Sindicats i Altres Organitzacions

ÍNDEX

A  B  C  D  E  F  G  H  I  J  K  L  M  N  O  P  Q  R  S  T  U  V  X  Y  Z

A

B

C

D

E

F

I

J

L

O

P

Q

S

T

U


SIGLES EMPRADES

AITAssociació Internacional de Treballadors.
ASAAcció Social Agrària.
BLOCBloc Obrer i Camperol.
BOCBloc Obrer i Camperol.
CADCICentre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria.
CGTUConfederació General del Treball Unitari.
CNTConfederació Nacional de Treball.
CRTCConfederació Regional del Treball de Catalunya.
ECEsquerra Comunista.
FAIFederació Anarquista Ibèrica.
FCTEFederació Catalana de Treballadors de l'Ensenyament.
FESACFederació de Sindicats Agrícoles de Catalunya.
FETEFederació Espanyola de Treballadors de l'Ensenyament.
FIJLFederació Ibèrica de Joventuts Llibertàries.
FISFederació Sindical Internacional.
FNTTFederació Nacional de Treballadors de la Terra.
FNOAFederació Nacional d'Obrers Agrícoles d'Espanya.
FOAFederació d'Obrers Agrícoles de la Regió Espanyola.
FOBFederació d'Oficials Boters de la Regió Espanyola.
FOTFederación de Oficiales Toneleros de la Región Española.
FOSIGFederació Obrera de Sindicats de la Indústria Gastronòmica.
FOUSFederació Obrera d'Unitat Sindical.
FREFederació Regional Espanyola de l'AIT.
FSLLFederació Sindicalista Llibertària.
FTREFederació de Treballadors de la Regió Espanyola.
IOSInternacional Obrera Socialista.
ISRInternacional Sindical Roja.
JAREJunta d'Auxili als Refugiats Espanyols.
OAREOrganització Anarquista de la Regió Espanyola.
PCCPartit Comunista Català.
PCEPartit Comunista d'Espanya.
PCOEPartit Comunista Obrer Espanyol.
PDSOEPartit Democràtic Socialista Obrer Espanyol.
POUMPartit Obrer d'Unificació Marxista.
PSPartit Sindicalista.
PSOEPartit Socialista Obrer Espanyol.
PSUCPartit Socialista Unificat de Catalunya.
SEREServei d'Emigració dels Refugiats Espanyols.
UGSOCUnió General de Sindicats Obrers de Catalunya.
UGTUnió General de Treballadors.
UPAUnió Provincial Agrària de Lleida.
USCUnió Socialista de Catalunya.
UTCUnió de Treballadors del Camp de la Regió Espanyola.
UTCCUnió de Treballadors Cristians de Catalunya.

Acció Social Agrària (ASA) (1919)

Barcelona, 13 de novembre de 1919.
Organització creada per la Mancomunitat de Catalunya i depenent de la conselleria d'Agricultura. En unes propostes provisionals que s'havien de sotmetre a discussió s'hi contemplava,

Es preveia un agrupament intercomarcal del Sindicats, Associacions i Federacions Comarcals i finalment la creació d'un Casal Agrícola Català. L'ASA proposava agrupar els sindicats per comarques naturals. Diversos sindicats i federacions de sindicats catòlico-agrarias s'aproparen a l'ASA pel model de sindicat agrícola, que pretenia aplegar tota la pagesia, des del jornaler fins el gran propietari, i per la proposta que aquests sindicats i federacions haurien d'acabar controlant tots els processos d'industrialització i comercialització dels productes conreats. Aquesta proposta progressista s'aigualia amb el sistema de votació que tenia l'ASA, el vot proporcional, basat en la quantitat de productes lliurats al sindicat o en els capitals aportats per cada soci. Cosa que, a la pràctica, comportava que els sindicats es moguessin sota les directrius dels grans propietaris.

Acció Social Agrària (ASA) (1931)

Banyoles, 1931.
Organització  reformista promoguda pels camperols Boi Juscafresa, Jacint Salvatella, Joaquim Cufí i Josep Carles, circumscrita a la demarcació territorial de Girona. Dirigí una campanya de demandes de revisió dels contractes de conreu, presentades a Girona per arrendataris i parcers. Impulsà la federació dels sindicats agrícoles gironins, per a la qual cosa es va convocar una assemblea a Banyoles els dies 19 i 20 de març de 1932. Hi assistiren delegats de més de cinquanta sindicats, que representaven prop de 10.000 pagesos. Dos mesos més tard, els dies 15 i 16 de maig, se celebrà el congrés de constitució de l'Acció Social Agrària de les Terres Gironines, amb assistència de delegats de més de 150 poblacions de la circumscripció de Girona.
Publicà "El Camp" que aparegué el 29 de desembre de 1931.

Acció Social Agrària de les Terres Gironines

Banyoles, maig de 1932.
Federació de sindicats camperols continuadora d'Acció Social Agrària. En el congrés de constitució hi foren representades més de 150 poblacions de la demarcació territorial de Girona i s'elegí una Junta Directiva formada per: Joaquim Bec (president) Francesc Roura (vicepresident), Boi Juscafresa (secretari), Pere Porcalles, (interventor) i els vocals Miquel Pla, Salvador Rovira, Miquel Vidal, Francesc Vila i Joan Viladevall.
Fou una organització de molt curta durada, que s'estavellà entre el radicalisme reivindicatiu i el revisionisme legal. A finals de 1932 arran de les eleccions al Parlament de Catalunya, constituí una candidatura conjunta amb sectors federals amb el nom d'Esquerra Federal Agrària Obrera. El rotund fracàs d'aquesta aventura electoral significà el final de la Federació. Una part dels seus efectius s'incorporaren a la Unió de Rabassaires i una altra participaren, el setembre de 1933, en la constitució de la Federació Agrària Social Obrera, vinculada a la USC. En aquesta darrera Federació hi participaren, entre d’altres, Josep Carles Masó, Joaquim Cufí Barceló, Pere Rovira, Jacint Salvatella Prujà, Narcís Saubí i Vicents Tarrats. Publicà “El Lluitador”.

Agrupació de Treballadores de Barcelona

Barcelona 1891.
Societat impulsada per Teresa Claramunt, preconitzava que les dones treballadores formessin organitzacions específicament femenines, per tractar el seus problemes laborals.

AIT

            (Veieu Associació Internacional de Treballadors)

Aliança Obrera

Barcelona 1933 (16 de desembre).
Organització obrera formada per iniciativa del BOC per fer front a les previsibles conseqüències de la victòria electoral dels partits de dretes, en les eleccions de 1933. Hi prengueren part el BOC, Esquerra Comunista, la Federació Socialista de Barcelona del PSOE, els Sindicats d'Oposició, UGT, Unió de Rabassaires i la USC (manifest). La seva màxima implantació la tingué a les comarques de Lleida i Tarragona. L'Aliança s'estengué després a tot l'Estat i amb el suport de la CNT d'Astúries, promogué l'aixecament revolucionari de l'octubre de 1934, amb un programa reivindicatiu de nacionalitzacions, dissolució dels ordes religiosos, etc.

Art Fabril

            (Veieu Federació de l'Art Fabril i Sindicat de l'Art Fabril)

Asociación de Tejedores de Algodón

            (Veieu Societat de Protecció Mútua de Teixidors de Cotó de Barcelona)

Associació de Dependents de Vilafranca del Penedès

Organització que participà en la 1ª Assemblea de Dependents de Catalunya (Barcelona, 12-13 d'abril de 1913) representada per Pere Regull.

Associació de Dependents del Comerç de Lleida

Organització que participà en la 1ª. Assemblea de Dependents de Catalunya (Barcelona, 12-13 d'abril de 1913) representada per Eduard Llarena.

Associació d'Empleats d'Escriptori

Organització de treballadors que constava a Barcelona l'any 1903. L'any 1918 participava en assemblees organitzades pel CADCI.

Associació de l'Art d'Imprimir

Madrid, novembre de 1871.
(citada també com Associació General de l'Art d'Imprimir)
Societat de tipògrafs que s'organitzaren al marge de la FRE de l'AIT. L'any 1873 Pablo Iglesias que havia participat en la formació de la Nueva Federación Madrileña escindint-se de la FRE de l'AIT, s'hi afilià. També en formaren part Antonio Garcia Quejido i Matías Gómez Latorre.  L'any 1879 els dirigents d'aquesta associació fundarien el PSOE.

Associació de l'Art d'Imprimir de Barcelona

Barcelona, 1907.
Societat que aglutinava els tipògrafs afins a la Federació Catalana del PSOE. L'any 1934 tenia 442 membres. En foren dirigents Joaquim Escofet i Antonio Olarte . L'any 1907 una Associació de l'Art d'Imprimir de Barcelona constava adherida a Solidaritat Obrera, i el setembre de 1908 va participar en la constitució de la Confederació Regional de Societats de Resistència - Solidaritat Obrera- representada per Tomàs Herreros i Josep Rodríguez Romero.

Associació de la Dependència Mercantil

Barcelona, 9 de juny de 1898
Organització de treballadors que reivindicava l'associació dels dependents mercantil, la limitació de les hores de treball i el descans dominical. Impulsà la creació de la Federació Espanyola de Dependents del Comerç. L'any 1907 participà en la fundació de Solidaritat Obrera. Participà en la 1ª Assemblea de Dependents de Catalunya (Barcelona, 12-13 d'abril de 1913) representada per Pere Regull, i posteriorment s'integrà en el CADCI.
Publicà el periòdic "Nuestro Programa".

Associació de Treballadors de Banca i Borsa

            (Veieu Federació Catalana de Treballadors de Banca i Borsa).

Associació General de l'Art d'Imprimir

            (Veieu Associació de l'Art d'Imprimir).

Associació Internacional de Treballadors (AIT)

Londres, setembre de 1864.
Coneguda com Primera Internacional. Organització supra-nacional, que pretenia integrar adhesions individuals, sindicats i societat obreres. En la conferència fundacional hi participaren representants de sindicats britànics i francesos, belgues i suïssos i d'alguns exiliats d'altres Estats europeus (polonesos, italians i alemanys) que s'Estatjaven a Londres. El manifest fundacional estigué inspirat en les idees de Karl Marx, preconitzant la col·lectivització dels mitjans de producció. Celebrà un primer congrés aSegell Ginebra (setembre de 1866) on hi assistiren 60 delegats. Després de l'ingrés de Bakunin, l'any 1868, i l'assumpció dels postulats anarquistes, van radicalitzar-se ambdues postures, fins que van provocar la ruptura de la Internacional el setembre de l'any 1872 en el Vè. congrés, celebrat a la Haia, ja que tant bon punt va acabar el congrés, els Bakuninistes en van fer un altre, sis dies després, a Saint-Imier (Suïssa). Després de l'escissió es van fer diferents congressos (sota les sigles de la Primera Internacional), el marxistes per un costat i els bakuninistes per l'altre, però ambdues fraccions s'anaren diluint. Els marxistes celebraren el seu darrer congrés a Filadèlfia (EE.UU) l'any 1876 i els anarquistes l'any 1877 a Verviers (Bèlgica). Tot i així els bakuninistes no deixaren de reivindicar i esgrimir els senyal de l'AIT com a propis. L'any 1922 es va celebrar a Berlín un congrés amb la intenció de refundar l'AIT. Aquest congrés tenia el suport de la CGT de Portugal, de la CNT de França i la CNT d'Espanya, a més de petits grups anarquistes i llibertaris d'altres països. El movimient obrer català va estar representat a la Internacional directament des del 3er. congrés cel·lebrat l'any 1868 a Brusel·les, on hi participà Antoni Marsal Anglora amb el pseudònim de Sarro Magallán (informe). Seguint les orientacions de l'AIT, el juny de 1870 es va celebrar a Barcelona el congrés de constitució de la Federació Regional Espanyola de l'AIT (FRE de l'AIT), que també es va veure afectada (fins i tot abans) per les divergències ideològiques de la Internacional (el 8 de juliol de 1872 Pablo Iglesias, José  Mesa i un reduit nombre d'internacionalistes, fundaven a Madrid la Nueva Federació Madrileña, que es desmarcava dels postulats anarquistes de la Primera Internacional). En l'àmbit català l'anarquisme tingué un arrelament més consistent i després de sobreviure a repressions de tota mena, superar mancances d'organització pròpia i adaptacions a les situacions canviants, els anarcosindicalistes, organitzaren la Confederació Nacional del Treball (CNT), que va ser fins la guerra civil l'organització obrera hegèmonica a Catalunya.

Associació Mútua d'Obrers de la Indústria Cotonera

            (Veieu Societat de Protecció Mútua de Teixidors de Cotó de Barcelona)

Associació Nacional dels Treballadors

Barcelona, 1871
Organització formada per membres de l'Ateneu Català de Classe Obrera i simpatitzants federalistes. No tingué cap ressò ni suport entre el món obrer. Desapareguè els primers mesos de 1872.
Publicà la revista quinzenal "El Nivel", dirigida per Enric Cabañas.

Associació Nacional dels Treballadors d'Espanya

            (També se la cita com Federació Nacional del Treball i Federació Nacional d'Obrers)
Barcelona, 13-16 d'agost de 1882
Militants marxistes del Centre Federatiu de Societats Obreres de Barcelona i de les Tres Classes de Vapor van intentar organitzar aquesta associació estatal de treballadors per contarrestar els anarquistes que s'estaven organitzant a redós de la FTRE. En el congrés de constitució hi van assistir 123 delegats en representació de 152 societats obreres. Les Tres Classes de Vapor amb 14 delegats i uns 8.000 afiliats era la formació més nombrosa. Entre els assistents cal citar la presència del socialista Pablo Iglesias. Aquest projecte no va quallar, però va servir de llavor per a constituir l'any 1888 la UGT.

Associació Professional de Dependents de Mataró

Organització de treballadors que participà en la 1ª. Assemblea de Dependents de Catalunya (Barcelona, 12-13 d'abril de 1913) representada per Òscar Àvila i Pere Manent.

Ateneu Català de la Classe Obrera

Barcelona 1862 (2 de febrer)
Centre obrer que impartia classes de cultura general. En els primers anys fou una institució moderada, però es redicalitzà després de la revolució de setembre de 1868, sota la direcció dels internacionalistes Rafael Farga i Pellicer i Josep Llunas i Pujals. Fou clausurat després del cop d'Estat del general Pavía (1874).

Ateneu Obrer de Vilafranca del Penedès

Associació que es constituí l'any 1885 i tingué una significativa importància en la formació de les classes treballadores vilafranquines.

Bloc Obrer i Camperol (BOC)

Terrassa , març de 1931.
Partit polític d'ideologia marxista format per la fusió de la Federació Comunista Catalano-Balear i el Partit Comunista Català. Fou un partit independent de la influència de la Internacional Comunista. El primer comitè executiu estigué format per, Joaquim Maurin -secretari general- Jordi Arquer, Josep Coll, Miquel Ferrer, Esusebi Rodríguez Salas, Hilari Arlandis, Victor Colomer, Pere Bonet i Enric Adroher. Després de la proclamació de la República (en un manifest datat el 17 d'abril) el BOC demanava: formació de juntes revolucionàries, la terra per a qui la treballa, la dissolució de les congregacions religioses i el reconeixement del dret de les nacionalitats a l'autodeterminació. Impulsà la formació de l'Aliança Obrera la qual es constituí el 1933. El novembre de 1935 es va unir amb l'Esquerra Comunista (EC) d'Andreu Nin, formant el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM).
Publicà "La Batalla". "L'Hora". "Front" (Barcelona, 1932). "L'Espurna" (Girona 1931), "Avant" (Lleida 1931) i "Adelante" (Barcelona, 1933)

Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria. (CADCI)

Barcelona 1903.
Organització catalanista que durant els primers anys la seva actuació fou bàsicament educativa i mutual. El Juliol de 1910 s'hi creà la Secció Permanent de Relació i Treball. Sota l'empenta i l'organització d'aquesta secció, el CADCI comença a dirigir la confluència de les societats obreres de dependents mercantils de Barcelona, que culminaria en la Primera Assemblea de Dependents de Catalunya (1913) i en la constitució de la Federació de Dependents de Catalunya (gener de 1921), que nomenà president del comitè executiu Francesc Xavier Casals, del CADCI. Fins el 1936 el sindicalisme moderat i reformista del CADCI, fou un clar referent pels treballadors del comerç, d'oficines i de la banca. També en fou president Josep Puig i Esteve, que molt sovint revoltà la tribuna d'oradors del CADCI, amb la seva exacerbada filosofia envers els immigrants. Fou clausurat per la dictadura de Primo de Rivera (sota l'acusació de separatista) i el seu local confiscat. En aquella època el CADCI tenia uns 20.000 afiliats. El sis d'octubre de 1934 va donar suport a la proclama del president Companys, cosa per la qual el seu local fou bombardejat per l'exèrcit, morint en el combat Jaume Compte, Manuel González Alba i Amadeu Bardina. Després els seus dirigents, encapçalats per Jaume Cardús, foren empresonats. L'agost de 1936 una assemblea d'uns 900 delegats (que representaven a uns 23.000 afiliats) van decidir adherir-se a la UGT. Tingué seccions a Girona, Lleida, Manresa, Mataró, Reus, Sabadell, Tarragona, Terrassa, Valls i Vic. No cal dir que la dictadura franquista va espoliar i confiscar tots els bens del CADCI, molts dels seus militants van ser empresonats i el president de la delegació de Tarragona, Washington Valls Cabré, va ser afusellat l'octubre de 1939.
Actualment (abril de 2008) el CADCI  té 7750 socis.
Va publicar, i publica, la revista "Acció" (1912).

Centre de Dependents de Sabadell

Societat de treballadors que participà en la 1ª. Assemblea de Dependents de Catalunya  representada per Domingo Saló (Barcelona, 12-13 d'abril de 1913).

Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona

Barcelona, febrer de 1869.
Organització obrera succesora de la Direcció Central de les Societats Obreres. Entre l'abril i setembre de 1869 van cotitzar una mitjana de 31 societats amb 4.426 federats. La qüota dels afiliats era de 25 cèntims de "real". Organitzà el Primer Congrés Obrer estatal per a constituir la FRE de l'AIT (Barcelona juny de 1870), de la qual en formà part com a secció Barcelonina. Els princiapls capdavanters foren Rafael Farga i Pellicer  i Pau Alsina.Publicà el periòdic "La Federación" (Barcelona 1869-1873).

Centre Federal de les Societats de Teixidors a Mà de l'Estat de Catalunya

Segell Centre Federal de les Societats de Teixidors a MàBarcelona, 1868
Organització sindical que aglutinava diferents societats obreres locals de teixidors de vels i de teixidors a mà. Tenia la seu a Valls. El setembre de 1869 organitzà un congrés de les entitats federades a Barcelona. Celebrà un altre congrés els dies 29 i 30 de gener de 1871, també a Barcelona. En aquest Congrés, amb assistència de 44 delegats i presidit per Domingo Martí, es va prendre l'acord de canviar el nom de Centre Federal de Teixidors a mà de l'Estat de Catalunya per "Federación del Oficio de Tejederos a la mano de la Región Española". També s'aprovà la publicació d'un periòdic, el primer número del qual s'edità a Valls el 23-05-1871 amb el títol de "El Tejedor" i en el subtítol órgano del centro de las sociedades de los tejedores a la mano de la Nación Española. En aquest congrés s'elegí un nou Consell directiu que residia a Valls i que estava format per: President Antonio Carné, President suplente Antonio Molné. Delegats del Consell: Francisco Trisant, José Parés, Pelegrín Caixal, José Vicens, José Puigventós, José Bigorra. En Francesc Juvé i Artigas, va ser elegit però presentà la dimissió. Del 14 al 17 de gener de 1872 celebrà un nou congrés a Barcelona, amb representants de 65 localitats. En aquest congrés es va prendre l'acord de fusionar-se amb la Federació de Les Tres Classes de Vapor (TCV) i constituir una nova federació obrera que es denominà Unió dels Obrers Manufacturers, més coneguda com Unió Manufacturera. El congrés de constitució de la Unió Manufacturera se celebrà els dies 7 - 11 de maig de 1872. Abans de la constitució de la Unió Manufacturera, els Teixidors a mà havien celebrat un Congrés, el mes de març a Barcelona, en el qual es va aprovar una extensa i detallada tarifa de preus que havia de servir per a totes les localitats fabrils del Principat

Centre Federatiu de Societats Obreres de Barcelona

Barcelona, 26 d'agost de 1877Segell Centre Federatiu de Societats Obreres de Barcelona
Organització formada d'una escissió de la FRE de l'AIT, encapçalada per Josep Pàmies, Joan Nuet i Ramon Lostau. Hi van assistir 23 delegats. De tendència moderada tingué una escassa implantació entre el proletariat català. L'agost de 1882 militant marxistes del Centre Federatiu i de les Tres Classes de Vapor organitzaren un congrés amb la finalitat de fundar una Federació Nacional d'Obrers, amb assistència de prop de 120 delegats, que representaven a 88 societats. Entre els assistents cal assenyalar la presència del socialista Pablo Iglesias. Aquest projecte no va quallar,  però servir de llavor per a constituir l'any 1888 la UGT.

Cercles d'Obrers Catòlics

Tortosa, 1880.
Organització creada pel jesuïta Antoni Vicent, dins la qual hi participaven patrons i obrers. Tenia un clar referent ideològic i d'organització en els cercles obrers creats a França per Albert de Mun i René de la Tour du Pin . El 1893 amb assistència de 100 delegats es va celebrar la primera Assemblea de Círculos Católicos, Patronatos y Corporaciones Obreras de España. Llavors  tenia 51 Cercles locals. L'any 1896 en una segona assemblea es va constituir a València el Consell Nacional de les Cooperacions Catòliques Obreres que fou presidit pel Marqués de Comillas. Entre les finalitats que es proposà el Consell en citem dues: "Secundar els ensenyaments del Romà Pontífex en relació a la qüestió social pels mitjans que més puguin afavorir als obrers i condueixin a la unió en caritat i harmonia de les distintes classes socials". "Tenir la suprema inspecció i direcció de l'obra a tota la nació". No cal dir que tots aquests organismes estaven sota l'autoritat de la jerarquia eclesiàstica.  L'abril de 1919 van formar a Madrid la Conferació Nacional de Sindicats Catòlics.  Va tenir molt poca incidència en el món obrer de Catalunya (Petita cronologia del sindicalisme catòlic).

Comissió de les Classes Obreres

            (Veieu Junta Central de Directors de la Classe Obrera).

Comissió dels treballadors de les fàbriques de filats

Barcelona 1854.
Grup d'obrers representants de societats obreres que coordinà les accions contra les Selfactines (juliol de 1854) i que imposà el reconeixement de fet de les associacions obreres i els primers contractes col·lectius. En foren capdavanters Josep Barceló, Ramon Maseras i Antoni Gual.

Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya

Barcelona, 22 de juliol de 1936
Organisme creat per la Generalitat de Catalunya en el qual hi estavan representats les centrals sindicals CNT i UGT, així com la FAI, els partits polítics que s'havien agrupat en el Front Popular i delegats de la Generalitat. Fou un veritable contra-poder del govern de la Generalitat. L'extensió de les ordres del Comitè s'estengueren a tots els ajuntaments, que havien format uns comitès revolucionaris per dirigir els afers dels ciutadans. Dins del Comitè s'organitzaren diversos sub-comitès, els més destacats el de Guerra, dirigit pel cenetista Joan García Oliver, i el Consell d'Economia, encarregat de la producció i de dirigir la nova economia col·lectivitzada o controlada, que actuà sota les ordres del conseller d'Economia de la Generalitat, Josep Tarradellas.
El Comitè actuà fins el 27 de setembre de 1936, quan es constituí un nou govern de la Generalitat i en el què hi va formar part, entre d'altres, tres destacats cenetistes, Joan P. Fàbregas (conseller d'Economia), Joan J. Doménech (conseller de proveïments) i Antonio García Birlán (conseller de Sanitat i Assitència Social). El mateix dia es dissolgué el Comitè de Milícies Antifeixistes . La dissolució del Comitè es va fer extensiva en els Ajuntaments on es van constituir els governs locals en base a les forces polítiques i sindicals.

Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR)

Bilbao, 24 de desembre de 1922.
Organització formada en el sí de la CNT per militants partidaris de la Internacional Sindical Roja (ISR). En l’acte de constitució hi van participar representants de: Sindicat Metal·lúrgic de Bilbao, Sindicat de la Construcció de Vizcaya, Sindicat de la Construcció de Mobles de Vizcaya, Secció Metal·lúrgica d’Ortuella i Gedio, Grups Sindicalistes d’obrers municipals, de Llauners, de Peons, de Dependents de Comerç, de Picapedrers i de Boters mecànics de Bilbao. Federació de grups sindicalistes de Erandio i de Portugalete, Grup Sindical de Baracaldo, Societat de Barbers-Perruquers de Bilbao, Grup Sindical de Sestao, Federació Provincial del Treball de Lleida. Grups Sindicalistes de València del Sindicat de la Fusta, de la Metal·lúrgica, de l’Art Tèxtil del Transport i de l’Alimentació. Grups de Castelló, de Crevillent, d’Alcoi, d’Elx, de Novelda i d’Elda. Grup Sindicalista Revolucionari d’Alacant i de la Vall d’Uxó. Sindicat únic de Benifaió i de Buñol. Sindicat Mercantil, Societat de Paletes, Societat de Metal·lúrgics, de Fusters i de Treballadors del Camp de Castella. Sindicat Únic de Falset, Sindicat Únic de Burgos. Grup Sindical d’Eibar. Sindicat de Carruatges d’Oviedo. Sindicat Únic Miner d’Asturias. Sindicat Metal·lúrgic d’Oviedo. Grups Sindicals d’Asturias. Es van adherir a l’acte de constitució Grups Sindicals de la Societat de Paletes de Madrid i Grups Sindicals de les Balears La figura principal dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris va ser Joaquim Maurín que havia estat a Moscou al congrés fundacional de la ISR (Moscou, juliol de 1921), representant la CNT. Tot i el nombre de grups del nord de l'Estat, el principal suport residia en els sindicats de la Metal·lúrgica, Transport i Tèxtil de Barcelona i en els sindicats de Lleida. L'any 1924, quan la CNT ja havia retirat la seva adhesió a la Internacional comunista, una delegació d'aquests comitès fou convidada al 3er congrés de la ISR (hi anaren Joaquim Maurín, Desideri Trilles, Josep Grau, Josep Valls i Josep Jover). Quan Stalin assumí el poder a Rússia, els dirigents dels CSR i el periòdic "La Batalla", que n'era el portaveu , hi mostraren la seva oposició, declarant les seves simpaties per les idees de Trotsky.

Comunitat Internacional de Treball dels Partits Socialistes

            (Veieu Internacional 2 i 1/2)

Confederació General del Treball Unitari (CGTU)

Madrid, 1932.
Central sindical d'àmbit Estatal promoguda pels partits comunistes durant els mesos de juny-juliol de 1932. El 1934 celebrà el seu primer congrés a Madrid on hi foren representats prop de 150.000 obrers, essent elegit secretari general Antonio Mije. Tenia la seva implantació a Astúries, Biscaia i Sevilla. A Catalunya la seva afiliació fou escasa, comptava amb els sindicats de la Federació Obrera Sindical de la Indústria Gastronòmica (FOSIG). A finals de 1935, seguint la política unitària de l'època es dissolgué per integrar-se a la UGT.

Confederació Internacional de Sindicats Cristians (CISC)

L'Haia, 15-19 de juliol de 1920.
Organització formada pels sindicats catòlics d'abast Estatals. La constitució d'aquesta confederació cal situar-la entre els seus congressos de Lucerna el 1919 i el de l'Haia de 1920. Rebutjava la lluita de classes i i es recolzava en la doctrina social de l'església. Per ser membre de la confederació calia admetre els principis cristians de l'ordre social. A Catalunya fou pràcticament desconeguda. En el congrés de l'any 1920 (que hom considera el primer congrés) hi van participar 98 delegats que representaven els sindicats d'Alemanya, (1.250.000 afiliats), àustria (59.000), Bèlgica (150.000), Espanya (60.000), França (100.000), Holanda (73.400 de protestants i 170.000 catòlics), Hongria (190.000), Itàlia (1.250.000), Suïssa (17.500 afiliats) i Txecoslovàquia (7.500). L'any 1925 comptava amb 3.513.400 afiliats. L'any 1936 havia baixat a prop de 1.003.000 afiliats. A partir del seu 7è congrés (París, 1937) anà perdent afiliació. Després de la guerra mundial va celebrar un congrés a Brussel·les l'octubre de 1945  i un altre a Amsterdam l'any 1946. L'any 1968 va fer un intent de reconstituir-se i adoptà el nom de Confederació Mundial del Treball.

Confederació Nacional de Sindicats Catòlics

Madrid, 20 d'abril de 1919.
Confederació formada amb la finalitat d'unificar els criteris de les diferents federacions de Sindicats Catòlics i dels Sindicats Catòlico.Lliures de l'Estat. Hi assistiren 192 delegats que representaven a 60.000 afiliats agrupats en 43 sindicats de dones i 192 d'homes.  La Confederació tenia l'afiliació més nombrosa a Guipúscoa i Navarra. En aquesta Confederació no en formaren part els Sindicats Agraris, que tenien en el País Valencià una notable afiliació. El sindicalisme catòlic, llevat del representat per "Solidaridad de Obreros Vascos", no tingué arrelament entre el proletariat estatal. Una representació d'aquesta Confederació participà en la constitució de la Confederació Internacional de Sindicats Catòlics (CISC) (L'Haia 15-19 de juliol de 1920).

Confederació Nacional del Treball

Barcelona, 30 - 31 d'octubre i 1 de novembre de 1910 (Es decideix constiruir la CNT) 8 - 9 i 10 de setembre de 1911 (Celebra el seu primer congrés).
Confederació Estatal de sindicats anarcosindicalistes. Fins l'any 1936 fou, sens dubte, l'organització amb més implantació en el món obrer de l'Estat, i hegemònica a Catalunya. Preconitzà un sindicalisme revolucionari i recolzat en l'acció directa obtingué importants millores per als treballadors. S'organitza a base de sindicats d'ofici, fins l'any 1918.
Els pòsits de la CNT cal buscar-los en la FRE de l'AIT i les seves successores la FTRE i la Confederació Regional de Societats de Resistència -Solidaritat Obrera-. Aquesta darrera organització, convocà i organitzà per als dies 30, 31 d'octubre i 1 de novembre de 1910 un congrés a Barcelona, al qual hi van assistir 136 delegats de 119 societats (77 de Catalunya) i les Federacións locals de Badalona, Sabadell, Terrassa, Valls, Vilafranca del Penedès i Saragossa. En aquesta assemblea es prengué l'acord (per 84 vots a favor, 14 en contra i 3 abstencions) de constituir una nova Confederació General del Treball, aprovant-se un reglament provisional que s'havia de sotmetre a l'aprovació de les societats obreres representades i/o adherides. La ponència que va dictaminar sobre el reglament provisional estava formada per Jerònim Farrè, Juan Gil, J. Mora (de Saragossa), Josep Negre, Vicente Plaza i Pedro Sierra álvarez. També es va aprovar que el Comitè federal residís a Barcelona. Aquest Comitè (elegit pels sindicats de Barcelona el 19 de novembre de 1910) va estar format per Josep Negre Secretari general, Timoteo Herrer secretari segon, Miguel Permanyer secretari tercer, P. Ferrer tresorer, J. (Just ?) Martí comptador, Joaquin Bueso encarregat de la confecció del periòdic "Solidaridad Obrera", Rafael ávila administrador del periòdic, i vocals: Emili Corominas, J. (Joan?) Esteve, Josep Fernández, J. Roca, J. (Joaquim?) Solà, M. (Miguel?) Vidal, J. Vives, i Francisco Ullod. El Comitè provisional residiria a Barcelona.
Un any després, els dies 8, 9 i 10 de setembre de 1911, se celebrà el Congrés constitutiu. Hi van assistir 121 delegats  representant 99 societats obreres (59 de Catalunya) i 6 federacions locals (4 de Catalunya) de 29 localitats (12 de Catalunya). Destacar que no havia cap representació de Madrid, amb una notable organització obrera.
Des del mateix moment de la seva constitució la CNT va patir la repressió que deiem, amb l'empresonament dels seus dirigents i el tancament dels seus locals. La nit del dissabte 16-09-19/11 van ser detinguts els membres del Comitè, encapçalats pel secretari general Josep Negre), (acusats de ser els instigadors de la vaga general minera que havia esclatat a les conques asturianes i biscaïnes), cosa que provocà que l'activitat de la CNT (si és que n'hi va haver alguna),hagués de fer-se des de la clandestinitat.
El gener de 1913 el Govern dirigit pel comte de Romanones dictà un indult per als detinguts per delictes polítics/socials, i així van sortir de la presó els cenetistes empresonats el setembre de 1911. Llavors es va reorganitzar el Comitè Local de Barcelona que va convocar una assemblea de la Confederació. Aquesta assemblea se celebrà els dies 23, 24 i 25 de març de 1913. Hi van participar una cinquantena de sindicats de Barcelona i rodalies sota el lema Necessitat de reconstituir la Confederació Regional. Es va prendre l'acord de reeditar el periòdic "Solidaridad Obrera" (suspès des del setembre de 1911) i es va designar una comissió per redactar uns nous estatuts, que va quedar formada per, Francesc Ferroni de Terrassa, Camil Piñón dels Lampistes i Llautoners de Barcelona, Francisco Ullod dels Serrallers de Barcelona i Puig (de Vilassar de Mar) (d'aquest darrer en tenim dubtes).
No va durar gaire l'activitat pública de la CNT, perquè arran de la vaga de l'Art Fabril i Tèxtil del mes d'agost a Barcelona (convocada en una assemblea celebrada el dia 27 de juliol) la CNT va tornar a ser il·legalitzada. Un nou expedient judicial obert contra els homes del Comitè local de Barcelona i contra els de la Confederació Regional va deixar aquests organismes desarticulats. Llavors es va formar una comissió clandestina formada per Josep Negre, Josep Climent, Saturnino Meca, Josep Godayol, Francisco Miranda i l'anarquista Antonio Loredo, que, des del periòdic "Solidaridad Obrera", procurava encarrilar l'activitat sindical.
Tot això va comportar que la CNT no disposés d'una mínima estructura orgànica.
El març de 1914, després del sobreseïment de l'expedient judicial obert contra els membres dels comitès, aquests es reunirien el dia 21. Allí es va prendre l'acord d'encarregar a uns determinats sindicats que elegissin el comitè local de Barcelona i el de la CRTC. Aquests sindicats van ser Lampistes, Societats nova de Perruquers i Barbers, Federació local de Paletes, Dependents d'escriptori, Barreters, Relligadors, Envernissadors de Pianos, Forners, Cotxers "La Fraternal", Teixidors Mecànics, Fonedors en bronze, Ebenistes, Botoners de nacre, Peons de Paletes i Fusters. Amb tot això no es pot dir que es reorganitzés la CNT, la coordinació dels sindicats no anava més enllà de Barcelona i la seva àrea d'influència.
El 30 d'abril de 1915, en el decurs de les reunions del Congrés Internacional de la Pau que se celebrava a El Ferrol, ángel Pestaña va proposar que es reorganitzés la CNT. La proposta es va aprovar i el comitè de la CRTC va assumir la responsabilitat d'endegar la reorganització.
A finals d'octubre de 1915 es va nomenar el nou Comitè de la CNT que queda domiciliat en el mateix local de la CRTC a Barcelona. Manuel Andreu va ser elegit Secretari General, José Triadó i Francisco Miranda Secretaris ajudants i Manuel Solanas Tresorer.
Entre 1915 i 1918 s'anà produint la vertebració de la CNT per tot l'Estat. Entre 1917-1918 es va constituir la Regional d'Andalusia. (Celebrà el congrés de constitució a Sevilla l'1 de maig de 1918). Entre 1918-19 la del País Valencià (Congrés celebrat a València el desembre de 1918). La Confederació Asturiana es va constituir l'octubre de 1920.
A Catalunya la CNT tenia l'any 1915 uns 15.000 afiliats i el juny de 1918 més de 74.000.

L'anarcosindicalisme de Catalunya fou el motor de la CNT, no solament perquè el seu Comitè residís regularment a Barcelona, sinó perquè les actuacions de la seva organització territorial, la CRTC, marcà les pautes de les accions i organització de tota la Confederació.
El 25 de març de 1917 la CNT i la UGT signaren un pacte d'unitat d'acció i en un manifest fet públic dos dies després exigien canvis fonamentals del sistema polític. D'aquest pacte en sortí la vaga general revolucionària de l'agost següent,  enfrontant-se obertament els sindicats amb les estructures de l'Estat. La vaga va ser un fracàs i costà 70 morts, 43 d'ells a Catalunya) .
El juny de 1918 la CRTC celebrà un congrés (el Congrés de Sants), per reorganitzar les estructures dels sindicats, creant-se el sindicats de ram o indústria, coneguts per Sindicat Segell CNT forners únic, on s'enquadraven tots els afiliats d'un mateix ram. Així, el Sindicat de la Construcció el formaven les seccions de paletes, guixaires, pintors, peons, etc. I els delegats dels diferents rams d'una població, formaven la federació local. Hi van assistir 155 delegats que representaven 74.219 federats de 137 societats. Després d'aquest congrés s'escollí un nou Comitè per a la CNT i un nou secretari general, Manuel Buenacasa. Aquesta nova estructura permeté que la CNT de Catalunya, a les primeries de 1919, promogués i dirigís la vaga de la Canadenca. Una demostració de força i d'organització amb la qual la CRTC va imposar el reconeixement legal, per a tot l'Estat, de la jornada màxima de treball de 8 hores. També a principis de 1919 la CNT es veié enfortida per l'adhesió de la Federació Nacional d'Agricultors (fins aleshores independent de les dues grans centrals sindicals de l'Estat), que havia pres l'acord en un congrés celebrat a València el 1918 (25/27 desembre) .
El desembre de 1919 la CNT convocà i celebrà a Madrid el seu segon congrés confederal (congrés del Teatre de la Comèdia) on es van acreditar 437 delegats que representaven a 716.409 afiliats. Catalunya era la delegació més nombrosa amb 129 delegats i més de 428.000 afiliats. En un clima d'eufòria pels esdeveniments de la revolució Russa, el congrés va decidir adherir-se -provisionalment- a la Tercera Internacional i va declarar: la finalitat de la CNT és el comunisme llibertari. La CNT és trobava en el cim del seu desenvolupament quantitatiu, però la praxis dels elements que anys després formarien la FAI, minarien la filosofia anarcosindicalista que s'havia gestat amb Solidaritat Obrera.
A Catalunya entre els anys 1919 i 1923 els enfrontaments entre la patronal i la CNT traspassaren les barreres de les vagues/locaut. La violència de la Patronal, organitzant grups armats amb el suport de l'aparell policial i repressiu del governador civil de Barcelona, general Severiano Martínez Anido, intentà eliminar la CNT. Citem unes declaracions d'aquest governador uns anys després, essent ministre de Governació de la dictadura de Primo de Rivera -Zamora, 1927- "yo solucioné los conflictos sociales de Barcelona sin hacer uso de la Policia ni la Guardia civil. Lo que hice fue levantar el espíritu ciudadado y recomendar a los obreros libres que por cada uno de los suyos que cayera, debían matar a 10 sindicalistas". L'esmentat general també va ser ministre del primer govern militar de la dictadura del Segell CNT Vilanovageneral Franco, l'any 1938. I Francesc Cambó, referint-se al període 1920-1922 escribia: Al poder executiu, davant els atemptats sindicalistes, no s'acudí altra cosa que organitzar atemptats antisindicalistes. Aquesta violència, deiem, va donar raons al contra-terrorisme enquistat dins la CNT (dirigit pels homes que després fundarien la FAI, Durruti, Ascaso, García Oliver, Ricardo Sanz, etc.) per llençar-se pel camí de la violència. Hagueren més de 400 víctimes obreres, entre els que cal destacar els secretaris de la CNT Evelio Boal i Salvador Seguí, l'advocat defensor dels obrers Francesc Layret, i atemptats mortals contra el president de l'Associació de Patrons Electricistes, contra el cap del Govern de l'Estat Eduardo Dato (08 de març de 1921), contra el governador civil de Barcelona comte de Salvatierra, contra el cardenal Soldevila, etc.). Entre l'any 1919 i 1920 l'Ajuntament de Barcelona reconeixia que havia hagut 300 atemptats contra patrons i obrers sense que cap d'aquests atemptats fos jutjat.
Durant l'any 1920 la CNT i la UGT van organitzar diferents trobades i es van creuar alguns escrits cercant la unió de les dues centrals sindicals. El dia 3 de setembre una comissió encapçalada per Evelino Boal Secretari general de la CNT, Salvador Seguí Secretari de la CRTC, Francisco Largo Caballero i Francisco Núñez Tomás (secretari i president accidental de la UGT respectivament, van adreçar un comunicat a tots els treballadors de l'Estat proposant i demanant la unitat d'acció en les reivindicacions obreres. Semblava el pas previ a una fusió que, malauradament, mai no va arribar.El Castell de la Mola de Maó
No calien arguments per declarar il·legal la CNT, tancar els seus locals i empresonar els seus dirigents. El novembre de 1920, el citat general Martínez Anido, va fer empresonar 64 dirigents de la CNT d'una sola tacada, 32 dels quals foren deportats al castell-presó de la Mola (Maó). A títol d'explicació el general digué, No es una deportación, sino un apartamiento del foco de lucha.
L'abril de 1921 en un Ple de federacions regionals, celebrat a Barcelona, la CNT nomenà una delegació per assistir al tercer congrés de la Tercera Internacional i a la constitució de la Internaciona Sindical Roja (ISR) (Moscou, juliol de 1921). La delegació la van composar Víctor Colomer, Jesús Ibañez, Hilari Arlandis, Joaquín Maurín, Andreu Nin i el el representant dels grups anarquistes Gaston Leval. Un any després en una conferència extraordinària celebrada a Saragossa l'11 i 12 de juny de 1922, es va prendre l'acord de retirar l'adhesió a la Tercera Internacional i adherir-se a la nova AIT que s'estava organitzant a Berlín. Ángel Pestaña i Salvador Seguí van firmar la proposició que argumentava la retirada de l'adhesió.

Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) també es va prohibir la CNT, clausurats els seus locals i tancat el diari "Solidaridad Obrera". La seva activitat va minvar ostensiblement, però tot i la clandestinitat se celebraren diferents Plens de Delegats:

Granollers, desembre de 1923,
Sabadell, maig de 1924,
Madrid, gener de 1928,
Llavaneres, juny de 1928.

L'any 1930 la CNT va reemprendre plenament la seva activitat. El 16 i 17 de febrer se celebrava una Ple de delegats amb presència de representants dels Comitès regionals d'Aragó, Asturias, León-Palencia, Llevant, Rioja-Navarra i Catalunya. El dia 22 el periòdic "Acción" publicava una circular del Comitè confederal amb les instruccions básiques per a la reorganització dels sindicats, dels comitès locals i comarcals. El dia 30 d'abril presentava els nous estatuts al govern civil de Barcelona i el dia 7 de juliol enviava una circular al Comitè de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), amb directrius sobre el carnet, el segell confederal (que valdria 15 cèntims) i el registre sindical, insistint en que el tema més urgents era la reorganització: La tarea más urgente, la que exige desplegar toda la energía de que sean capaces los militantes de la C.N.T. es la de organizar los sindicatos. El 23 de novembre de 1930 el periòdic "Acción" publicava un manifest del Comitè de la CNT (aprovat en un Ple de Regionals celebrat els dies 5 i 6 de novembre) en el que se sol·licitava la sindicació de tota la classe treballadora para la derrocación del régimen burgués y para la suplantación del Estado por una convivencia libre.
El mes de juny de 1931 va celebrar a Madrid el tercer congrés confederal, Hi van assistir 418 delegats representant a 535.565 afiliats de 511 sindicats (la delegació del Principat estava representada per 129 delegats i 296.459 federats de 92 poblacions). Es va aprovar incloure en l'organització de la CNT les federacions d'indústria impulsades per Joan Peiró i la CRTC.
Tot i que en els dictàmens del congrés s'imposaren les tesis moderades, els membres extremistes de la FAI impulsaren en els "plens locals" i "plens regionals" les postures més radicals:
"propugnem el fet revolucionari, despreocupant-nos de si estem preparats o no, ja que el problema revolucionari no és qüestió de preparació sinó de voluntat..."
(Joan García Oliver).
Aquesta radicalització tingué el seu punt àlgid en els moviments insurreccionals de l'Alt Llobregat (gener 1931) i Terrassa (febrer 1932). També aguditzaren les friccions internes, ja expressades públicament a finals d'agost de 1931 amb el nomenat "manifest dels trenta" i amb diverses i continuades acusacions mútues -faistes/trentistes- en la premsa.
A mitjan març de 1932 dimití el comitè estatal, al davant del qual estava Ángel Pestaña i fou substituït per un comitè plegat de faistes (Manuel Rivas -secretari- Ricardo Sanz, etc.). Tot plegat va provocar una gran escissió. L'abril de 1932 a Sabadell la mesa del Ple Regional no accepta les credencials dels delegats dels Sindicats de Girona, Lleida i Tarragona, (afins al BOC) i el setembre de 1932 el Comitè expulsa la Federació Local de Sabadell, una de les més fortes del Principat, encapçalada pels "trentistes", que s'havia negat a pagar el segell confederal, perquè els sindicats de Barcelona, dirigits per faistes, no respectaven el sistema de votació per cotització de segells confederals i imposaven les votacions per afiliació. 
Aquestes expulsions debilitaren la força i les accions de la CNT de Catalunya i per extensió del moviment obrer, tot i així continuà essent el sindicat hegemònic.

Una part d'aquests sindicats retornaren al sí de la CNT en el congrés de Saragossa (maig de 1936) i una altra, encapçalada per la federació de Sabadell s'adheriren a la UGT (juliol de 1936). En aquest darrer congrés hi van assistir 649 delegats que representaven més de 550.000 afiliats, d'un total de 800.000 afiliats que es calculava que hi havia a tot l'Estat.
Hom ha dit que la CNT fou determinant per sufocar la sublevació militar a Barcelona el juliol de 1936. Tal vegada no fou determinant, però va transformar el cop d'Estat en una situació de revolució de la classe obrera. A Catalunya la força de la CNT va imposar el Comitè de Milícies Antifeixistes, veritable contrapoder del govern de la Generalitat, i després de la incautació de les grans empreses, es van constituir a les fàbriques els Comitès de Control Obrer CNT-UGT.
El setembre de 1936 destacats dirigents cenetistes passaren a formar part del govern de la Generalitat, Joan Porqueras, Economia. Josep Juan i Domènech, Proveïments. Antonio Garcia i Birlan, Sanitat i Assistència Social. (Per part de la CNT l'acord es va prendre en un Ple de federacions locals i comarcals celebrat el dia 24). Tanmateix el mes de novembre també entraren a formar part del Govern de l'Estat, Francisco Largo Caballero, Joan Peiró i Belis, Juan López Sánchez, Joan García Oliver i Frederica Montseny Mañé.
L'any 1939 els militants i els dirigents de la CNT hagueren d'exiliar-se i es constituí un comitè a França. Els que es van quedar a Catalunya (o a la resta de l'Estat) van patir una implacable i ferotge repressió. Solament a Catalunya van ser afusellats més de 840 militants de la CNT.
A l'exili, l'entrada d'Horacio Prieto i d'Expósito Leiva en el govern de José Giral desencadenà l'escissió de la CNT (Tolosa, octubre de 1945). La CNT "apolítica" fou mantinguda per Josep Esgleas, Frederica Montseny, Felipe Alaiz, Josep Peirat; la "política", per Horacio Martínez Prieto, Diego Abad de Santillán, Manuel Buenacasa i Juan López entre d'altres. Encapçalada per Frederica Montseny la direcció de la CNT a l'exili queda establida a Tolosa de Llenguadoc.


Per afegir dades sobre la data de constitució de la CNT reproduïm el text de la primera ponència del congrés de 1910, aprovada en la segona sessió (extreta del llibre Congreso de Constitución de la Confederación Nacional del Trabajo (CNT), pàg. 56. Editorial Anagrama. Barcelona, 1976).

Primera Ponència

Tema 3er. és de necessitat o conveniència per al Sindicalisme que la S.O. passi a ser una Confederació Nacional?
DICTAMEN: Que es constitueixi una Confederació General del Treball Espanyola, integrant-la temporalment totes aquelles Societats no adherides a la U.G.T en la condició que un cop constituïda la C.G. del Treball Espanyola, es procuri d'unir tota la classe obrera en una sola organització. – Barcelona, 30 d'octubre de 1910.

Com hem dit al començament, aquest dictamen va ser aprovat per 84 vots a favor, 14 en contra i 3 abstencions.
I també reproduïm el primer paràgraf de la memòria, llegida per Josep Negre, en la primera sessió del congrés de 1911.
¡Salud! Acordado en el segundo Congreso convocado por la Confederación Regional Solidaridad Obrera, cuyas sesiones tuvieron lugar en los días 30, 31 de octubre i 1 de noviembre del año próximo pasado y en este mismo local, que la Confederación Regional pasara a serlo nacional por las razones expuestas en las asambleas de dicho Congreso y nombrados los compañeros que integramos el Comité Federal para llevar a efecto dicha labor, venimos hoy a daros cuenta de nuestras gestiones, ansiando que el resultado de las mismas merezcan la aprobación de los compañeros delegados presentes en esta asamblea, primera del primer Congreso que celebra la Confederación Nacional del Trabajo.

Altres dades de la CNT:

Detalls del Congrés de Barcelona de 1910.
Detalls del Congrés de Barcelona de 1911.
Detalls del Congrés de Madrid de 1919.
Detalls del Congrés de Madrid de 1931.
Detalls del Congrés de Saragossa de 1936.
Detalls del Congrés de Sants. Barcelona, 1918.
Estatuts de la CNT. (Barcelona, abril de 1930).
Manifest dels trenta. (agost de 1931).
Secretaris de la CNT (1910 - 1936).
Manifest dels Sindicats d'Oposició. (Manresa, 1933).
Cronologia de les principals assemblees de la CNT i de la CRTC.

Confederació Regional de Societats de Resistència, Solidaritat Obrera

Barcelona, 6-8 de setembre de 1908.
Formació obrera constituïda amb la idea i finalitat d'estendre l'organització unitària de Solidaritat Obrera més enllà de Barcelona i les seves rodalies. La celebració d'un Congrés Obrer que aplegués totes les societats obreres de Catalunya fou decidida en una assemblea de Solidaritat Obrera celebrada a Badalona el 15/03/1908 . En el congrés hi participaren socialistes i anarquistes, 154 delegats que representaven a 95 societats federades 22 societats adherides, 4 Federacions Locals (Sabadell, Tarragona, Terrassa i Vic), l'Agrupació Obrera de Calella i la Col.lectivitat Obrera de Palafrugell. En fou elegit secretari general Josep Roman (junta).  Aquesta entesa va permetre un ràpid creixement d'afiliats, tot i l'estroncament que van representar els greus esdeveniments de "La Setmana Tràgica" (estiu de 1909). La vitalitat d'aquesta organització queda palesa quan dos anys després, l'octubre de 1910, va organitzar un congrés, obert a totes les societats obreres de l'Estat, per constituir una central sindical d'abast Estatal. Aquesta idea no va estar ben vista per la UGT, tot i així van assistir-hi destacats dirigents socialistes . El citat congrés se celebrà a Barcelona els dies 30, 31 d'octubre i 1 de novembre de 1910, amb delegats de 119 societats (79 de Catalunya i la resta d'arreu de l'Estat) i 6 Federacions locals (Sabadell, Badalona, Terrassa, Valls, Vilafranca del Penedès i Saragossa). Destacar que no havia cap representació de Madrid ni de Bilbao. En la seva primera ponència es va presentar la idea fonamental del congrés:

és de necessitat o conveniència per al Sindicalisme que la Solidaritat Obrera passi a ser una Confederació Nacional?.
DICTAMEN: Que es constitueixi una Confederació General del Treball Espanyola, integrant-la temporalment totes aquelles Societats no adherides a la U.G.T en la condició que un cop constituïda la C.G. del Treball Espanyola, es procuri d'unir tota la classe obrera en una sola organització. - Barcelona, 30 d'octubre de 1910.
Aquest Dictamen fou aprovat per 84 vots a favor, 14 en contra i 3 abstencions, i es rebutjà un vot particular presentat pel socialista sitgetà Juan Durán.
La Confederació continuà amb la publicació del periòdic "Solidaridad Obrera"

Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC)

Barcelona, 1910.
Organització sindical, continuadora de la Confederació Regional de Societats de Resistència -Solidaritat Obrera-, integradora de l'anarcosindicalisme a Catalunya.
Després del segon congrés de Solidaritat Obrera (Barcelona, octubre 1910), la CRTC actuà com l'organització regional de la CNT, tot i que els principals dirigents de la CNT foren els de la CRTC (de 18 secretaris de la CNT fins el 1930, 11 foren de la CRTC). El mes de gener de 1911 el Consell de Solidaritat Obrera en un comunicat publicat en el periòdic "Solidaridad Obrera", ja cita explícitament la Confederació Regional. L'any 1918, en el Congrés de Sants, la CRTC establí una nova organització en el sí de la confederació, els Sindicats d'Indústria o Sindicats únics. La força que li donà aquesta nova organització quedà palesa en la Vaga de la Canadenca (gener-març 1919), que obligà al govern a intervenir, i fruit de la qual s'aconseguí el reconeixement legal de la jornada màxima de 8 hores de treball per a tot l'Estat.
Entre 1919 i 1923 una onada d'empresonaments i més de 300 atemptats mortals contra els seus dirigents, minvà la capacitat d'acció de la CRTC. Després la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), il·legalitzà la CRTC i la portà a sobreviure clandestinament. En caure la dictadura la CRTC es reorganitzà ràpidament i el juny de 1931 tenia 291.000 federats. Però la CRTC i per extensió la CNT patiria una gran escissió, per la radicalització dels elements de la FAI i la imposició dels seus criteris a la CNT, des del Comitè Local de Barcelona i altres comitès locals. S'aixecaren veus discordants i a finals d'agost de 1931 trenta destacats militants varen fer públic un manifest (el Manifest Trentista) en el què rebutjaven els mètodes de la FAI i la seva ingerència en els afers de la CNT. El dirigents Faistes reaccionaren i l'abril de 1932 a Sabadell la mesa del Ple Regional no va acceptar les credencials dels delegats dels Sindicats de Girona, Lleida i Tarragona i se substituí el secretari general Emili Mira pel faista Alexandre Gilabert.  Els sindicats de Sabadell van denunciar públicament que el Ple es desenvolupà sense seguir les normes confederals sobre votacions i el dia 24 de setembre el Comitè Regional expulsava la Federació Local de Sabadell, amb els següents arguments: ... esta determinación obedece a una medida de saneamiento sindical muy útil y provechosa en estos momentos confusionistas de claudicaciones vergonzosas y rumbos políticos" . L' expulsió fou confirmada en un altre Ple Regional demanat pels sindicats de Manresa i celebrat a Barcelona, 5-12 de març de 1933. L'escissió s'havia confirmat i va ser alimentada amb noves expulsions individuals. Els dirigent de la FAI mantingueren el control de la CNT a Barcelona i també de la CRTC, però diverses federacions locals i sindicats de grans ciutats (encapçalades per Sabadell, Manresa i Mataró) formaren els Sindicats d'Oposició (juny 1933).
La CRTC fou durant molts anys la delegació regional més nombrosa dins la CNT, però després de l'escissió va perdre pes en el conjunt estatal (de 296.000 que tenia el juny de 1931 passà a 195.000 el maig de 1936). El clima prebèl·lic del maig de 1936 propicià que una part dels sindicats escindits reingressessin  a la CNT. La Federació Local de Sabadell i alguns altres sindicats s'adheriren a la UGT. Després de l'esclat de la guerra la CRTC quedà eclipsada per l'organització a nivell estatal.
Edità "Solidaridad Obrera", que havia heretat de l'organització precursora Solidaritat Obrera.

Direcció Central de les Societats Obreres de Barcelona

Barcelona, octubre de 1868.
Organització creada amb la finalitat de coordinar les reivindicacions dels obrers de Barcelona. A primers de desembre va fer una crida A los Obreros de Cataluña per organitzar un congrés obrer de tot el Principat . Aquest congrés se celebrà el dia 13 de desembre de 1868 amb assistència de més de 100 delegats que representaves a 61 societats obreres (de Barcelona, Igualada, Manlleu, Martorell, Mataró, Moià, Roda de Ter, Sabadell, Sallent, Sant Andreu de Palomar, Tarragona i Tiana) . La primera junta va ser presidida per Joan Fargas. El febrer de 1869 es convertí en Centre Federal de Societats Obreres i va enviar dos delegats (Gaspar de Sentiñón i Rafael Farga i Pellicer) al  IV congrés de l'AIT (Basilea, setembre de 1869). En foren els principals capdavanters Joan Fargas, Rafael Farga i Pellicer, Joan Nuet i Climent Bové .
Publicà "La Federación" (Barcelona 1869-1873)

El Ràdium

            (Veieu Sindicat de Contramestres, Ajudants i Preparadors de teixits "El Ràdium")

Escola Moderna

Barcelona 1901.
Escola fundada per Francesc Ferrer i Guàrdia. Preconitzava un ensenyament laic, racionalista i independent de l'Estat. Instaurà la coeducació sobre els pilars del lliurepensament. Es constituïren delegacions de l'Escola en diferents ciutats de Catalunya. Fou clausurada pel govern l'any 1906.

Esquerra Comunista (EC)

Barcelona, 1932
Organització política promoguda per Andreu Nin, dins d'una reorganització del partit Oposició Comunista Espanyola de la qual s'independitzà. Es manifestà per la creació d'una Quarta Internacional seguint els postulats de Trotskij. El 1933 participà en la formació de l'Aliança Obrera i el 1935 es va fusionar amb el Bloc Obrer i Camperol per formar el POUM.
Edità "El Soviet".

Federació Agrícola de la Província de Tarragona

            (Veieu Federació Provincial (de Tarragona) d'Obrers del Camp)

Federació Anarquista Ibèrica (FAI)

València, juliol de 1927.
Organització creada en una conferència clandestina que se celebrà els dies 24 i 25 de juliol. Va obrir la Conferència Miguel Jiménez, Secretari del Comitè Nacional de Relacions. La Federació es va formar amb la Unió Anarquista Portuguesa, la Federació Nacional de Grups Anarquistes d'Espanya (constituïda a Madrid el març de 1923) i la Federació de Grups Anarquistes de llengua espanyola a França. La Conferència va decidir fomentar el lligam de la CNT i la FAI.Gràfic CNT-FAI
En la segona sessió de la conferència es manifestava,
"Que debe volver la organización obrera (la CNT) al anarquismo, tal como lo estuvo antes de disolverse la Federación Regional Española y crearse al margen la organización anarquista por grupos, procediendo a jntarse ambas organizaciones, pues el movimiento ácrata no sólo ha de preocuparse de todos los restantes problemas, desentendiéndose del económico. Se resuelve propagar esto, y que los grupos, sus federaciones y el C.N. inviten a la organización sindical y al Comité de la CNT a la celebración de Plenos o Asambleas locales, comarcales, regionales y nacionales de ambas organizaciones, proponiéndose la inclusión de la organización de grupos, sin confundirse ni perder sus características, formando federaciones generales que sean la expresión de este amplio movimiento anarquista, con sus Consejos Generales, llamados así por ser integrados por representantes de la organizacion de sindicatos y la de grupos, cuyos consejos se dividan en comisiones de educación, propaganda, agitación y de los demás problemas que interesan por igual a ambas organizaciones".
Va seguir l'estratègia de constituir, amb participació mixta (CNT-FAI), els Comitès pro-presos i els anomenats Quadres de Defensa Confederal, que es van crear l'abril de 1931. Sense una direcció orgànica regular no va aconseguir reunir totes les tendències anarquistes. El grup de "La Revista Blanca" de Federico Urales i Teresa Mañé, així com el grup "Nosotros" dels Durruti, Ascaso, etc, si mantingueren al marge fins l'any 1930, en que anaren ocupant càrrecs en els comitès dels sindicats i en el comitè local de Barcelona. L'estiu de 1931 el comitè de la CNT a Barcelona era dirigit per homes de la FAI. El bandolerisme extrem del grup "Nosotros" va implicar la CNT en els intents insurreccionals de l'Alt Llobregat (gener de 1932) i Terrassa (febrer de 1932). L'esclat de la guerra portà el binomi CNT i FAI a ser de fet una sola organització, i que definiria en el futur la seva imatge exterior, CNT-FAI. La participació en el govern de la Generalitat de Catalunya i en el Govern de la República de destacats dirigents de la CNT-FAI (García Birlán, J.J. Domènech, Frederica Montseny, García Oliver) provocaren una forta crisi dins de l'organització, que tingué el seu epíleg en el congrés de la CNT de París (maig de 1945), on es reafirmaren els príncipis àcrates i la unió CNT-FAI.
Publicà el periòdic "Tierra y Libertad".

Federació Catalana del PSOE

            (Veieu Federació Socialista Catalana). Segell Comissió Executiva de Banca i Borsa

Federació Catalana de Treballadors de Banca i Borsa

Barcelona, març de 1930
Organització de treballadors adherida a la UGT. En el seu IV congrés celebrat a Barcelona el febrer de 1936 tenia 3.376 afiliats.

Federació Catalana de Treballadors de l'Ensenyament (FCTE-UGT)

(en construcció)
Federació adherida a la FETE-UGT.
Publicà El Magisteri Català (1937).

Federació Catòlico-Agrària

Tortosa, 1917.
Organització creada sota l'empenta del capellà àngel Querol. En la seva constitució hi van participar 17 sindicats. Després es formarien les dels bisbats de Barcelona i Vic i l'any següent les de Girona, Lleida, Seu d'Urgell i Tarragona. Estigueren vinculades a la Confederación Nacional Católico-Agraria, formada a Madrid l'any 1916. Tot i que el sindicalisme catòlic-agrari s'estengué, a redós de la parròquies, per tot el territori, els camperols li donaren l'esquena i no tingué cap influència.

Federació Comarcal de Societats Agrícoles de l'Alt i Baix Penedès

Organització formada per parcers i rabassaires, entre els anys 1919 i 1921. Tot i el poc temps d'activitat arribà a tenir uns 4600 afiliats. Després entre 1922 i 1923, la majoria de les seccions que composaven la federació s'integraren a la Unió de Rabassaires.

Federació Comunista Catalano-Balear

Barcelona 1924.
Organització regional del PCE. L'any 1929, en el tercer congrés del PCE, els seus delegats no foren admesos, perquè els seus dirigents Joanquim Maurín i altres, havien discrepat públicament de la línia oficial del Partit i trenca les relacions amb el PCE. El març de 1931 es federà amb el PCC i fundaren el Bloc Obrer i Camperol. L'any 1935 participaren en la formació del POUM. Foren els seus principals dirigents Joaquim Maurin, Hilari Arlandis i Pere Bonet.
Publicà el setmanari "La Batalla".

Federació de Dependents de Catalunya

Barcelona, 16 de gener de 1921.
Federació promoguda pel CADCI que pretengué aglutinar les diferents agrupacions de dependents de Catalunya.Segells Associació de Dependents de Manresa. En la primera assemblea hi van participar els Centres de Dependents de Lleida, Manresa, Mataró, Reus, Sabadell, Tarragona, Terrassa, Valls, Vic, la Unió Ultramarina i la Lliga de Corredors de Barcelona, també tingué l'adhesió de la Unió de Dependents de Figueres. En fou elegit president Francesc Xavier Casals del CADCI i formaven el Comitè Executiu Ignasi Mestres de Sabadell, Josep Llop de Reus, Josep Xuclà de Barcelona, Vicens Vilarasau de Manresa, Francesc Vives de Barcelona i Ramon Marsà de Terrassa. Les principals reivindicacions de la Federació foren per les 8 hores, no treballar els diumenges i acabar amb l'internat dels dependents del comerç. Després de la constitució celebrà  un primer congrés a Reus (24-25 de setembre de 1921) on les ponències presentades deixaven clar les característiques del sindicalisme reformista que després votarien, majoritàriament, els delegats. L'any 1922 (28-29 d'octubre) celebrà el segon congrés a Manresa, on va ser elegit president Josep Ricart i Sala del CADCI. En aquesta assemblea es rebutjà una proposta d'ingrés a la Federación Nacional de Dependientes. Els dies 8 i 9 de setembre de 1923 la Federació celebra una tercera assemblea general a Terrassa. El 1925 se celebra a Lleida una quarta assemblea on es decidiria l'ingrés a la Federació Internacional d'Empleats i Tècnics de la Internacional Sindical d'Amsterdam. La Federació Sindical Internacional (FSI) s'havia reconstituït a Amsterdam l'any 1919.
Publicà un butlletí mensual amb el nom de "Lluita" que aparegué el 1er. de gener de 1923.

Federació d'Empleats i Tècnics de Catalunya

Barcelona, 1932.
Organització de treballadors formada per diferents sindicats locals de tècnics i administratius. Mantenia una clara autonomia envers les altres grans centrals sindicals (CNT i UGT). El seu capdavanter era Estanislau Ruiz i Ponseti, fundador de la Unió Socialista de Catalunya.

Federació de Forners de la Regió Espanyola

Barcelona, 1873.
Organització de treballadors que celebraren el congrés contituent els dies 28, 29 i 30 de setembre de 1873. Abans de federar-se el sindicat de Barcelona tenia, l'any 1854, uns 1.000 afiliat.

Federació de l'Art Fabril de Catalunya

Badalona, 15/17 d'agost de 1903.
Federació creada en un congrés convocat per la Sociedad Fabril de Badalona d'acord amb altres entitats de la costa de llevant, plà de Barcelona i de l'alta montanya (seccions escindides de Les Tres Classes de Vapor). Després de la convocatòria publicada per "La Guerra Social" del 18 de juliol de 1903, se celebrà el congrés amb assistència de representants de Badalona, Barcelona, Calella, Mataró, Roda de Ter, Sant Hipòlit de Voltregà, Sabadell, Terrassa i Valls. Cal destacar que a més de crear la Federació de l'Art Fabril de Catalunya es prengué l'acord de fer extensiva l'organització a tota Espanya, tan bon punt fos possible. A finals de maig de 1909, en una assemblea celebrada a Barcelona es va decidir crear la Federació Espanyola de l'Art Fabril. El Comitè Central de la Federació el van formar:  Pedro Mestres, president, Joan Vidal Sirera vice-president, Manuel Torres secretari, Jaume Badia vice-secretari, J. Cuixart, Agustí Caralt i Joan Fortuny, vocals.

Federació de Les Tres Classes de Vapor

Barcelona, agost de 1869.Segell Tres Classes de Vapor
"Tres Classes" en terminologia de l'època són tres oficis (Teixidors mecànics, Filadors i Jornalers (també dits Preparadors))i "vapor" perquè es tractava d'oficis que treballaven amb màquines mogudes per la força del vapor, tot i que l'organització que ens ocupa s'estengué per les comarques de l'Alt Llobregat i el Cardener on les màquines feien servir energia hidràulica. Segell de les Tres Classes de VaporAquesta organització obrera es va formar amb la federació dels tres oficis citats, les Societats de Teixidors Mecànics, Filadors i Jornalers de les empreses del tèxtil de Barcelona. En fou secretari de la comissió interina Tomàs Valls. L'agost de 1869 presentaren una taula de reivindicació de sous als fabricants de Barcelona. Aquest fet dóna carta d'identitat a les Tres Classes de Vapor, les quals s'estengueren ràpidament per totes les comarques fabrils del Principat i en el primer congrés obrer estatal, organitzat pel Centre Federal de les Societats Obreres (Barcelona, juny de 1870), ja hi van participar delegats de Les Tres Classes de Vapor de diferents poblacions (Sallent, Sant Andreu, Vilanova i la Geltrú). A finals de desembre de 1870, les Tres Classes van celebrar el seu primer congrés en el qual es va aprovar un reglament amb les directrius de la FRE de l'AIT. Les Tres Classes tenien 8.500 afiliats i n'era president Climent Bové i secretari Narcís Mas. Pel març de 1871 es van adherir a la FRE de l'AIT, essent president Climent Bové i secretari Anselm Valentí. Una de les lluites mes destacades d'aquest període, promogudes per les Tres Classes, fou la vaga de quinze setmanes a Vilanova i la Geltrú i que afectà a 1400 obrers.
Els dies 4 i 5 de febrer de 1872 les Tres Classes celebraren el seu segon congrés. Els punts més destacats de l'ordre del dia van ser:
a) La reglamentació de les vagues
b) La federació amb la Societats de Teixidors a Mà, per formar La Unió d'Obrers Manufacturers.
Punts que foren aprobats per unanimitat. S'elegí president Josep Bragulat i secretari Tomàs Valls. Després del dia 7 a l'11 de maig de 1872, se celebrà a Barcelona el Congrés constituent de la Unió d'Obrers Manufacturers o Unió Manufacturera, amb assistència de 115 delegats que representaven uns 28.000 afiliats. Es nomenà un Consell Directiu format per 14 membres, que s'establí a Manresa. El cop d'Estat del general Pavía va desarticular Les Tres Classes de Vapor i també La Unió Manufacturera. A començaments de 1881 les Tres Classes de Vapor es reorganitzen i el mes de maig van tenir lloc unes eleccions per als càrrecs de Secretari i Representant General (van ser elegits Antoni Casulà i Joan Vidal respectivament).
Les Tres Classes s'anaven separant de les posicions Bakuninistes de la Internacional i apropant-se a les posicions marxistes. Aquesta tendència portà a l'escissió de la Unió Manufacturera (març de 1882) quan aquesta s'adheri a la FTRE, essent representant general Josep Bragulat. El mes de maig de 1882 les Tres Classes de Vapor encara patirien una altra escissió per part de la secció de Sabadell que el gener de 1883 ingressarien a la Unió Manufacturera. L'agost de 1882 les Tres Classes de Vapor van assistir a un Congrés Obrer Nacional convocat pels marxistes, fent servir el vell Centre Federatiu de les Societats Obreres (Barcelona 13-16 d'agost). Al congrés hi van participar 123 delegats que representaven 152 societats obreres i uns 15000 obrers. Les Tres Classes de Vapor amb 14 delegats i uns 8000 afiliats n'era la delegació més nombrosa. L'acord més destacat seria el de constituir la Associación Nacional de Obreros de España, que pretenia agrupar societats obreres i federacions d'ofici. Aquest projecte no es va desenvolpuar, però havia sembrat la idea sobre la qual es formaria anys més tard la Segell de les Tres Classes de Vapor de SantsUGT. Segell de Sant MartíTot i així les Tres Classes de Vapor tampoc seguirien les directrius marxistes, ja que quan l'any  1888 es va fundar la UGT no s'hi van adherir i quan l'any 1889 els socialistes  van convocar a París el Congrés que fundaria la Segona Internacional (14-21 de juliol), els representants de les Tres Classes de Vapor anirien al Congrés del "Possibilistes" (amb les Trades-Union angleses, també a París, 15-20 de juliol). El moment àlgid de les Tres Classes es donaria l'any 1890, quan en resposta al locaut dels fabricants de Manresa, es van declarar en vaga les seccions de Barcelona i 22 localitats més del Principat,  afectant a més de 50.000 obrers del 22 al 31 de març. Aquesta gran vaga va tenir un rebrot provocat pels empresaris, quan el dia 12 de juliol foren acomiadats de les fàbriques de Manresa els representants de les Tres Classes de Vapor. La vaga de protesta que es va decretar, quasi improvisadament, fou seguida molt extensament no solament per les seccions de les Tres Classes de Vapor sinó que s'hi afegiren altres branques del cotó i també, paletes, manyans, tintorers, cinters, fusters i sabaters. Però amb l'ajut del Govern i la repressió policial, aquesta segona part de la vaga fou un desgavell per a les Tres Classes de Vapor, que anà perdents afiliats i seccions. A finals de 1890 s'escindirien les seccions de Manresa i de Sant Martí de Provençals. L'any 1895 La Unió Fabril Cotonera (organització de Mataró i comarca) deixà les TCV i ingressà a la UGT. L'any 1909 en una assemblea de la Federació de l'Art Fabril a Barcelona, hi consta que hi van assistir representants de les Tres Classes de Vapor de Torelló, Sant Martí de Provençals, Badalona i Manresa, sense una clara relació orgànica entre ells. Les seccions de les Tres Classes de Vapor s'anaren dissolguent entre la UGT i la CNT.
Poblacions amb seccions de les Tres Classes de Vapor.
Relació del congressos celebrats.
El periòdic El Obrero que editava  Antoni Gusart, fou a partir de 1880 el portaveu de les Tres Classes de Vapor.

Federació d'Obrers Agrícoles de la Regió Espanyola (FOA)

Vilanova i la Geltrú, octubre de 1893.
Sota l'empenta dels treballadors del camp de Vilafranca del Penedès, es va fundar aquesta Federació d'Obrers Agrícoles, amb postulats reformistes. En el primer congrés hi van participar representants de 26.000 federats, enquadrats en 54 societats. En fou elegit secretari Isidre Rius (boter Vilafranquí), Isidre Claramunt, president (ambdós membres del Partit Republicà Democràtic Federal). També van ser elegits Pedro Llopart vice-secretari, Antonio Solsona, tresorer i Juan Saumell, vocal.
Celebrà un 2on. congrés a Vilafranca del Penedès el  febrer 1895, en el que hi van ser representades 44 poblacions. El juliol següent va celebrar una Conferència extraordinària a El Vendrell. A la mateixa localitat va, celebrar el tercer Congrés (gener de 1896). En aquest congrés hi van assistir 53 delegats que representaven 33 localitats.
En franca decadència celebrà un quart congrés (El Vendrell, 1897). La FOA tingué la màxima activitat entre el 1893 i el 1895, agrupà en els seus començaments a unes 60 societats amb uns 30.000 treballadors del camp. Tingué una vida curta (1893-1897).
Entre 1895 i 1897 edità el periòdic El Campesino.

Federació d'Obrers Catòlico-Socials

Barcelona, 1911.
Organització promoguda pel jesuïta Gabriel Palau, amb la intenció de federar els petits sindicats confessionals. La seva escassa implantació es reduí a la ciutat de Barcelona. El 1917 el canònic Enric Pla i Daniel dissolgué la federació i el jesuïta Palau fou traslladat a l'Argentina.

Federació d'Obrers Manufacturers

            (Veieu Unió Manufacturera)

Federació d'Oficials Boters de la Regió Espanyola

Tarragona, 1871 (27-28 de juliol)

També s'anomenà Federació d'Obrers Boters d'Espanya.

NOTA: Posem en lletra cursiva les transcripcions literals de les diferents cites literals.

La data que hem posat de constitució, Tarragona 27 i 28 de juliol de 1871, se cita com congrés cero. L’any 1932 (quan la Federació estava adherida a la UGT) en un informe del secretari de la Comissió Pericial, Francesc Altés, escrivia, Los dias 27 y 28 de julio de 1871 se convoca el congreso cero (sic) de la federación.

La Federació senyala com 9è Congrés el celebrat a Reus l’any 1881, de l’u al 7 de desembre. En aquest congrés en Josep Figuerola, delegat de Torredembarra, proposà: “Que el Reglamento de discusión sea el de 1871”. Aprovada la proposta, “Diose lectura de dicho Reglamento, y quedo aprobado por unanimidad”. Portada actes congrés boters, Reus 1881

Anterior a la data de constitució de la Federació, (independentment dels antics gremis de boters) existia a Barcelona una societat de boters, agregada al Centre Federal de las societats obreres de Barcelona, el reglament de la qual està datat l’any 1869.
A Tarragona s’havia constituït el 15 d’agost de 1869 la Sociedad de Socorros Mutuos de Oficiales Cuberos, i a Reus l’any 1870 existia la Sociedad de Oficiales Cuberos. I el periòdic “La Federación”, núm 65 edició del 13 de novembre de 1870, inclou una comunicació adreçada al Centro de Federación de Toneleros de Tarragona. El mateix periòdic, “La Federación”, en el núm. 67 del 27-11-1870, publicà una comunicació del Centro de Federación de todas las Sociedades de la RE de Oficiales Cuberos, citant la Sociedad de Oficiales Cuberos de Villafranca i també la Sociedad de Oficiales Cuberos de Vendrell.

La Federació es formà primer a nivell català i després a nivell estatal. La FOB amb una filiació majoritària de Catalunya tingué representació al País Valencià, Andalusia i Saragossa, i a partir de la primera dècada del segle XX tingué seccions a Bilbao, Pasajes (Euskadi) i Haro (La Rioja). Establí la seu de la Comissió Pericial (comitè directiu) a Reus (després fou itinerant). Va ser a Reus on celebrà el primer congrés (8-12 de desembre de 1872) i on en el decurs de la sessió del dia 9, es va prendre l’acord d’adherir-se a la FRE de l’AIT. Presidia la sessió Carles Pontons de Tarragona i exercia de Secretari Josep Vidal Miret, de Reus.

En aquest punt volem citar que en el primer congrés obrer d’abast estatal, celebrat a Barcelona el juny de 1870, hi van assistir els boters Pau Vergés representant la Societat d’Oficials Boters de Reus, Ramon Amat representant la Societat de Socors Mutus d’Oficials Boters de Tarragona i Ramon Estany representant la Societat Cooperativa d’Oficials Boters de Barcelona. Després, en el segon congrés de la FRE de l’AIT (Saragossa, 4-11 d’abril de 1872), hi van participar Carles Pontons, representant els boters de Tarragona i Lluís Fuster representant els boters de Sants.

Del 16 al 22 de març de 1873 la Federació celebrà a Reus el segon congrés. Hi van assistir 28 delegats de 16 seccions, en representació de 1.545 oficials i 392 aprenents.
El cop d’Estat del general Pavía, del gener de 1874, il·legalitzà totes les societats obreres, però esquivant la repressió la federació va continuar mantenint una regular activitat i celebrant congressos.
El mes de maig de 1874 la FOB es reuní en un nou congrés i, arran de la mort d’un boter de la secció de Reus a mans d’un sergent de cavalleria, decidí suspendre les activitats. Tot i així del 8 al 14 de juny de 1875 la Federació celebrà el IV Congrés. Hi van assistir 22 delegats de 16 seccions.
El mes d'agost/setembre de 1876 la FOB va fer un nou congrés. Després deixaria de pagar la quota a la FRE de l'AIT.
Sobre aquest afer la Comissió federal de la FRE de l’AIT va enviar una circular a les seccions de la FOB, que entre d’altres coses deia, Considerando, que la Pericial de Toneleros no cumple los acuerdos de los dos últimos Congresos de la Federación respecto al pago de la cuota Federal...
El setembre de 1881 representants dels boters de Barcelona, Benicarló, El Vendrell, Sant Martí de Provençals, Sants, Tarragona, Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú i Villanueva del Grao, assistiren a la constitució de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), però tot seguit en el IX congrés de la FOB (Reus, 1 - 7 de desembre 1881), amb assistència de 30 delegats, que representaven 1602 oficials i 264 aprenents (xifres semblants de les del congrés de 1873), es decidí separar-se de la FTRE. (Dos delegats de Barcelona i un de Sants abandonaren el congrés, mostrant el seu rebuig a l’acord de separar-se de la FTRE).
D’entre els acords d’aquest novè congrés citem el de reduir les hores de treball a 9 hores diàries. També es reformaren els estatuts, que en la part representativa als congressos deia:

Los delegados para tomar parte en los Congresos serán nombrados por sus respectivas Secciones.
Toda Sección que cuenta de 5 a 100 individuos, tiene derecho a elegir un delegado; de 120(sic) a 200, dos: de 220(sic) a 300 tres; y así sucesivamente. No obstante, toda Sección, podrá enviar un delegado consultor a los Congresos para tomar parte en las deliberaciones e ilustrar con su opinión aquella, pero no tendrá voto. El gasto de dicho delegado consultor será pagado por su Sección respectiva.
I sobre l’autonomia de les seccions:
Las Secciones solo serán autónomas en lo referente a confeccionar la tarifa de precio en qué se ha de regir siempre y cuando no exista una de general para toda la Federación.
Portades actes Boters 1881-1882-1885

La Federació passà a denominar-se FEDERACIÓN DE OFICIALES TONELEROS DE LA NACIÓN ESPAÑOLA. Així consta en la portada de les actes del Xè congrés, però cal dir que en la capçalera del reglament reglament aprovat en aquest mateix congrés hi diu: Reglamento de la Federación de Oficiales Toneleros de la Región Española.

Del 6 al 12 de novembre de 1882 celebrà el X congrés a Tarragona, amb assistència de 33 delgats que representaven 17 seccions i la Comissió Pericial. La Federació la constituïen 20 seccions i 2072 afiliats. Cal destacar l’assistència de seccions d’Alacant, Almería, Màlaga, Saragossa i València.
En aquest Congrés, en debatre’s el tema de les vagues, Andreu Julivert de Barcelona manifestava, no puede sostenerse una Federación de Resistencia sin que las huelgas sean apoyadas materialmente, aunque antes de aprobar la pericial una huelga debe acrisolarse mucho la manera de aprobarla.
El mateix Julivert, contestant a una proposició que demanava que les discussions es fessin en llengua castellana, digué:
...que las mismas dificultades existirán hablando en castellano, toda vez que la mayoría no sabe nombrar en esta lengua las herramientas y asuntos periciales que inevitablemente han de ser tratadas con verdadera propiedad.

Després d'aquest congrés la Comissió Pericial passà a residir a Vilafranca del Penedès. Portada de les actes del Congrés dels Boters de 1882.

El novembre de 1883 la FOB va celebrar el XI Congrés a Vilafranca del Penedès.

El maig de 1884 la FOB celebrà una conferència a Vilafranca del Penedès. Aquesta conferència tingué un component diferenciat de les posteriors conferències que celebrà la Federació (on solament hi participaven oficials boters), ja que hi van participar catorze boters (un de cada secció més dos de la Comissió Pericial) i deu patrons, representants les localitats de Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú, Sitges, El Vendrell i Torredembarra. L'encapçalament del text d’un dels dictàmens presentats deia: La Comisión que suscribe para dar dictamen al pacto de amistad y solidaridad mútua entre la unión de patronos y oficiales toneleros de la comarca de Villafranca, pone a la deliberación de la Conferència las siguientes BASES...

El mes de juny de 1885 la FOB celebrà el XIII congrés a Vilanova i la Geltrú. Hi van participar 36 delegats de 14 seccions, aprovant-se un nou reglament per a la Federació.
En el decurs de la cinquena sessió Dalmir Borrás de Sant Martí de Provençals, presentà la següent proposició: "Proponemos al Congreso acuerde que las horas de trabajo ordinario sean 8 por día. Local del Congreso, Junio 1885. Borras”. La proposició no fou aprovada, però la qüestió seguiria viva en posteriors congressos.
Es va aprovar un reglament pels aprenents, del què destaquem, Art. 6º Para ser considerado como aprendiz, deberá tener la edad de 14 años para arriba, y el que no los tuviese, no será considerado como a tal.

El XIV congrés se celebrà a Reus.

El XV congrés se celebrà del 9 al 18 de maig de 1887 a Sants. Hi van participar representants de 1827 oficial i 333 aprenents, enquadrats en 20 seccions. Va presidir la primera sessió Carles Puntons, que volem recordar que presidí una de les sessión del primer congrés l’any 1872. En aquest congrés es prengué l’acord de publicar un periòdic "El Eco de Toneleros", que seria el portaveu de la federació. (Tingué una altra capçalera "El Eco de Obreros Toneleros"). En aquest punt hem de citar que el subtítol d’aquest portaveu lluïa la primera denominació de la Federació “Órgano de la Federación de Oficiales Toneleros de la Región Española”.
L’octubre d’aquest mateix anys la Federació tenia 25 seccions.
El XVI congrés se celebrà a Sants l’any 1888.

El mes de maig de 1889 celebrà el seu XVII congrés a Barcelona, amb delegats de 19 seccions que representaven 1.340 federats. El congrés rebutjà una invitació per ingressar a la UGT. Es va modificar el Reglament de la Federació, el qual entre d’altres coses deia,
La Federación de Obreros Toneleros aspira llegar á la completa emancipación económica por medio del poderoso ariete del progreso indefinido. Siendo su credo sociológico la más acabada fraternidad y solidaridad entre todos los explotados, jamás ingresará en ninguna otra Federación nacional ni extranjera interín no vengan á renunciar todas ellas al predominio impuesto de sus respectivos ideales políticos y religiosos, fusionándose en una sola Confederación de resistencia al capital monopolizador. Al determinarlo así, entiende esta Federación que las ideas no pueden ser jamás impuestas, por lo que deja en la más completa autonomía al individuo para que profese las que crea más justas, no separándose empero dentro de la Federación de lo que informan sus Estatutos.

En la catorzena sessió, presidida per Antoni Ferrando, es presentà el dictamen sobre els temes 8 i 9 de l’ordre del dia, que versaven sobre la invalidesa i jubilació dels boters. Transcrivim el dictamen.
La Comisión encargada de formular dictamen en los temas 8º i 9º, ambos fusionados, que versan sobre el fomento y caja de invalidez, presenta a la aprobación del Congreso lo que sigue:
Considerando que dicha caja, de ser solidaria y colectiva, dará a no dudarlo un resultado altamente beneficiosa a los federados que por desgracia queden imposibilitados de poder trabajar; y por último
Considerando el estado de organización por el presente no muy satisfactorio, y no permitirlo las circunstancias para que tenga efecto el percibir subsidio de momento.
Esta Comisión expone para su fomento las siguientes bases:
1ª Todas las secciones federadas vendrán obligadas a crear una caja para la invalidez del trabajo, destinando para este objeto la cuota de 10 céntimos de peseta por semana y por federado que trabaje, cuya caja no podrá funcionar hasta que transcurridos cinco años consecutivos a contar desde la fecha de la aprobación de las actas del 17º Congreso, como asimismo no podrán las secciones utilizarla para su uso particular, hasta que se celebre el Congreso 22º y delibere sobre dicho asunto.
2ª Las secciones que ya la tengan en vigor y sus respectivos reglamentos especiales para dicho objeto, podrán funcionar en sus respectivas secciones para su uso particular; no obstante, deberán cotizar los 10 céntimos de peseta al igual que los que no la tienen.
3ª Los esquirols que en el transcurso de estos años no hayan ingresado legalmente en la Federación, no tendrán derecho al subsidio a no ser que abonen el importe de cuotas que les correspondiere hasta la fecha de ingreso.
4ª Las secciones tendrán la precisa obligación de anotar (semanalmente) en un libro exprofeso el número de los individuos que entran en pago, remitiendo copia exacta mensualmente a la Pericial de la cantidad total que ingrese respectivamente.
5ª Los Congresos sucesivos se ocuparán de ampliar esta reglamentación según las necesidades lo exijan.
LA COMISIÓN. Anglés. Plana. Flós. Martí. Vergés.
En el debat posterior es va derogar l’article 2on i la resta va ser aprovat.

La Federació va celebrar el XVIII Congrés del 7 al 15 de juliol de 1890 a Barcelona. Aleshores comptava amb 1571 oficial i 232 aprenents, enquadrats en 21 seccions.
En el decurs de la cinquena sessió es va presentar un projecte d’estatuts pel funcionament de la Caixa per a la invalidesa, elaborat per Jaume Anglés. La resta de la Comissió va estar formada per Sebastià Flós, Narcís Lamarca i Francesc Mora i Jaume Salvat.Capçalera del Reglament d'Invalidesa (1890) Entre la cinquena i la sisena sessió es va debatre aquest projecte “Reglamento para la Protección y Socorro de los Oficiales Toneleros que queden inútiles para el trabajo”. Un component de la Comissió, Jaume Salvat, de Reus, va presentar un vot particular que deia: Que las cajas sean administradas localmente y con las atribuciones que en su autonomia gozan las Secciones; pero que al mismo tiempo sea forzosa su constitución en todas las secciones de la Federación. Després d’un curt debat aquest vot particular va ser rebutjat.
A la setena sessió Joan Doménech de Sants proposà que la comissió administrativa de la Caixa d’Invalidesa residís a Sant Martí de Provençals. Aquesta proposta va ser rebutjada i es va aprovar que residís a Reus.

Tot i que en el XXII congrés (1894) s’establí, Que desde el 1º de Enero de 1895 empiece a funcionar la Invalidez, asignando por subsidio cinco pesetas semanales para cada inválido, cal dir que aquesta caixa d’invalidesa a nivell federatiu no quallà, si que es van constituir, algunes d’aquestes caixes, a nivell local. La qüestió de restablir la caixa d’invalidesa federativa es tornà a debatre en els congressos XXXVIII (1911) i XLIII (1918), sense obtenir l’aprovació de les seccions.

Nota: En el Congrés de 1902 es presentà una proposició demanant que les seccions de Barcelona, Sants i Sant Martí de Provençals es puguessin fusionar. El delegat Joan Estillas, de Sant Martí de Provençals, defensant la proposició argumentà “... pues sólo se pide al Congreso autorización para el caso probable que se presentara, y que toda vez que ya tienen estas secciones fusionada la invalidez, muy fácil fuera se iniciaran corrientes de fusión administrativa”. La proposició va ser aprovada.
(la negreta és nostra).

En la setzena sessió (del congrés de 1890) s'aprovà una extensa i detallada tarifa de precios, bajo el tipo de 8 horas de jornada, amb notes tan curioses com aquestes:

Las pipas que hayan hecho servicio en el almacén, no se podrán picar mas de 3, y si están estropeadas, lo que el operario pueda.
Al picar vacío, el operario no responderá del casco.
Al hierro que deberá usarse en las pelonas, catalanas, jerezanas y medias de todas clases, será de 14 a 18 líneas. En los cuartos de todas clases se considerarà usual hasta 15 líneas.
En los bocoyes se considerará hierro usual hasta 21 líneas.
Advirtiendo que en esta construcción herrada, queda a la incumbencia de los fabricantes de poderlo hacer a destajo y en cascos que se deje apilada o que no se acabe de momento: el sacar de molde irá a cuenta de los fabricantes, y si se hace a jornal, no se podrá hacer más de lo estipulado en la presente Tarifa.
Las pipas de todas clases se consideraran de grueso ordinario las que obtengan de 24 milímetros abajo, y de 25 milímetros hasta 29 id., tendrán de aumento 1 peseta, y de 30 id. en adelante se construirán a jornal.

En la dissetena sessió es va aprovar una proposició que deia “Considerando que el 1º. de Mayo fué un acontecimiento Universal, cuya inteligencia sublime entre todos los obreros del mundo forma el prólogo de la gran obra internacional sociológica de todos los explotados, proponemos”.
“Que la Federación de Toneleros, por la parte que le corresponde, declare, acuerde y considere día festivo el 1º. de Mayo de cada año.”
Firmaven la proposició, Jaume Anglés i Antoni Ferrando.
La proposició va ser aprovada.

El XIX congrés se celebrà a Sant Martí de Provençals, del 13 al 30 d’abril de 1891, amb delegats que representaven a 1.897 afiliats. En la Memòria dels treballs desenvolupats per la Comissió Pericial, es relata un fet (que es repetia altres vegades) que considerem interesant destacar:
Al día siguiente le volvimos la contestación y acuerdo de la clase, el cual consistía en 50 duros de enmienda y 20 más por gastos de comisiones, lo que abonó de momento sin regatear un céntimo, y de cuya cantidad nos cobramos 9 de Comisión. La falta (del taller de Gabriel Ferraté de Reus) consistía en que hacia construir pipas de roble americano, madera escart, sin pagar el aumento tarifado. A los socios se les suspendió el trabajo sin cobrar de huelguistas y hasta segunda orden, por considerarles cómplices en el rompimiento de tarifa.

Del 6 al 10 d’abril de 1893 va celebrar el XXI congrés a Tarragona.

En el decurs d’aquest 1893 la Federació celebrà dues noves conferències una a Vilanova i la Geltrú, els dies 26 i 27 d’octubre i l’altra al Vendrell els 16 i 17 de novembre. Aquestes conferències responien a un enfrontament amb la casa Torres (de Vilafranca), que havia donat instruccions als seus representants que rebaixessin els preus de la tarifa, anteriorment pactada amb la Federació, la qual va respondre amb una vaga que va durar 10 setmanes. Després de la primera conferència la Federació va fer públic un manifest a la opinió pública, on denunciava les males arts emprades per l’esmentat industrial.

Del 9 al 16 d'abril de 1894 se celebrà el XXII congrés també a Sant Martí de Provençals, amb la participació de 32 delegats de 14 seccions. La Federació es composava de 16 seccions (totes del Principat), amb 1714 oficial federats i 252 aprenents.

En la sessió núm 12 es prengué l’acord següent:
Que desde el 1º de Enero de 1895 empiece a funcionar la Invalidez, asignando por subsidio cinco pesetas semanales para cada inválido.
També volem ressaltar que els delegats Jaume Anglés i Francesc Durán denunciaven que les seccions declaraven menys federats dels que realment treballaven a la secció, per tal de pagar menys quotes a la Federació.

Els dies 1-7 d’abril de 1895 es celebrà el XXIII Congrés a Reus. Hi foren representades vint seccions i 1.361 federats.

En el decurs de les sessions del congrés és constatà la preocupació que començava a estendre’s entre las seccions de Sant Martí de Provençals, Barcelona i Sants sobre una qüestió totalment nova pels boters: les màquines de fer bótes.
La Comissió Pericial informà al congrés, que a la comarca de Vilafranca el comerciant Torres havia ordenat a tots els seus representants que rebaixessin la tarifa de la construcció de “pipes” de 5 ptes a 4 ptes, fet que afectava tota la “comarca” de Vilafranca.
Per fer front a la provocació es convocà una conferencia a Vilanova i la Geltrú. La Conferència celebrada el gener de 1895 no va poder establir cap acció que solucionés el conflicte, i els boters van haver de rebaixar el preu de construcció de les “pipes catalanes” de 5 pessetes a 4,25 pessetes.
De l’apartat on els delegats exposen l’estat econòmic-social de les seves seccions, transcrivim:
Vidales del Vendrell “… el estado de la sección és una verdadera calamidad … los que sostenemos el peso de los contratiempos, casi nunca nos llega el trabajo, mientras que los esquirols gozan con bastante regularidad”.
Junyent de Vilafranca “...hoy por hoy se encuentran en peor condición que cuando antes de la huelga pasada … por lo que considera imposible soñar tan siquiera en una reorganización, nada importa (als esquirols) que les desollen el jornal en su grado más reducido”.
Altés de Vilanova “ … encuéntrase la Sección que representa, en igual condición que la que han manifestado los delegados de las Secciones de la comarca de Villafranca, … por falta de convicción se han retraído una buena parte de individuos que asciende ya en la actualidad, a unos noventa”.

 

El XXIX Congrés se celebrà a Reus del 9 al 15 d'abril de 1901. Hi van participar 25 delegats en representació de 14 seccions i tres representants de la Comissió Pericial. La Federació és composava de 23 seccions amb 2810 federats i 357 aprenents.

D’aquest congrés ressaltem que Pau Martorell, delegat del Vendrell, manifestà que en aquella localitat ...el oficio está poco menos que aniquilado. Sobre la problemàtica de les bótes d’importació s’aprovà:
Las secciones todas al objeto de cumplir estrictamente la base 1ª ejercerán vigilancia contínua á fin de no tolerar de modo alguno el embarque de ningún casco que no sea construido en el país; y que en caso de infracción por parte de algún comerciante se obre en consecuencia.
Es va presentar i s’aprovà la proposició següent: Propongo al Congreso acuerde prohibir terminantemente y por ningún concepto que ningún federado trabaje el primero de Mayo.
Local del Congreso 14 Abril de 1901.
(Volem recordar que l’acord de declarar festiu el Primer de maig es va aprovar l’any 1890).

El mes de juny de 1902 celebrà el XXX congrés a Barcelona. Llavors la Federació tenia 2639 oficials federats i 345 aprenents en 29 seccions.

Després de presentar-se les credencials, els delegats de Bilbao, Haro i Saragossa demanaren a la Mesa “.. que en las discusiones se utilice el habla castellana al objeto de facilitar las mismas al propio tiempo que acelerarlas.
La presidencia les previene que se hará todo lo posible por que los compañeros puedan tomar parte en las discusiones y salir bien enterados sin que haya necesidad de ninguna imposición.
Anglés se ofrece servirles de intérprete".

El compañero Menchaca se dá por satisfecho, dando las gracias por las buenas disposiciones del Congreso.
El setè punt de l’ordre del dia del congrés demandava: Que se publique de nuevo El Eco de Toneleros, y se disponga lo procedente al efecto para que se perpetúe la publicación. El diari es tornà a publicar a Tarragona l’octubre de 1902.

En aquest congrés es prengué l’acord d’establir la jornada de treball de 8 hores, però aquesta qüestió tan destacable no va ser ratificada per la majoria de les seccions i per tant no es va implantar.

Del 14 al 18 d’abril de 1903 la FOB celebrà el XXXI Congrés a Tarragona. Hi van participar 26 delegats de 14 seccions (La Federació es composava de 29 seccions amb 2642 oficials i 241 aprenents).Portada de les actes dels Boters 1901-1903-1918De l’informe que la Comissió Pericial presentà al Congrés, transcrivim l’apartat sobre l’acord del XXX congrés d’implantar la jornada de treball de 8 hores.
En El Eco núm. 84 publicamos la circular siguiente (novembre de 1902)
“Habiendo contestado mayoría de Secciones de Cataluña y reino de Valencia á nuestra circular publicada en el último número de El Eco sobre la implantación de la jornada de ocho horas, á continuación insertamos el resultado.
Las Secciones que no están conformes en pedir tal reforma por el presente, hasta esperar otra ocasión más favorable, son:
Valencia, 6 votos; San Martín, 4;Benicarló, 2; Villafranca, 1; Sans, 1; Constantí, 1; Masnou, 1.-Total, 16 votos.
Las Secciones que están conformes con lo acordado en el último Congreso, son las siguientes:
Reus, 4 votos; Barcelona, 2 (esta Sección no ha podido celebrar reunión general por impedirlo las circunstancias con que atraviesa, habiendo tomado el acuerdo el Comité); Torredembarra, 1; Vinaroz, 1; Castellón, 1, (esta Sección hace la salvedad de que ha de ir junto con las ocho horas el aumento de tarifa).-Total 9 votos.
Las Secciones que no han contestado son:
Tarragona, 2 votos; Torrente, 1; Alicante, 2; Vendrell, 1; Valls, 1; Tortosa, 1; Vilasar, 1; Sagunto, 1; Malgrat, 1; Játiva, 1.-Total 12 votos.
En su consecuencia y resultando haber mayoría de Secciones que consideran no es tiempo oportuno para pedir tal reforma y si cuando las circunstancias sean más favorables, queda en suspenso el acuerdo tomado por el Congreso de Barcelona, hasta que la Federación crea necesario pedir tal demanda.”

Els dies 5 - 10 d’abril de 1904 la Federació celebrà el XXXII congrés a Reus. La FOB es composava de 28 seccions i 2224 oficial.

En la cinquena sessió la secció de Barcelona presentà una llarga proposició que modificava les competències de la Comissió Pericial, anomenant-la Comisión de relaciones i també una modificació substancial dels estatuts. En transcrivim uns paràgrafs,
Proponemos al Congreso que los Estatutos se modifiquen en el sentido siguiente:
Que las huelgas sean tan solo apoyadas moralmente procurando generalizarlas tanto si son locales, comarcales o regionales; procurando las Secciones federadas prestar toda la solidaridad posible siempre y cuando las circunstancias lo reclamen.
Supresión de las cajas de resistencia.
Que la Comisión Pericial se denomine de “relaciones” no concediéndosele facultad de trasladarse a ninguna localidad por cuenta de la federación y que si alguna Sección la llamara correrán los gastos a cuenta de la demandante.
Que para los gastos de administración se fije la cuota de diez céntimos por mes y federado que trabaje.
Suprimir los Congresos anuales y a fecha fija; no obstante las Secciones todas tendrán el derecho de iniciativa para proponerlo a la Comisión la que consultará la opinión de todas las demás Secciones para ver si lo consideran necesario.
A la setena sessió es va presentar una nova proposició sobre la jornada de 8 hores.
Proponemos que respecto al tema que ocupa la atención al Congreso, se acuerde que la Federación se declare y ratifique partidaria de la jornada de las ocho horas, la que se pondrá en vigor por todas las Secciones desde el día 2 del próximo mes de Mayo. A la que no cumpla este acuerdo, no le serán admitidas las bajas y se le privará el envío de envases a otras localidades.
Local del Congreso 8 Abril de 1904. Vicente Plana. Gaspar Andrés. Ignacio Velert. Jacinto Vidiella. José Casanovas.
Aquesta polèmica proposició va ser poc discutida i es va aprovar amb 14 vots a favor, tres en contra i la resta es va abstenir.

A partir de 1904 algunes societats de boters van participar en el procés que culminaria en la constitució de Solidaritat Obrera.
En la constitució de Solidaritat Obrera, l’any 1907, hi consta la societat de boters de Sant Martí de Provençals, i en el congrés que va constituir la Confederació Regional de Societats de Resistència “Solidaritat Obrera” (Barcelona, 6-8 de setembre de 1908) hi van participar els boters de Barcelona Jaume Anglès i Joan Roig.

Del 17 al 21 de febrer de 1906 la FOB va celebrar el XXXIV a Tarragona, amb delegats d’onze seccions. Dels temes de l’ordre del dia citem.
1º. Tratar sobre la huelga que sostienen las secciones de la comarca de Tarragona.
2º Que los Congresos se celebren anualmente, y que las huelgas sean apoyadas pecuniariamente.
3.° Atendida la desorganización general de la comarca de Villafranca, organización, crisis, negación de los federados que la componen y su reducido número; conveniencia de concederles trabajar, admitiéndoles los envases las secciones de primera (Planteado por la sección de Vendrell.)
4, Disolver las secciones que no tengan vida propia y volver al régimen antiguo. (Presentado por la sección de San Martín.)
5º. La precisa necesidad de que las secciones de la comarca de Villafranca sigan el régimen general (Presentado por la sección de Torredembarra).
Reglament Boters de Barcelona

L’any 1908 les seccions de Barcelona, Sants i Sant Martí de Provençals es van fusionar en una sola societat, Sociedad de Oficiales Toneleros de Barcelona y su radio.

Dels dia 3 al 8 d’abril de 1911 la Federació celebrà a Reus el XXXVIII congrés.

L'abril de 1912 celebrà el XXXIX Congrés també a Reus. La Comissió pericial que residia a Reus, després del Congrés es traslladà a Barcelona. Gràfic del Reglament d'Invalidesa dels Boters de Barcelona, 1915
A finals d'aquest 1912 la Federació tenia 30 seccions.

El juny de 1913, la Federació es composava de 33 seccions.

L'abril de 1914 celebrà el XL Congrés a Barcelona. La ederació comptava amb 25 seccions.

El juliol de 1915 la Sociedad de Oficiales Toneleros de Barcelona y su radio, constitueix la seva pròpia Caixa d’Invalidesa, amb un capital de cinc mil pessetes. La Sociedad de Oficiales toneleros de Barcelona y su radio, legalmente constituida en 0cho de julio de mil novecientos ocho, funda la institución de la Invalidez, a la que pertenecerán únicamente los miembros de la citada Sociedad de Oficiales toneleros de Barcelona y su radio.

El XLI congrés se celebrà a St. Martí de Provençals el març de 1916.
Del 4 al 9 de febrer de 1918 celebrà el XLII Congrés a Barcelona. I Abans que s’acabés el 1918 (del 9 al 15 de desembre) la Federació es veiè obligada a celebrar el XLIII Congrés, per resoldre greus problemes entre la secció de Barcelona (la més nombrosa de la federació), la secció de Reus i la Comissió Pericial. En aquest darrer congrés, celebrat a Vilafranca del Penedès, hi van participar 29 delegats de 16 seccions. La FOB es composava de 24 seccions que agrupaven 2083 federats i 178 aprenents.

El juliol de 1919 la secció de Tarragona també constitueix la seva pròpia Caixa d’Invalidesa, amb un capital inicial de deu mil pessetes.Capçalera del Reglament d'Invalidesa de Tarragona, 1919 Teniendo por objeto de subvenir con un auxilio de la colectividad social a los asociados que alcanzando la edad de sesenta y cinco años quieran retirarse del trabajo o que sin haber llegado a dicha edad queden imposibilitados para ejercerlo, y en este caso no sea motivado por venereo o riñas.

Del 19 al 25 d’abril de 1920 la Federació celebrà el XLIV congrés a Reus.
Aquest 1920 la Federació ingressa a la CNT i comencaren les dissensions.
El 1921 en un congrés celebrat el mes d’abril a Barcelona es decideix retirar-se de la CNT i en el congrés extraordinari de 1923 a Vilafranca del Penedès reintegrar-se a la CNT.
Tot i així va ser per poc temps, perquè el 3 de desembre de 1923 se celebra a Reus una Conferència extraordinària, on el primer tema de l’ordre del dia (que es va aprovar) era Constituir nuevamente la Federación.
El mes de febrer de 1924 la Federació constava de 18 seccions: Alacant, Barcelona, Benicarló, Bilbao, Cariñena, Haro, Pasajes, Reus, Sevilla, Tarragona, Torredembarra, Torrente, Tortosa, Valdepeñas, València, Vilafranca del Penedès, Vilassar de Mar, Vinaròs.

La Federació anava a mal borràs i el 26 de setembre de 1926 se celebra a Tarragona una nova Conferència, amb assistència d’11 delegats de 6 seccions i la Comissió Pericial (que residia a Tarragona) integrada per 4 delegats. L’únic tema de l’Ordre del dia era la inactividad de la Comissión Pericial i su continuïdad.

Els dies 16, 17, 18 i 19 de maig de 1927 se celebrà a Tarragona el XLVIII Congrés. Hi van participar 15 delegats de 10 seccions, més dos delegats de la Comissió Pericial, que representaven 987 oficials i 68 aprenents.

El 15 de gener de 1928 la Federació celebra una nova Conferència a Reus. Hi van participar 10 delegats de 5 seccions i dos delegats de la Comissió Pericial. La FOB tenia 12 seccions. Barcelona, Benicarló, Haro, La Palma del Condado, Pasajes, Reus, Tarragona, Torredembarra, Tortosa, València, Vilafranca del Penedès i Vinaròs.

Els dies 13 i 14 de maig de 1929 se celebrà a Reus el que s'anomenà XLIX Congrés. La Federació estava a les acaballes. Només hi van assistir 9 delegats de 5 seccions i cinc seccions van comunicar la seva adhesió. La Federació la composaven 11 seccions amb 922 oficials i 87 aprenents.

Després, el gener de 1930, la Federació d’Obrers Boters (que comptava amb 10 seccions) ingressà a la Unió General de Treballadors (UGT).
Capçalera de la Circulars núm. 2 Reus Agost 1932
Circular núm 2, datada a Reus l'agost de 1932
Gentilesa de la Biblioteca Xavier Amoròs de Reus.

El desembre de 1930 la FOB tenia 1567 federats enquadrats en 19 seccions (399 federats del Principat en 6 seccions. (Barcelona, Reus, Tarragona, Torredembarra, Tortosa i Vilafranca del Penedès).
En la relació que oferia la Comissió Pericial de la FOB, aquest desembre de 1930, hi consta Barcelona amb 100 federats, però cal dir que la mateixa Comissió, l’abril anterior comunicava que la secció de Barcelona quedava excluïda de la Federació por no querer sumarse al acuerdo unánime de la Federación, al adherirnos a la Unión General de Trabajadores.

L’octubre de 1931 la UGT indicava que a Catalunya havien 1849 boters federats, enquadrats en set seccions, però tenint en compte que l’agost de 1932 la Federació solament citava 4 seccions del Principat (Reus, Tarragona, Torredembarra i Tortosa) d'un total de 16, cal pensar que les dades de la UGT podrien ser a nivell estatal. També citar que en l'informe del maig de 1932 del secretari de la Comissió Pericial de la FOB citat al principi, donava la xifra de 1.254 federats.
El novembre de 1931 la FOB celebrà un nou congrés, del que no en tenim cap més dada.

En el XVII congrés de la UGT (Madrid, 14-22 d'octubre de 1932) hi van assistir set delegats de la Federació de Boters, representant 976 federats. En aquest congrés es va presentar una proposició que deia:
Proposición presentada per la Sección de Obreros Ebanistas de Madrid y Obreros Tapiceros de Madrid.
Estructuración de las Federaciones:
Que se proceda a la fusión de las Federaciones Nacionales de Toneleros y Obreros de la Madera, a fin de la mejor defensa de los intereses comunes de ambas.

Com hem dit, a partir de 1887 publicà "El Eco de Toneleros", que tingué una altra capçalera i poca continuïtat.

Altres dades de la Federació de Boters.

Extractes comentats de les actes del Xè Congrés de la Federació d'Oficials Boters, celebrat a Tarragona el desembre de 1882.

Reglament de la Federació d'Oficials Boters, aprovat en el congrés de novembre de 1882.

Trancripció de les actes del XIII congrés celebrat a Vilanova i la Geltrú el juny de 1885.

Reglament de la Federació d'Oficials Boters, aprovat en el congrés de juny de 1885.

Reglament de la Federació d'Oficial Boters, aprovat en el Congrés de maig de 1889.

Extractes comentats de les actes del XVIII Congrés de la Federació d'Oficials Boters, celebrat a Barcelona el juliol de 1890. Capçalera Reglament dels Boters de Tortosa, 1901

Reglament de la Federació d'Oficial Boters, aprovat en el Congrés de l'abril de 1894.

Reglament d'Invalidesa de la FOB, aprovat en el Congrés de l'abril de 1894.

Reglament de govern de la secció de Tortosa, aprovat l'any 1901.

Reglament de govern de la secció de Barcelona, aprovat l'any 1908.

Reglament d'Invalidesa de la secció de Barcelona, aprovat el juny de 1915.

Extractes comentats de les actes del XLIII congrés celebrat a Vilafranca el desembre de 1918.

Reglament de la Federació d'Obrers Boters, aprovat en el congrés de desembre de 1918.

Reglament d'Invalidesa de la secció de Tarragona, aprovat el juliol de 1919.

Tanscripció de les actes de la Conferència extraordinària celebrada a Reus els dies 3 i 4 de desembre de 1923, recollides en la circular núm 1 datada a Reus el febrer de 1924.

Transcripció de les actes del XLVIII congrés celebrat a Tarragona el maig de 1927, recollides en la circular núm 6, datada a Tarragona el juny de 1927.

Transcripció de les actes de la Conferència celebrada a Reus el dia 15 de gener de 1928, recollides en la circular núm 4, datada a Reus el febrer de 1928.

Transcripció de les actes del XLIX congrés celebrat a Reus el maig de 1929, recollides en la circular núm 7, datada a Reus el maig de 1929.

Petit recull de vocabulari de boters.

Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya (FESAC)

Barcelona, agost de 1936.
Organització formada per sindicats proper a la Unió de Rabassaires, a la qual després del Decret de Sindicació obligatòria s'hi integrarien la mateixa Unió de Rabassaires (UR), la Unió de Sindicats Agrícoles (USA) (cooperatives agrícoles) i la Unió de Pagesos (UP). Els seus Estatuts foren aprovats per la Generalitat de Catalunya el 2 de desembre de 1936, passant a ser una entitat básicament econòmica integradora de totes les societats pageses de Catalunya. Individualment els seus components podien afiliar-se a qualsevol sindicat de classe (CNT, UGT o UR). El gener de 1937 en fou elegit president Josep Calvet, conseller d'Agricultura que també ho era de la UR.  La línia centralitzadora de la producció i comercialització de la FESAC, s'enfrontà amb la CNT que entenia que la revolució al camp català passava per les col.lectivitzacions.

Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE)

Barcelona, setembre de 1881.
Organització sindical constituïda sota l'empenta de les societats obreres de Barcelona, adoptant l'estructura que s'havia aprovat per a la FRE de l'AIT en el congrés de 1870 (sindicats d'ofici,  federacions locals, federacions Estatals) i seguint una línia més obrerista, oposada a la política parlamentària, amb els trets característics de la filosofia Bakuninista . Els dirigents anacosindicalistes de Barcelona, afiliats a la FRE de l'AIT, emprengueren l'acció de constituir una nova organització per acabar amb la clandestinitat que feia anys patia la FRE i que la conduïa a una inactivitat total. Estatuts de la FTREEl dia 10 de juliol de 1881 publicaren un manifest, signat per 50 societats obreres, convocant  un congrés per als dies 23, 24 i 25 de setembre. El congrés se celebrà amb l'assistència de 140 delegats que representaven a 162 societats obreres de 70 localitats (35 de les quals eren de Catalunya). Entre els acords destaquem l'aprovació dels Estatuts de la federació i una declaració de principis, en la que manifestaven ser:

col·lectivistes respecte a la propietat,
anàrquics o autonomistes en la manera d'entendre l'organització social.

Es nomenà una Comissió Federal formada per: Francisco Tomàs, Antonio Pellicer, Eudald Canibell, Rafael Farga Pellicer i Josep Llunas i Pujals que residí a Barcelona. Rapidament s'anaren adherint a la nova Federació les antigues societats de la FRE . El mes de febrer de 1882 la FTRE tenia 93 federacions locals i 280 seccions, i el mes d'agost comptavilitzava 185 federacions locals, 561 seccions i 45.600 federats. El mes de setembre de 1882 celebrà un segon congrés a Sevilla, Portada de les Actes del Congres de la FTRE. Sevilla, 1882la Federació tenia prop de 58.000 afiliats que es repartien en 218 federacions locals. En aquest congrés es va produir un enfrontament entre els anarco-col·lectivistes, catalans en la seva majoria, i els anarco-comunistes, bàsicament andalusos i amb majoria d'afiliació . Cal assenyalar la diferent situació que existia entre els obrers manufacturers dels pobles i ciutats de Catalunya, i les condicions socials que patien els jornalers i temporers dels camperols d'Andalusia. Arran de la forta repressió policial a Andalusia, pels fets de "La Mano Negra", organització clandestina que emprava mitjans violents, els anarco-comunistes retreient als anarco-col·lectivistes el seu legalisme, mentre el govern torturava els treballadors andalusos.
Del 4 al 8 d'octubre de 1883 celebrà a València el tercer congrés, amb assistència de 121 delegats (alguna font diu 152 delegats) que representaven 88 federacions locals i 62 seccions d'oficis. Llavors la FTRE es composava de 14 federacions comarcals, 218 federacions locals i 550 seccions. En aquest congrés hagué un enfrontament entre els partidaris de mantenir la Federació dins la legalitat i els que pensaven que amb la legalitat a la mà el govern els empresonava i torturava. Aquests últims, encapçalats per Francisco Gajo, Manuel Pedrote i Miquel Rubio, van fer unes trobades paral·leles i van constituir "Los Desheredados. Organización revolucionaria anarquista", cosa per la qual serien expulsats de la FTRE. Però el trencament estava fet. També es va decidir que la Comissió Federal residís a Valladolid, elegint-se secretari Indalecio Cuadrado de la Unió de Noògrafs. El setembre de 1884 se celebrà a Barcelona un congrés extraordinari, amb assistència de 64 delegats que decidien que la FTRE passés a la clandestinitat i que les seccions i federacions es comuniquessin entre elles de la manera que consideressin més convenient. Aquest fet no fou ben acceptat pels dirigents catalans que continuen defensant l'anarco-sindicalisme legalitzat. A través de la "Revista Social" endegaren una campanya i cercant altres adhesions van convocar un congrés a Madrid (maig de 1885), on hi van ser representades 17 federacions locals, sense que s'aconseguís aturar el desmembrament de la Federació, que hagué de celebrar un nou congrés a Barcelona el juliol de 1885, i que tampoc va servir per acostar posicionaments. El maig de 1887 celebrà un nou congrés a Madrid en el qual només van assistir 16 delegats. La nova Comissió Federal s'establí a Barcelona i caminava cap a la seva dissolució, cosa que es va produir a Barcelona en un darrer congrés el maig de 1888. Encara, en aquest congrés, el sector més sindicalista intenta cercar una nova organització, creant-se la Federació Espanyola de Resistència al Capital (FERC)  i també la branca anarquista de la FTRE organitzà a València, l'octubre següent, l'Organització Anarquista de la Regió Espanyola (OARE) on se certificà la dissolució efectiva de la FTRE.

Federació Espanyola de l'Art Fabril

Barcelona, maig de 1909.
Federació creada el mes de maig de 1909 en una assemblea de la Federació de l'Art Fabril de Catalunya, en la que també hi participaren representants de les Tres Classes de Vapor. Uns anys després (el desembre de 1913) es va constituir una nova federació tèxtil amb vocació estatal: la Federació Nacional de l'Art Fabril.

Federació Espanyola de Resistència al Capital

Barcelona, 1888 (18-20 de maig)
També anomenada Pacto de Unión y de Solidaridad, fou un dels molts intents d'organitzar el moviment obrer a l'entorn de l'anarco-col·lectivisme. Es constituí en un congrés convocat a Barcelona, per un sector de la FTRE. Hi participaren 26 federacions d'oficis, 3 consells locals i 6 federacions locals, bàsicament de Barcelona, Reus, Gràcia i Sants. També hi participaren alguns representants de València, Alcoy i Valladolid. Celebrà un congrés a València l'octubre de 1888. El 1891 celebrà un nou congrés a Madrid . Després anà perdent activitat. Fou una organització amb escassa rellevància i va ser substituïda l'any 1900 ( Madrid, 13/15 d'octubre) per la Federació Regional de Societats de Resistència de la Regió Espanyola.

Federació Espanyola de Treballadors de l'Ensenyament (FETE-UGT)Segell FETE-UGT

Madrid, 1909.
Sindicat de treballadors de l'ensenyament adscrit a la UGT. Fins l'any 1931 no va adquirir notabilitat. A Catalunya hom creà un comitè regional (Federació Catalana de Treballadors de l'Ensenyament) proper al BLOC i després al POUM. Publicà "El Magisterio Español" i a Catalunya, a partir de 1936, "Escola Proletària". Aquest darrer periòdic es fusionà amb "El Magisteri Català" (desembre, 1937).

Federació Fabril i Tèxtil d'Espanya

            (Veieu Federació Nacional de l'Art Fabril d'Espanya)

Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL)

Madrid, 1931.
Organització impulsada per les joventuts anarquistes de Madrid i que pretenia abarcar l'àmbit peninsular. Fou criticada per les Joventuts Llibertàries de Catalunya, tot i que s'hi adheriren el novembre de 1936. Durant la guerra civil en fou secretari general Fidel Miró, ex-secretari de les Joventuts Llibertàries de Catalunya.
Publicà els periòdics "Juventud Libre" a Madrid i a Barcelona "Ruta".

Federació Local de Sindicats d'Oposició de Sabadell

Sabadell, 1933.
Organització sindical que s'escindí de la CNT el 1933, oposant-se a la influència que els dirigents de la FAI exercien sobre la CNT. Posteriorment fou la impulsora dels Sindicats d'Oposició a nivell de Catalunya. El el moment de l'escissió la Federació Local de Sabadell era la més nombrosa dins la CRTC. L'agost de 1936 s'adherí a la UGT. En fou el principal capdavanter Josep Moix. Publicà el periòdic "Vertical" (1934).

Federació Nacional d'Obrers Agricultors d'Espanya (FNOA)

Còrdova, 17-20 d'abril de 1913.
Organització de camperols que des de la seva constitució rebutjà qualsevol acció i propaganda política dins de l'entitat. En el congrés fundacional 25 delegats representaven 8.795 treballadors de 23 localitats, i es va rebre l'adhesió de societats d'unes altres 31 poblacions. La primera sessió del congrés fou presidida per Manuel Jiménez i actuà de secretari Manuel Manzano del Real.
Entre els acords destaquem:

També cal destacar la presència d'ángeles Montesinos, activista sevillana impulsora de l'Agrupació pro-escola racionalista.
El lema de la Federació, "la terra per a qui la treballa" es va escampar ràpidament.
En el  segon congrés (València, maig de 1914), van rebutjar la intervenció dels tribunals d'arbitratge i es va decidir que el Comitè de la FNOA residiria a Valls. En aquest congrés representant els sindicats pagesos de Catalunya hi van assistir 8 delegats.
El tercer congrés es va celebrar a Úbeda el 1915, amb assistència del vallenc Fidel Martí i Segell Agricultors TarragonaJoan Martí representant la Federació de Reus-Tarragona i la Federació Comarcal de Barcelona respectivament. Segell Agricultors ReusUn dels acords del congrés fou l'acceptació d'arrendataris (que circumstancialment tinguessin assalariats), com a membres de la Federació. Aquest fet a la pràctica només es donava a Catalunya.
Celebrà un quart congrés a Vilanova i la Geltrú (21-23 de novembre de 1916). La FNOA patia una forta crisi i llevat de dos delegats de València i un de Càdiz (Diego Martínez, que ja havia participat en la fundació de la FNOA), la resta de delegats eren del Principat. Per primera vegada es va debatre l'ingrés de la Federació a la CNT. Qüestió que no fou aprovada, però es deixa una porta oberta a les societats que individualment s'hi volguessin adherir.
En el cinquè congrés (Saragossa, 22/24 de maig de 1917), hi van ser representades 80 seccions i 13.852 federats. Un dels acords remarcables del congrés fou la decisió de fusionar-se amb la Federació d'Obrers, Peons i Bracers d'Espanya. I es va proposar celebrar una assemblea nacional amb la CNT, la UGT, la Federació de Peons i la Unió Ferroviària de Madrid, per tractar de la unificació de totes les organitzacions obreres.
La FNOA celebrà un sisè i últim congrés a València (25/27 de desembre de 1918). La Federació es va adherir formalment a la CNT, sense perdre les estructures orgàniques. El congrés va manifestar: La revolució abolirà la propietat privada i declararà la riquesa social patrimoni universal. Es va dissoldre l'any 1920, seguint les directrius del Congrés de la CNT del Teatre de la Comèdia (Madrid, 10/18 de desembre de 1919).
En el sí de la Federació s'enfrontaren les reivindicacions més moderades dels camperols valencians i catalans amb les més radicals dels camperols andalusos.
Edità "La Voz del Campesino" (Valls, 15-11-1913).

Federació Nacional de l'Art Fabril

            (També citada Federació Fabril i Tèxtil d'Espanya)

Barcelona, desembre de 1913.
Després de la vaga general del tèxtil a Catalunya (juliol - agost de 1913) impulsada pel sindicat barceloní "La Constància" es van produir els moviments per tornar a organitzar una Federació tèxtil.
En aquesta vaga les obreres i els obrers del tèxtil, reclamaven la reducció de les hores de treball a 9 hores diàries i denunciaven l'incompliment de les lleis sobre el treball infantil i femení. El dia 22 d'agost es va acceptar una proposta que va fixar per decret la jornada màxima de treball en 60 hores setmanals. Durant la primera setmana d'agost hi havia a Barcelona més de 24.000 treballadors en vaga i a Catalunya més de 63.000 vaguistes. La vaga tingué una destacada incidència a: Barcelona, Sabadell, Igualada, Mataró i Vilanova i la Geltrú.
El congrés fundacional de la Federació Nacional de l'Art Fabril se celebrà els dies 25, 26 i 27 de desembre al Palau de Belles Arts. Segons el periòdic "La Justicia Social" de Reus hi van assistir 64 delegats que representaven 44 sindicats, i segons el periòdic igualadí "El Obrero Moderno" 78 delegats representant 62 sindicats de 24 localitat (dues de fora del Principat) Alcoi, Arenys de Mar, Badalona, Barcelona, Bejar, Calella, Cornellà, Gracia, Igualada, Manlleu, Mataró, Montesquiu, Poble Nou, Reus, Sabadell, Sant Andreu, Sant Feliu de Llobregat, Sant Hipòlit de Voltregà, Santa Coloma, Sants, Terrassa, Torelló, Vilanova i la Geltrú i Vilassar de Dalt.Segell de l'Art Fabril de Reus
No es van admetre els representants de la vella Federació de Les Tres Classes de Vapor". L'organització de la nova Federació va anar a càrrec del sindicat La Constància. El mes d'abril de 1914, després d'una nova vaga a les conques del Ter i del Freser es va decidir traspassar a Mataró les tasques de formar un comitè i elegir un nou secretari. L'elegit va ser el socialista Constantino Perlasia, amb un Comitè format per anarquistes, socialistes i republicans. El Comitè organitzà un nou congrés que se celebrà a Badalona del 25 al 27 de març de 1915, al qual hi van assistir Julián Besteiro i Francisco Largo Caballero (en qualitat de convidats i representant la UGT). Fou proposat per alguns assembleistes l'ingrés de la Federació a la UGT, però la proposta va ser rebutjada i la Federació es va mantenir independent de les dues grans centrals sindicals (CNT i UGT).
L'any 1916 la Federació va patir una nova davallada, a conseqüència de la vaga promoguda pel sindicat La Constància. La vaga que afectava el Pla de Barcelona va durar del 15 de juliol al 3 d'agost, però, tot i la solidaritat econòmica d'altres sindicats, no es van obtenir resultats tangibles per a les treballadores i treballadors del tèxtil (hi van haver quasi 14.000 dones en vaga). La vaga va prendre un caire violent quan les manifestacions de les dones van ser reprimides molt durament per la força pública. Es van empresonar dirigents de les fàbriques del Clot, Sant Andreu, Poble Nou i Sant Martí de Provençals. El setembre de 1916 el Comitè de Mataró va dimitir i es van traspassar les responsabilitats de dirigir la Federació al sindicat d'Estampadors i Cilindradors de Barcelona.
El maig-juny de 1918 després del Congrés celebrat del 9 al 12 de maig en el cine Montaña del Clot (Barcelona),amb el sindicat "La Constància" força recuperat (tenia uns 11.000 afiliats), la Federació va emprendre una nova volada (arribà a tenir 80.000 afiliats).
A finals de 1919 els obrers del tèxtil de les conques del Ter, Freser, Llobregat i Cardener es van declarar en vaga reivindicant la jornada de 8 hores, que el Govern havia pactat amb la CNT durant la vaga de La Canadenca el març de 1919. Sense el suport de la CNT ni de la UGT la vaga va representar un fracàs per la Federació, que anà perdent efectius fins que es dissolgué a les acaballes de 1919. En aquells moments n'era secretari general l'anarcosindicalista Lluís Serra. La majoria dels seus components ingressaren a la CNT. El sindicat La Constància, base de la Federació, ja havia estat representant en el primer congrés de la CRTC del juny de 1918 per Francisco Mas i Julio Ramón.
Publicà el periòdic "Acción Fabril".

Federació Nacional de Dependents de Comerç

Barcelona, octubre de 1902.
Organització constiuïda per a coordinar les diferents associacions de la Dependència Mercantil de l'Estat. Hi assistiren representants d'Alacant, Barcelona, Cullera, Palma de Mallorca, Reus i València. En fou l'impulsor Antoni Fabra i Ribas.

Federació Nacional de Grups Anarquistes d'Espanya

Madrid, març de 1923.
Organització creada per a fomentar el contigut anarquista de la CNT, davant la influència de comunistes i sindicalistes. Dominat pel grup Los Solidarios (Durruti, Ascaso, etc.), participaren en la fundació de la FAI (tot i no formar part de la seva organització). Aglutinà diferents grups anarquistes de tot l'Estat. La Federació estigué implicada en diversos atemptats dels anys següents.

Federació Nacional d'Obrers

            (També se l'anomena Federació Nacional del Treball)
Barcelona, 13-16 d'agost de 1882.
Organització d'orientació marxista formada per a contrarrestar els anarquistes que s'estaven organitzant a redós de la FTRE. Una bona part de les societats representades eren seccions de Les Tres Classes de Vapor. Tingué poca incidència en el moviment obrer, però fou la llavor que anys més tard formaria la UGT.

Federació Nacional de Treballadors de la Terra (FNTT)

?, 1930.
Organització de camperols adherida a la UGT, amb forta implantació al País Valencià, Extramadura i Andalusia. En el XVII congrés de la UGT (Madrid, octubre de 1932) aquesta federació fou la delegació més nombrosa i que representava un nombre més elevat d'afiliats (1106 seccions, 275 delegats i 137.719 afiliats). El seu secretari general, Lucio Martínez Gil, fou elegit vocal del Comitè executiu de la UGT). A Catalunya els sindicats de pagesos afiliats a la UGT, van ser, fins l'any 1936, testimonials. L'any 1932 solament hi havia 11 sindicats i una mica més de 1000 afiliats. Un d'aquests sindicats era la Societat d'Obrers Agricultors de Sitges, impulsada pel socialista Joan Durán. Cal assenyalar que Durán ja havia defensat el foment de la sindicació agrària dels parcers en el VI congrés (Madrid, 1899) quan els estatuts de la UGT només contemplaven la filiació dels camperols jornalers. Gràcies a la insistència de Durán, en el VII congrés de la UGT (Madrid, 1902), es van introduir en els estatuts les peculiaritats contractuals de la pagesia de Catalunya. La Federació de Treballadors de la Terra promogué i organitzà la primera vaga general camperola de l'Estat (juny, 1934). Durant la guerra civil defensà les col·lectivitzacións de la terra al País Valencià.
Publicà "El Obrero de la Tierra".

Federació Nacional del Treball

            Veieu Associació Nacional dels Treballadors d'Espanya.

Federació Nacional Tèxtil i annexes

Barcelona, 31 de juliol - 01 d'agost de 1926.
Organització promoguda per socialistes catalans afiliats a la UGT. Hi participaren delegats de cinc sindicats: El Sindicat Obrer Fabril de Barcelona, el Sindicat de l'Art Fabril de Manlleu, la Societat Obrera de Gèneres de Punt de Calella, la Unió de Tintorers i Blanquejadors de Mataró i la de Filadors i Preparació també de Mataró, que representaven uns 1200 afiliats. El procès de legalització fou llarg i hagueren d'intervenir davant de les autoritats de la dictadura de Primo de Rivera el vicepresident de la Federació Regional Catalana de la UGT, Josep Hugué Gualdo i l'ex-president de la UGT Josep Comaposada. Finalment el febrer de 1927 es va constituir legalment la Federació. En el procés s'hi van adherir sindicats tèxtils de Castelló de la Plana, Roda de Ter i Palma de Mallorca. Celebrà el primer Congrés el juny de 1928, en el decurs del qual Josep Comaposada (amb 68 anys) va ser elegit Secretari del Comitè de la Federació. Els dies 6 i 7 de gener de 1930 va celebrar el seu tercer congrés. Hi van assistir 25 delegats que representaven seccions de 9 localitats, més quatre delegats fraternals (convidats). Un d'aquests convidats va ser el sitgetà Joan Durán Ferret, com a expert en el tema de la llei sobre l'assegurança per maternitat. Llavors formaven la Federació 6418 federats enquadrats en 37 seccions. En aquest congrés es va elegir President de la Federació Francesc Salvador (substituïnt Joan Fernández) i es va reelegir com a Secretari Salvador Vidal Rossell (que havia substituït en Josep Comaposada). En el XVII congrés de la UGT (Madrid, octubre de 1932) la Federació hi va ser representada per 14 delegats, que representaven a 21 seccions i 2.458 afiliats. Com la resta de sindicats socialistes tingué poca acceptació entre el proletariat de Catalunya.

Federació Obrera Catalana (FOC)

Barcelona, 1932.
Constituïda amb la reorganització de la Unió de Sindicats Lliures. El 1935 ingressà a la Confederació Nacional de Sindicats Lliures d'Espanya. Fou presidida per Ramon Sales. Cartell de la FOSIG
Publicà "FOC" (1932-33).

Federació Obrera de Sindicats de la Indústria Gastronòmica de Catalunya (FOSIG)

Barcelona, 1936.
Organització promoguda pels cuiners i cambrers del Principat, especialment de la ciutat de Barcelona. Fou la base sindical del PCC adherida a la CGTU. A finals de juliol de 1936 ingressà a la UGT.

Federació Obrera d'Unitat Sindical (FOUS)

Barcelona, maig de 1936.
Organització sindical promoguda pel POUM. En la seva constitució hi van participar representants de les Federacions locals de Lleida, Girona i Tarragona i alguns sindicats de Barcelona-ciutat. Culminava una tàctica promoguda durant els anys anterior pel BOC, en què els dissidents comunistes de la CNT havien impulsat la tàctica dels Fronts únics de Treballadors. Tenia la seva implantació a Balaguer, Girona, Lleida, Olot, Reus, Sitges, Tarragona, Tàrrega, Terrassa i a Barcelona amb el Sindicat Mercantil. En fou secretari general Andreu Nin . Segons el periòdic "La Batalla", òrgan del POUM, arribà a tenir 60.000 afiliats . Tingué una vida curta perquè el setembre de 1936 ingressà a la UGT.

Federació Provincial de Tarragona d'Obrers del Camp

            (Citada també com Federació Agrícola de la Província de Tarragona)
Reus, 25 de maig de 1913.
Organització obrera impulsada pels socialistes del Camp de Tarragona. En l'assemblea constituent hi foren representades Unions de 17 pobles. Fou elegit president el socialista Salvador Subielos (de Valls), Antoni Magriñà (de Vila-seca) vice-president, Venerando Solanelles (de Riudecols) secretari i Josep Borràs (de Reus) tresorer. Tot i que l'impuls inicial d'aquesta Federació fou treball dels socialistes del Camp de Tarragona, el 2 de març de 1914 s'adheriria a la Federació Nacional d'Agricultors d'Espanya (FNOA), que es declarava oposada a l'acció política i s'aniria acostant als postulats anarcosindicalistes. Al segon congrés de la FNOA (València, maig de 1914) hi assistiren en nom de la Federació de Tarragona, el seu president Salvador Subielos i Fidel Martí de Valls.  La Federació de Tarragona celebrà un segon congrés a Reus (17 de gener de 1915), on s'elegí una nova junta formada per: President Salvador Subielos, sots-president Ramon Farré d'El Morell, secretari Lluís Cabré (de Riudecols) i tresorer Francesc Cortí (de Reus), i on es va reafirmar l'adhesió a la FNOA, cosa que provocà que algunes Societats locals es donessin de baixa i s'afiliessin a la UGT (com la societat d'Alforja el març de 1915). La Federació celebrà un tercer congrés (5/11/16) (amb les delegacions de: Alcover, Capçanes, Flix, Ginestar, La Selva del Camp, Reus, Solivella, Tivissa i Valls, on s'aprovà que totes les societats locals s'adherissin a la FNOA i que mantinguessin relació a través de "La Voz del Campesino". L'any 1916 tenia 1000 federats agrupats en 15 seccions.

Federació Regional Catalana de la UGT

Segell UGT Comitè Federació CatalanaBarcelona, novembre de 1920.
Organització constituïda en el sí de la UGT a Catalunya, sota l'empenta del sitgetà Joan Durán Ferret (tot i que no ocupà cap càrrec directiu). Aquesta organització es veié marcada per la poca afiliació de la UGT a Catalunya i per les escissions, dels anomenats terceristes, que va patir el PSOE. L'any 1922 el Sindicat de Tintorers de Mataró va proposar ingressar en la Internacional Sindical Roja (constituïda a Moscou l'any anterior), Segell UGT Secretariat regionalperò la seva proposta no fou tinguda en compte, ni tampoc sancionada. Les successives direccions de la Federació Regional, fidels als postulats estatals de la UGT i del PSOE i refractàries a l'autonomia del sindicalisme de Catalunya, no aconseguiren que el Sindicat tingués un pes específic al Principat (l'any 1922 tenia 3.427 afiliats agrupats en 45 sindicats i l'any 1928 en tenia 5.886 afiliats en 58 sindicats). El primer president en fou Joaquim Escofet i Cussó i el secretari general Antonio Olarte Hervia. Tolerada per la dictadura del general Primo de Rivera, celebrà nou congressos. L'any 1933 la Federació fou substituïda per un molt reduït Secretariat Regional format per Josep Vila Cuenca com a Secretari General i Antonio Olarte Hervia com a secretari d'organització. El juliol de 1934 quan la UGT a Catalunya semblava que emprenia volada, va patir una forta escissió que, reclamant l'autonomia sindical i dirigida per la Federació Local de Barcelona, constituïa la UGSOC, amb l'ex-cenetista Joan Fronjosà al davant.
Largo Caballero digué d'ells "era aquel sector que siempre que hablaban lo hacían en catalán".
Va publicar tres periòdics: Justicia (1928-30)  La Internacional (1931) i Cataluña Obrera(1933).

Federació Regional de Societats de Resistència de la Regió Española (FRSR)

Madrid, 13-15 d'octubre de 1900.
Organització obrera d'àmbit Estatal constituïda amb la idea de formar una nova central sindical al marge de la UGT. El congrés constituent, fou convocat des de les planes del "Suplemento a la Revista Blanca" editat per Federico Urales i tenia el suport d'altres dirigents anarquistes. Hi van ser representades 150 societats, amb uns 52.000 afiliats . Establí la seu a Barcelona. Aquesta nova federació seguia les passes del "Pacte d'Unió i Solidaritat", creada el 1888 i que no va tenir continuïtat. De Catalunya hi van participar societats de Barcelona, Manresa, Sabadell, Sant Feliu de Guíxols, Terrassa i Valls entre d'altres.
Després de la constitució celebrà quatre congressos:

segon Madrid, octubre de 1901 (assistents).
tercer Madrid, maig de 1903.
quart Sevilla, maig de 1904.
cinquè Madrid, maig de 1905.

Però anà perdent força i efectius, i tot i convocar un nou congrés l'abril de 1906, aquest ja no va arribar a celebrar-se. L'any 1907 va emetre un darrer comunicat datat a A Coruña.

Federació Regional Espanyola de l'AIT (FRE de l'AIT)

Barcelona, 19-25 de juny de 1870.
Darrera d'una primera idea del nucli internacionalista de Madrid dirigit per Francisco Mora, Segell AIt de BarcelonaEnrique Borrel, Anselmo Lorenzo i Tomàs Gonzàlez Morago, que el dia 19 de febrer de 1870 havia publicat un manifest, convocant un congrés obrer d'abast estatal per al primer diumenge de maig a Madrid,  el periòdic "La Federación" òrgan del Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona, recollí el manifest proposant al mateix temps que se sotmetès a votació la ciutat que hauria d'acollir el congrés en qüestió. La votació decidí per gran majoria que el congrés se celebrés a Barcelona. Finalment el Centre Federal organitzà aquest primer congrés obrer d'abast Estatal, en el qual es va constituir la FRE de l'AIT. Hi van assistir 90 delegats (74 dels quals eres de sindicats catalans) que representaven 98 societats de 39 localitats. La FRE s'estructurà en seccions locals d'ofici i aquestes s'havien de coordinar amb les altres seccions del mateix ofici però de diferents localitat per formar les "Uniones de Oficio de la Región Española", i també s'havien de coordinar amb les seccions de diferents oficis d'una mateixa localitat formant la "Federación Local". Segell AIT EspañaEl congrés va designar un Consell Federal integrat per Tomàs González Morago, Enrique Borrel, ángel Mora, Francisco Mora i Anselmo Lorenzo. Des del mateix moment de la seva fundació va patir la repressió política del moment, especialment després dels fets de la Comuna de París (maig, 1871). El Govern (amb Sagasta de ministre de Governació) va donar instruccions als governadors provincials concedint-los poders il·limitats per perseguir els internacionalistes, sota l'escusa que no podia permetre la seva propaganda subversiva. Finalment la FRE va ser declarada il·legal per un Govern presidit per Sagasta el gener de 1872. Aquesta repressió obligà els elements més destacats del Consell Federal Tomás González, Anselmo Lorenzo i Francisco Mora, a exiliar-se a Lisboa.
Tot i aquestes dificultats el Consell Federal organitzà, clandestinament, a València (del 10 al 18 de setembre de 1871) una Conferència de la FRE. A la que hi van participar 15 delegats.

Gabriel Albagés, Juan Bargalló, Rafael Farga i Pellicer, Juan (o José) Guilino, Anselmo Lorenzo, Alonso Marselau, José Mesa Leompart, Pelegrín Montoro, Ángel Mora, Francisco Mora, José Prats, Vicente Rosell, Francisco Tomás Oliver, Francisco Vidal. I un delegat per Cádiz que desconeixem el nom.

En la Conferència es va prendre l'acord de celebrar un congrés a Saragossa, per reorganitzar la FRE, agrupant les federacions locals en cinc comarques,

Nord: Astúries, Galícia, Navarra, Santander, i Vascongades.
Sud: Andalusia.
Est: Aragó, Balears, Catalunya i País Valencià.
Oest: Extremadura.
Centre: Castella (excepte Santander) i Lleó.

I es va elegir un nou Consell Federal, amb residència a Madrid, que va quedar format per,

Francisco Mora, Secretari general. Ángel Mora Ángel, tresorer. Valentín Sáez, comptador.
Inocencio Calleja, Secretari econòmic. Pablo Iglesias. Anselmo Lorenzo. Jose Mesa, vocal.
Víctor Pagès i Hipólito Pauly.Segell AIT Manresa

L'abril de 1872 la FRE celebrà el seu segon congrés a Saragossa, amb assistència de 47 delegats que representaven a 31 federacions locals i uns 25.000 afiliat, elegint-se un nou consell federal. Aquest mateix any es produí una escissió encapçalada per Pablo Iglesias, els quals formaren la Nueva Federación Madrileña, partidària de la participació dels partits polítics en els afers sindicals. Del dia 24 de desembre de 1872 a l'1 de gener de 1873 la FRE de l'AIT celebrà el tercer congrés a Còrdova, al qual hi van assistir 51 delegats que representaven a 41 federacions locals, 236 seccions d'oficis i més de 20.000 federats. El congrés va ratificar els acords del congrés de Saint-Imier, que la fracció bakuninista de la Internacional havia celebrat el setembre anterior, i va expulsar els dirigents de la Nueva Federación Madrileña (partidaris de la fracció marxista). El maig de 1873 la FRE es composava de 122 federacions locals, i en plena expansió el mes d'agost en tenia 162 que aplegaven 454 seccions d'oficis més 77 d'oficis varis, amb un nombre d'afiliats a l'entorn de 50 mil. Del 21 al 27 de juny de 1874 la FRE celebrà el quart congrés a Madrid, en el que hi van assistir representants de 48 federacions locals. Entre els acords del congrés cal citar una nova reorganització de la FRE, agrupant les federacions locals en 10 zones o comarques,

Andalusia de l'Est,
Andalusia de l'Oest,
Aragó,
Catalunya,
Castella la Nova,
Castella la Vella,
Extremadura,
Múrcia,
València, i la
Vasco-Navarra-Santanderina,

i en lloc dels congressos es farien conferències comarcals secretes a les que assistiria un delegat de la Comissió Federal. Aquestes conferències es van celebrar els estius de 1875, 1876, 1877, 1878, 1879, 1881, Segell AIT secció de Barcelonaperò la FRE anava perdent afiliació paulatinament (en la memòria presentada a les conferències de 1877 la FRE només constava de 71 federacions locals amb 96 seccions) i va acabar diluint-se l'any 1881 quan només tenia 48 federacions locals.
La FRE participà en els congressos de l'AIT de 1972, La Haia (Rafael Farga, Tomàs González Morago, Nicolás Alonso Marselau i Carlos Alerini). Aquests delegats assistiren també al congrés de Saint-Imier que confirmava l'escissió de l'AIT entre Bakuninistes i Marxistes. En el de 1873, Ginebra (fracció Bakuninista) hi assistiren, José García Viñas, Carlos Alerini, José Marquet i Rafael Farga i Pellicer. En el de 1874, Brussel·les només hi assistí Severino Albarracín. En el de 1876, Berna, hi van assistir Trinidad Soriano i José García Viñas. En el de 1877, Vervier-Bèlgica-, hi van assistir, Trinidad Soriano, i Tomás González Morago.
Sota la iniciativa d'un sector del moviment obrer català (Rafael Farga Pellicer, Josep Llunas i Eudald Canibell) en la Conferencia Comarcal Catalana celebrada a Gràcia els dies 6, 7, 8 i 9 de febrer de 1881,  va promoure un canvi de rumb destituint la Comissió Federal de la FRE, per donar-li un caràcter més sindicalista. Aquest mateix nucli el mes de setembre de 1881 organitzava a Barcelona un congrés públic de societats obreres i es constituïa la FTRE. Es deixava enrere la clandestinitat de l'anarquisme extrem i s'emprenia una nova etapa; l'etapa de l'anarcosindicalisme.

Federació Sindical d'Obreres

Barcelona, 1912.
Organització promoguda per la burgesia barcelonina, amb marcades finalitats benèfiques. La seva filiació es composava bàsicament de modistes i sastreses de la ciutat de Barcelona. Tingué molt poca incidència en el moviment obrer femení.

Federació Sindical Internacional (FSI)

Zurich, setembre de 1913.
Organització promoguda pels partits socialistes europeus, que si bé agafa aquest nom l'any 1913 a Zurich , era la continuació de les conferències que entre els anys 1901 i 1913 havien fet les centrals sindicals Estatal socialistes. De l'Estat espanyol hi participà regularment la UGT. Amb l'esclat de la 1ª.; Guerra Mundial va quedar desorganitzada. El juliol de 1919 a Ambsterdam, amb assistència de 23 delegats (tres d'ells d'EE.UU) i amb la participació de Julián Besteiro i Francisco Largo Caballero de la UGT, es va refundar aquesta federació, que a partir de llavors també es conegué com la Internacional d'Amsterdam. Els Estats representats foren: Alemanya, Austria, Bèlgica, Dinamarca, Espanya, EE.UU, França, Gran Bretanya, Holanda, Noruega i Suissa.

Federació Sindicalista Llibertària (FSLL)

Barcelona, gener de 1933.
Organització formada per una part dels signants del Manifest Trentista (grup que va denunciar el control que la FAI exercia sobre la CNT). El primer secretari fou Ángel Pestaña, que després l'abandonà per constituir el Partido Sindicalista. Implantada a nivell Estatal la FSLL participà l'any 1933 en la formació dels Sindicats d'Oposició. Diversos dirigents compartiren càrrec en ambdues organitzacions. Els dies 1 i 2 de juliol de 1934 celebrà el seu primer congrés a Barcelona i entre gener i maig de 1936, els seus components, es reintegraren a la CNT o s'adheriren a la UGT.
Publicà "Sindicalismo" (1er número el 14 de febrer de 1933)

Federació Socialista Catalana (branca catalana del PSOE)

Federació de les agrupacions socialistes de Catalunya adherides al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), coneguda també com Federació Catalana del PSOE. Les primeres agrupacions actuaren entre 1880-82 a Barcelona, Manresa, Mataró, Tarragona i Vilanova i la Geltrú. El 1886 només hi havia nou agrupacions. L'any 1888 dirigents de la Federació van impulsar la creació de la UGT a Barcelona, però l'any 1899 de la mà de Pablo Iglesias la seu de la UGT es traslladà a Madrid. El socialisme del PSOE no arrelava a Catalunya. L'any 1907 el reusenc Antoni Fabra Ribas reorganitzà la Federació seguint la tàctica d'un relatiu distanciament entre la Federació i el Sindicat, participant en la constitució de la Confederació Regional de Societats de Resistència -Solidaritat Obrera- (Barcelona, setembre de 1908). Els dirigents de la Federació participaren activament en la vaga general de juliol de 1909 (la Setmana Tràgica), en la que Fabra Ribas fou un dels tres membres del Comitè de Vaga. La forta repressió posterior va deixar la Federació molt desorganitzada. A finals de desembre de 1910 celebrà una conferència a Barcelona que li donà una nova embranzida, nomenant secretari general el reusenc Josep Recasens, aleshores secretari del "Centre de Societats Obreres de Reus". Celebrà un 3er. congrés a Mataró (maig de 1913) on hi foren representats 550 afiliats . En el VIè. congrés (Tarragona, juny de 1916) s'incorporà al programa la qüestió catalana, fet que comportà l'acostament de catalanistes a la Federació (Comorera, Pla i Armengol, Serra i Moret entre d'altres). El 1923 patí una escissió que va constituir la Unió Socialista de Catalunya. El desembre de 1933 participà en la formació de l'Aliança Obrera (Rafael Vidiella signà el manifest), i el 1936 fou una de les quatre organitzacions que formaren el PSUC.
Publicà: el setmanari "El Obrero", "La Internacional" (1908), i "La Justícia Social" (Reus 1916).

Federació Tèxtil Espanyola

Barcelona, 1899 (8-10 de setembre).
Organització sindical formada per nuclis anarquistes, socialistes i seccions territorials de les conques del Ter i del Freser, de les Tres Classes de Vapor i de La Unió Fabril Cotonera. En el congrés de constitució hi van assistir 65 delegats de 29 localitats del Principat. José Guiteras n'és elegit Secretari. La Federació va establir la seu del Comitè a Manlleu. El mes de juny de 1900 celebrà un segon congrés a Manresa en el què assistiren 85 delegats. La Federació es va anar estenent, a més de per les conques citades, per les del Llobregat, Cardener i Fluvià. I també per la comarca del Maresme i amb nuclis a Granollers i Vilanova i la Geltrú. Va arribar a tenir uns 40.000 afiliats. L'octubre de 1903 en resposta a un locaut patronal en la vall del Ter, la Federació declarà una vaga general del tèxtil que fou seguida a les conques del Ter, Freser, Fluvià i, en part, a les conques del Llobregat i Cardener. El fracàs d'aquesta vaga comportà la desorganització de la Federació. L'abril de 1900 el Comitè Central de la Federació estava format per: Àngel Aguilar. President. Josep Pla. Vicepresident. Josep Lapiere. Tresorer. Josep Guiteras. Secretari general i administrador de Revista Fabril. Josep Puntí. Vicesecretari. Àngel Inglés. Vocal i Francesc Vilamala Vocal.
Publicà "Revista Fabril" (primera edició 19 d'abril de 1900), dirigida pel socialista Toribio Reoyo.

Federació Tipogràfica Espanyola

Barcelona, 1882.
Organització sindical promoguda per militant socialistes. Tenia el principal suport en l'Associació de l'Art d'Imprimir de Madrid, dirigida per Antonio García Quejido i Pablo Iglesias (1041 afiliats dels 2400 representats en el congrés constituent). El Comitè central de la Federació s'ubicà a Barcelona i nomenà president a Manuel Fernández. Celebrà el segon congrés l'any 1884 a València, on es va decidir que el Comitè es traslladés a Madrid. Pablo Iglesias va ser elegit president. El tercer es va celebrar l'any 1886 a Saragossa, llavor era secretari del Comitè Antonio García Quejido. Vint-i-cinc anys després, en un congrés celebrat a Valladolid, seria elegit President. Aquesta federació fou la representació més nombrosa en el congrés fundacional de la UGT (Barcelona, 1888).

Federación de Oficiales Toneleros de la Región Española

            (Veieu Federació d'Oficials Boters de la Regió Espanyola)

Institut Català d'Artesans i Obrers

Barcelona, 1876-77.
Organització promoguda pels impresaris (Josep Ferrer i Vidal i Joan Jaumandreu) i guiada per l'església, que intentà introduir-se en el món obrer sense aconseguir-ho, Editava "La Escuela del Obrero".

Internacional 2 i 1/2

Viena, febrer de 1921.
Nom amb el qual es conegué la "Comunitat Internacional de Treball dels Partits Socialistes". Sota l'empenta de l'austríac Fritz Adler aquesta organització pretengué reuní els malcontents de la Segona Internacional, al temps que denunciava la Tercera Internacional com "un instrument de la política estrangera de la Unió Soviètica". Propugnava un programa marxista i van fer una crida als socialistes de tots els Estats "perquè secundin els esforços que tendeixen a la creació d'un front proletari revolucionari contra el capitalisme i l'imperialisme". Amb aquest objectiu Fritz Adler inicià gestions per reunir a Berlín els representants de les tres internacionals. La reunió, que se celebrà el mes d'abril de 1922, acabà amb retrets mutus i fortes exigències envers la Tercera Internacional. Fou la darrera vegada que segueren junts.

Internacional d'Amsterdam

            (Veieu Federació Sindical Internacional)

Internacional de Viena

            (Veieu Internacional 2 i 1/2)

Internacional Obrera Socialista (IOS)

Hamburg, maig de 1923.
Organització surgida del fracàs de la conferència socialista de Berlín de l'abril de 1922 i promoguda per les dues internacionals enfrontades a la Unió Soviètica, per procedir a la seva reunificació. L'ànima d'aquesta internacional fou Fritz Adler, i es constituí com una federació de partits autònoms. Amb una executiva elegida en el congrés, la qual designaria un secretari i un gabinet. Fixà la seva seu a Londres. Hi van assistir 400 delegats, que representaves a 43 partits o grups. L'informe del congrés assenyalà que les dues internacionals agrupaven a 6.700.000 afiliats. Afirmà l'adhesió al marxisme ortodox, mentre es declarava hostil a les pràctiques del règim de la Unió Soviètica, tot i que la defensaven davant de la ingerència de les potències capitalistes en els afers interns de la URSS. Celebrà diversos congressos en els quals, cada vegada més, destacaven més les divergències que les accions comunes. El maig de 1939 el desmembrament de la IOS arribà al seu punt àlgid amb la dimissió del seu president (L. de Brouckère) i la del seu secretari (Fritz Adlet). La darrera sessió del gabinet fou a Brussel·les l'abril de 1940, de la qual en sorgí un manifest que expressava la fi de la ISO.
Celebrà els següents congressos:

L'any 1949 es reuneixen a París (10-11 de desembre), representants de la vella IOS sota la presidència del francès Lèon Blum per refundar la segona Internacional.
El congrés constituent de la nova Internacional Socialista, se celebrà a Frankfurt el mes de juliol de 1951.El seus postulats es recullen en l'anomenada Carta de Frankfurt i declara que el nou socialisme no té res a veure amb les concepcions ni amb la ideologia marxista.

Internacional Sindical Roja (ISR)

Moscou, 3 de juliol de 1921.
Organització creada per la Tercera Internacional per tal d'agrupar els sindicats.
En el congrés fundacional hi van assistir 220 delegats d'organitzacions sindicals de 42 països o estats. De l'Estat espanyol hi foren presents, representant la CNT:
Víctor Colomer, Jesús Ibàñez, Hilari Arlandis, Joaquim Maurín i Andreu Nin, que havien estat designats en el Ple de Lleida de l'abril de 1921. Andreu Nin es quedà a Moscou com a membre del secretariat de la ISR.
A Catalunya, dins la CRTC, el centre impulsor d'una tendència favorable a la Revolució Russa i a la ISR fou Lleida i el setmanari "Lucha Social". El juny de 1922, en una conferència nacional celebrada a Saragossa, la CNT retirà l'adhesió a la Tercera Internacional i a la ISR, llavors, el grup encapçalat per Joaquim Maurín, propicià la creació de Comitès Sindicalistes Revolucionaris, que s'adheriren a la ISR i enviaren una delegació al tercer congrés (1924). La delegació composada per Joaquim Maurín, Desideri Trilles, José Grau, Josep Jover i José Valls, va tornar decebuda pel clima polític que es respirava a la ISR i a Moscou (cal assenyalar que Stalin havia agafat les regnes de la revolució) i així les seves trajectòries canviaren cap a direccions oposades.
La ISR celebrà cinc congressos:

A partir de 1934 la ISR deixa d'actuar.

Internacional Socialista d'Hamburg

            (Veieu Segona Internacional).

Junta Central de Directors de la Classe Obrera

Barcelona, 1855.
Organització obrera que promogué la primera vaga general de l'Estat (2 de juliol de 1855) en protesta per l'execució del dirigent obrer Josep Barceló i del decret del Capità General de Catalunya que dissolia les societats obreres. La vaga s'estengué per tots els nuclis industrialitzats de Catalunya i durà fins el dia 11. Els representants del govern prometeren una nova llei per al reconeixement de les associacions obreres. En foren capdavanters Joan Alsina, Pere Francès i Joaquim Molart.

Junta Central Directiva de les Associacions de Socors Mutus

Segell Junta Central 1841

Barcelona, gener de 1841.
Associació constituïda per a coordinar les accions de les societats obreres de Barcelona i millorar els ajuts als associats. La formaren les societats de: Blanquejadors, Espardenyers, Filadors, Fusters, Impresors, Pintadors, Sabaters, Serradors, Teixidors iTintorers. La Junta estava formada per un representant de cada societat. Fou nomenat president Joan Camps de la societat dels Fusters, vicepresident Josep Sugranyes dels Teixidors i secretari Simó Barquet dels Sabaters.

Junta d'Ajuda als Refugiats Espanyols (JARE)

Organització constituïda a Mèxic pel govern republicà a l'exili i presidida per Indalecio Prieto, per facilitar ajuts als exiliats espanyols després de la guerra civil.

Junta de Fàbriques

Barcelona, 1847.
Organització que agrupà propietaris de fàbriques de Filats, Teixits i Estampats de Barcelona i més tard de tot Catalunya. Impulsà el proteccionisme. Era la continuïtat de l'associació empresarial anomeda Cos de Fàbriques, formada l'any 1.799.

La Constància

Barcelona, octubre de 1912.
Organització sindical formada majoritàriament per treballadores del tèxtil, que des de l’anomenat Pla de Barcelona s’estengué als principals centres fabrils del Principat. Impulsà i dirigí la vaga general del tèxtil de l'estiu de 1913 i participà en la constitució de la Federació Nacional de l'Art Fabril (desembre de 1913).

La Neotipia

Impremta cooperativa creada el juliol de 1905 per Ignasi Clarà i un grup d'impressors de la societat obrera l'Art d'Imprimir. L'any 1908 els dirigents anarquistes de l'Art d'Imprimir, expulsaren els dirigents d'aquesta cooperativa, amb el rerafons del boicot al periòdic lerrouxista "El Progreso".

La Solidaria

Barcelona, 1882.
Organització de tendència anarquista sorgida a mitjans de 1882 d'una escissió de la Societat Tipogràfica de Barcelona. Fou encapçalada per Josep Llunas, i en formaren part Eudald Canibell, Francisco Po i Pere Esteve entre d'altres. Aquesta societat s'adherí a la FTRE.

La Unió Fabril Cotonera

Organització sindical adherida a la UGT d'escassa implantació. L'any 1898 tenia delegats a Vilanova i la Geltrú, Mataró i Roda de Ter. L'any 1899 participà en la constitució de la Federació Tèxtil Espanyola.

Lliga de Viticultors Rabassaires de Catalunya

Rubí, 7 de maig de 1882.
Organització de rabassaires creada per enfrontar-se als desnonaments promoguts pels propietaris de les terres, que aprofitaven els subterfugis de les lleis. Celebra la primera assemblea a Gelida el dia 4 de juny de 1882, on s'elegí una comissió directiva formada per Lluís Ricardo Foras de Sabadell com a President, Salvador Lluís González de Rubí com a Secretari i els vocals Josep Olivé i Llorenç Torrens.

Lliga Nacional de Resistència

Barcelona, gener de 1883.
Organització formada pels seguidors marxistes en un intent de fer front als anarquistes que s'organitzaven en la FTRE. Segons el seu reglament "és un organisme que està enterament lligat a la Federació Nacional de Treballadors". Tingué escasa incidència en el moviment obrer. En fou President Francesc Roca, Tresorer Manuel Bochons i Secretari àngel Aguarod.

Oposició Sindicalista Revolucionària

? - 1931.
Tendència minoritària organitzada dins de la CNT, formada per militants i simpatitzats del BOC. El mes de juny de 1932 van organitzar un congrés a Tarragona, en el qual hi van participar federacions locals de Sindicats (exclosos i/o dissidents de la CNT) de Reus, Manresa, Terrassa i Palafrugell, representant a uns 10.000 afiliats. Va propugnar la tàctica del Front únic de Treballadors, que en la pràctiva representava la unitat d'acció de les diferents organitzacions sindicals, amb la qual cosa van obtenir destacats èxits en les reivindicacions obreres, entre les quals cal assenyalar l'obtinguda pel Front únic de Llum i Força (setembre de 1933), que van aconseguir imposar la jornada de 44 hores setmanals a la principal companyia elèctrica del País, Riegos i Fuerza del Ebro, S.A.

Organització Anarquista de la Regió Espanyola (OARE)

València, octubre de 1888.
Organització impulsada pels anarco-col·lectivistes catalans que no secundaren l'acord del congrés de la FTRE celebrat a Barcelona el maig de 1888, on els sectors més sindicalistes crearen la Federació Espanyola de Resistència al Capital (FERC), també dita Pacte d'Unió i Solidaritat. En el congrés fundacional de OARE es dissolgué formalment la FTRE i es rebutjà la FERC perquè abocava les bases obreres cap el reformisme sindical, deixant de banda els principis revolucionaris . Tingué una oposició frontal dels anarco-comunistes sevillans que no volien la transformació de la FTRE . No assolí una adhesió estable i es dissolgué l'any 1889 .

Pacto de Unión y de Solidaridad

            (Veieu Federación Española de Resistencia al Capital)

Partit Comunista Català

Lleida, 1928 (2 de novembre) (algunes fonts situen la constitució a Barcelona).
Partit d'idiologia marxista i catalanista, que es constituí amb alguns militant disconformes amb la política que seguia la Federació Comunista Catalano-Balear (FCCB) i altres simpatitzants com Jordi Arquer, Amadeu Bernadó, Joan Garsaball i Daniel Domingo Montserrat. El primer secretari general fou Domènech Ramon. La principal filiació del partit era a les comarques de Lleida i tenia petits nuclis a Tarragona, Manresa i Barcelona. El 1931, quan la FCCB ja havia trencat amb el PCE, sota l'empenta de Joaquim Maurín i de Jordi Arquer, se celebrà a Terrassa un congrés que fusionà el Partit Comunista Català i la FCCB, formant el Bloc Obrer i Camperol (BOC).
Publicà: "Treball".

Partit Comunista de Catalunya (PCC)

Barcelona, 1932.
Organització política adscrita al PCE, impulsada per Hilari Arlandis, Antonio del Barrio i Ramon Casanellas. Celebrà el seu primer congrés el mes de maig de 1934. El 1936 participà en la formació del PSUC, llavors se li atribuïen uns 2000 afiliats.
Publicà "Catalunya Roja".

Partit Comunista d' Espanya (PCE)

Madrid, 1921. Gràfic de falç i martell
Partit polític format de dues escissions del PSOE. La primera l'any 1920 provocada per les Joventuts Socialistes, partidàries d'adscriure el PSOE a la Tercera Internacional, encapçalada per Merino García i Luis Portela que van formar el Partido Comunista Español. La segona escissió, l'any 1921, va ser encapçalada per Antonio García Quejido, Virginia González i Daniel Anguiano entre d'altres que van formar el Partit Comunista Obrer Espanyol (PCOE). Una conferència d'unificació, propiciada per la Tercera Internacional donà lloc al Partit Comunista d'Espanya. El PCE fou prohibit durant la dictadura de Primo de Rivera i hagué de celebrar el tercer congrés a París el 1929. Els esdeveniments de Rússia amb el liderat de Stalin influïren en el PCE, que l'any 1932 expulsà una part del buró polític crític amb la política Stalinista, llavors van agafar la direcció en José Díaz i Dolores Ibárruri entre d'altres. En esclatar la guerra, sota l'ombra dels ajuts d'Stalin el PCE tingué una rellevància i protagonisme que no li havien donat les urnes. Cal posar en el dèbit del PCE la persecució del POUM. Al Principat, adscrit al PCE, es constituí l'any 1932 el Partit Comunista de Catalunya, dirigit per Antonio del Barrio  i Hilari Arlandis entre d'altres. El PC de C, l'any 1936 participà en la formació del PSUC.
Publica: "El Comunista" (1920), "La Antorcha" i "Mundo Obrero".

Partit Comunista Obrer Espanyol (PCOE)

Madrid, 1921.
Formació política  constituïda per una escissió del PSOE (encapçalats per Antonio García Quejido, Virginia González i Daniel Anguiano) contraris a que el partit continués adscrit a la segona internacional. Mesos després em una conferència propiciada per la Tercera Internacional s'unificà amb el Partido Comunista Español formant el Partido Comunista de España (PCE).

Partit Democràtic Socialista Obrer Espanyol (PDSOE)

Madrid, 2 de maig de 1879.
Partit polític obrer, embrió del PSOE, constituït sota l'empenta de Pablo Iglesias. En l'acte de constitució hi participaren 25 persones, la majoria procedien de la Societat Obrera del Arte de Imprimir. L'acta fou signada per Antonio García Quejido i Pablo Iglesias. Es nomenà una comissió per redactar un programa i establir les bases de l'organització. Aquesta comissió estigué formada per: Pablo Iglesias, Alejandro Ocina, Victoriano Calderón, Gonzalo Zubiaurre i Jaime Vera. El mes d'agost de 1882 celebrà el primer congrés a Barcelona on es modificaren i s'aprovaren els Estatuts. Algunes fonts citen aquest congrés com el primer pas en la constitució del PSOE.

Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)

Carell del POUMBarcelona, 29 de setembre de 1935.
Organització formada amb la unificació del Bloc Obrer i Camperol i de l'Esquerra Comunista. Fou el referent Troskista a Catalunya, per la qual cosa no s'integrà en la Internacional Comunista. Algunes fons matitzen aquesta afirmació i ho qüestionen. En el congrés fundacional s'elegí un Comitè Central i, aquest, un Comitè Executiu format per: Joaquim Maurín (secretari general), Andreu Nin, Jordi Arquer, Narcís Molins i Fàbrega, Josep Rovira, Enric Adroher, Josep Coll, Tomàs Tusó i Pere Bonet. Impulsà la formació de la Federació Obrera d'Unitat Sindical (FOUS). Durant la guerra civil participà en el govern de la Generalitat. Sotmés a una forta persecució per la direcció Stalinista del PCE, el POUM i els seus militants patiren una desqualificació i difamació sistemàtica, que es van agreujar després dels Fets de Maig de 1937. El 16 de juny de 1937 agents de policia arribats de Madrid, van detenir el comitè executiu del POUM (fins i tot a companyes de membres del Comitè: Maria Teresa Andrade entre d'altres). El POUM fou declarat il·legal pel govern de l'Estat i el seu secretari general Andreu Nin, fou segrestat i mor per un escamot dels serveis d'espionatge soviètic, amb el suport del PCE i la col·laboració del govern de Juan Negrín.
Publicà: "La Batalla", "L'Espurna", "Front", "Combat", "La Nueva Era" , "Avant".

Partit Sindicalista (PS)

Cartell Partit SindicalistaBarcelona, març de 1934.
Partit fundat per Ángel Pestaña amb el propòsit d'aglutinar als militant de la CNT i de l'escindida Federació Sindicalista Llibertària. No aconseguí els seus objectius i romangué com una organització minoritària. Es declarava federalista i municipalista. El 1936 participà en el Front Popular i Pestaña, resultà elegit diputat per Càdis.
Publicà: "El Sindicalista", "Hora Sindicalista" (1936-37) i "Mañana" (1937).

Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE)

Madrid, 1879.
Partit polític fundat (clandestinament) el 2 de maig de 1879. El primer nucli del PSOE estava format per tipògrafs, que ja l'any 1871 havien constituït La Asociación General del Arte de Imprimir, apartant-se de la FRE de l'AIT. La primera executiva del PSOE va estar formada per Pablo Iglesias (secretari), Inocencio Calleja (tresorer), Alejandro Ocina (comptador) i Victoriano Calderón y Gonzalo Zubiaurre (vocals). Durant el 1879 es van constituir dues noves seccions, una a Guadalajara i una altra a Barcelona.  La de Barcelona dirigida per Josep Pàmias. L'any 1882 donà suport a la celebració d'un congrés obrer, que se celebrà a Barcelona i on es prengué l'acord de  crear l'Asociación Nacional de Trabajadores de España, que no va quallar. L'any 1888 impulsà la fundació de la Unión General de Trabajadores (UGT). Els dies 23-25 d'agost d'aquest 1888 celebrà el seu primer congrés a Barcelona, amb assistència de 18 delegats que representaven a 20 delegacions (entre elles Barcelona, Manresa i Tarragona). El Comitè Nacional s'ubicà a Madrid i fou presidit per Pablo Iglesias, que seria president del PSOE fins la seva mort l'any 1925. El PSOE arrelà a Madrid, Astúries i Euskadi, però tingué una implantació escassa a Catalunya. En les eleccions municipals de 1895 foren elegits tres regidors socialistes: un a Bilbao, un a El Ferrol i l'altre a Mataró. L'any 1910 Pablo Iglesias, es convertí en el primer diputat socialista a les Corts Espanyoles. El PSOE instigà la vaga general revolucionària de 1917, que fou durament reprimida. L'any 1921 patí una notable escissió, la qual formà el Partit Comunista d'Espanya (PCE). No es va oposar a la dictadura de Primo de Rivera i gaudí de la tolerància del règim. L'any 1930 participà en el Comitè Revolucionari i després de les eleccions de 1931 entrà a formar part del Govern de la República (1931-33) (Francisco Largo Caballero, Indalecio Prieto i Fernando de los Ríos en foren ministres). El PSOE participà en la constitució i en tots els congressos de la Segona Internacional (excepte el de l'any 1920). En el partit convivien la tendència moderada de Julián Besteiro i la més esquerrana de Francisco Largo Caballero. Aquesta tendència s'imposà en la praxis del partit i l'any 1934 va impulsar la revolució d'octubre, especialment virulenta a Astúries. Durant la guerra civil el PSOE formà part de diferents governs de coalició (Francisco Largo Caballero i Juan Negrín López van presidir l'executiu). A Catalunya la primera agrupació es va constituir a Barcelona i entre 1880-82 les de Manresa, Mataró, Tarragona i Vilanova i la Geltrú. Després del 1er congrés del PSOE (1888) es formà la Federació Socialista Catalana, coneguda també com Federació Catalana del PSOE. La falta d'autonomia de la Federació envers el partit, per a la política a Catalunya i la nul·la sensibilitat per les qüestions catalanes, provocaren una escissió l'any 1923, que constituí la Unió Socialista de Catalunya (USC). L'any 1936 fou una de les organitzacions que formaren el PSUC. No cal dir que després de la guerra els dirigents del PSOE hagueren d'exiliar-se, per no caure sota les urpes dels faixistes. El dirigent de la fracció moderada del partit, Julián Besteiro, no volgué exiliar-se i va morir a la presó de Carmona (Sevilla) l'any 1940.
Publicà: "El Socialista" (1886).

Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)

Barcelona, juliol de 1936. Cartell PSUC
Organització política catalana constituïda el 23 de juliol de 1936 amb la fusió del Partit Comunista de Catalunya, la Federació Catalana del PSOE, la Unió Socialista de Catalunya i el Partit Català Proletari. Fou nomenat secretari general Joan Comorera. El nou partit s'adherí a la Internacional Comunista, tot i el referent Estatal del PCE, trencant així un dels principis de la mateixa IC "un Estat un partit". Tingué un meteòric creixement, dels sis o set mil miliants que tenia el juliol de 1936 passà a prop de 60.000 un any després. Participà en diversos governs de la Generalitat i en el Comitè de Milícies Antifeixistes. Pretenia ésser el referent de la classe obrera, obrint camí cap el socialisme des de la realitat de Catalunya. Però quasi des del seu naixement el PSUC va ser, i ha Estat sota el fantasma del Trostkisme, un cúmul dissensions, depuracions/expulsions, amb  greus acusacions contra els ex-militants, i escissions, per les quals no aconseguí unificar el socialisme marxista de Catalunya.  Abans d'acabar la guerra ja va ser expulsat en Miquel Ferrer, aleshores secretari general de la UGT i membre del Comitè Central del PSUC. Les vicissituds de l'exili portà al PSUC a viure sota les directrius del PCE, cosa que comportà l'expulsió de Joan Comorera,  ferm defensor de la personalitat i independència del PSUC. No cal dir que la repressió franquista fou especialment cruenta amb els militants del PSUC, ja els primers dies de febrer de 1940 era assassinat a les dependències de la jefatura superior de policia Alejandro Matos Herrera, secretari de la primera organització clandestina del PSUC, que havia estat detingut junt amb 52 militants més, dels quals dos (Otilio Alba Pola de 26 anys i Tomàs Pons Albeja de 30 anys) serien afusellats el 14 de maig de 1941. A partir d'aquí i fins el final de la dictadura franquista, la història del PSUC serà també la història de la lluita contra l'opressió franquista a Catalunya. (Petita cronologia del PSUC).
Publicà el periòdic "Treball".

Primera Internacional

            (Veieu Associació Internacional del Treball).

Quarta Internacional

1938
Organització promoguda per Trotskij per a oposar-se a les tesis stalinistes i per la lluita contra la burocratització del PCUS. Els seus partidaris s'autodenominaven bolchevics-leninistes. Rebé moltes adhesions de dissidents sorgits arran de les depuracions portades a terme per Stalin. Posteriorment va patir diverses escissions. Tingué poca incidència en el món obrer.

Segona Internacional

París, 14-21 de juliol de 1899.
Organització supraestatal que pretengué aglutinar els partits polítics socialistes, seguidors de les idees marxistes. En el congrés constituent, hi participaren 391 delegatsde 16 països o Estats. Per part espanyola hi assistiren Pablo Iglesias i José Mesa, dirigents del PSOE. Cal assenyalar que no hi foren representats les Trades-Union angleses, que organitzaren un congrés paral·lel, per les mateixes dates també a París, que s'ha anomenat "El congrés possibilista". Un punt que cal destacar és que ambdós congressos proclamaren algunes reivindicacions idèntiques, com l'establiment d'una legislació internacional del treball i de la jornada màxima legal de 8 hores.
En aquell congrés es votà una resolució per unanimitat, que instaurava una data fixa anualment per fer una gran manifestació internacional per donar suport a les reivindicacions dels treballadors. La data quedà fixada en el primer de maig. Aquesta manifestació també es va instaurar per recordar els fets sagnants a les jornades de protesta dels obrers de Xicago de l'any 1886, i que acabaren amb l'execució (l'11 de novembre de 1887) dels dirigents anarquistes Albert Parsons, George Engel, August Spies i Adolh Fischer acusats de llençar una bomba contra la policia.
La II Internacional celebrà diversos congressos:

El 31 de juliol de 1914 va ser assassinat Jean Jaures, president de la Segona Internacional. Començava la Primera Guerra Mundial.
Els esdeveniments i l'esclat de la Primera Guerra Mundial, desarborà i tocà de mort la Segona Internacional. Tot i així hagué diferents intents de reconstruir-la en el congrés de Berna de l'any 1919 i finalment l'any 1920 celebrà el seu darrer congrés a Ginebra, amb profundes diferències entre els socialistes d'un costat i l'altre dels bàndols de la guerra i amb la denúncia dels mètodes de la revolució socialista bolxevic. Del socialisme de l'Estat Espanyol no hi assistí cap representant a aquests dos darrers congressos. En aquelles dates el PSOE mostrava clarament les seves simpaties (encara que per poc temps) per la Tercera Internacional que havia estat constituïda a Moscou, l'any 1919.
Es va preveure un nou congrés per al 1922 que no va arribar a celebrar-se.
Als Països Catalans un nucli encapçalat per Josep Pàmias i Eudald Xuriguera (dirigents del sindicat Les Tres Classes de Vapor) s'alinearen amb el Congrés dels Possibilistes (París 1889). La representació de la Segona Internacional es limità a la Federació Socialista Catalana, afiliada al PSOE. L'ideari centralista del PSOE i el recel davant la qüestió nacional catalana, resta possibilitats d'expansió al socialisme català, especialment en la vessant sindical, i provocà l'escissió de l'any 1923 amb la formació de la Unió Socialista de Catalunya.

Servei d'Emigració de Refugiats Espanyols (SERE)

Organització constituïda a Londres pel Govern Republicà a l'exili dirigida per Negrín, per tal d'ajudar als refugiats de la guerra civil.

Sindicat Barceloní de l'Agulla

Barcelona, 10 de març de 1910.
Organització promoguda per Acció Social Catòlica i el capella Josep Ildefons Gatell i patrocinada pel bisbe Laguarda. Intentà atreure's les cosidores que treballaven a preu-fet a casa. La seva implantació fou molt escassa.

Sindicat de Contramestres, Ajudants i Preparadors de teixits “El Ràdium”

Barcelona, març de 1916.
Aquest sindicat és va constituir després de la vaga general del tèxtil de principis de 1916, en la qual per primera vegada hi van participar contramestres i ajudants de Barcelona, de Sant Martí de Provençals, del Poble Nou i de l'Hospitalet de Llobregat. El resultat de la vaga va ser positiu per a tots els treballadors del tèxtil, contramestres inclosos. Tot i així les grans empreses tèxtils "La España Industrial", "Joan Batlló" i altres acomiadaren els contramestres i ajudants que havien participat en la vaga. Aquest fet esperonà els contramestres a posar en marxa el projecte, ajornat l'any 1914, de constituir un sindicat per defensar-se col·lectivament de les arbitrarietats dels fabricants. Es van redactar uns estatuts i el mes de març de 1916 es van presentar al Govern civil de Barcelona que els aprovà. En la primera part de la seva declaració de principis es deia:
El Sindicat “El Ràdium” ha d’ésser una organització de caràcter professional, independent, i sense estar supeditada a cap partit polític ni a cap ideologia. Podran afiliar-se a “El Ràdium” tots els contramestres, ajudants i personal de preparació de teixits que no tinguin funcions sobre la resta de personal i disposat a complir els acords, ordres i disposicions dels dirigents del Sindicat acordades per les assemblees.
El primer president va ser en Joan Garcia. El sobrenom de “El Ràdium” es va posar per iniciativa de Salvador Coll, que seria vocal de la primera junta directiva, per retre homenatge al matrimoni Pierre Curie i Manya Sklodowska (Marie Curie), descobridors de la radioactivitat. Segell de "El Ràdium"

Pel document gràfic inserit més avall podem comprovar que els Majordoms i Contramestre ja s'havien organitzat l'any 1872.
L’afiliació de "El Ràdium" es va estendre progressivament pel que llavors s’anomenava el Pla de Barcelona, o sigui Barcelona i rodalies i després per la resta de ciutats cotoneres del Principat. Tot i ser un sindicat d’allò més moderat no va tardar gaire en veure com els seus afiliats eren intimidats i acomiadat per sol fet d’haver-se afiliat. L’any 1917 el local del sindicat va ser clausurat, i el seu primer president, Joan Garcia, empresonat. Abans d’acabar-se la guerra europea el Govern va aixecar la prohibició que pesava sobre “El Ràdium”, cosa que s’aprofità per ampliar l’organització del Sindicat, creant-se comissions/seccions a Badalona, Gràcia, Sant Martí i Sants. El primer de setembre de 1919 després d’unes llargues negociacions “El Ràdium” va signar un Reglament de Treball amb l’Associació de Fabricants de Filats i Teixits del Pla de Barcelona. Es fixava el nombre màxim de telers i seccions a càrrec d’un contramestre i ajudant. També es va fixar una taula de salaris mínims setmanals i es va regular l’aprenentatge de la professió.
La dictadura del general Primo de Rivera, que va prohibir la CNT i el CADCI, també va il·legalizar “El Ràdium” a la Segell de Majordomsdemarcació de Barcelona. L’any 1924 per iniciativa de la secció de Reus, que d’acord amb la Junta directiva de Barcelona s’havia legalitzat com Sindicat Professional de Contramestres, Ajudants i Preparadors de Teixits “El Ràdium” de la Comarca de Reus, el dia 24 de setembre van presentar al Govern Civil de Tarragona els Estatuts de la Federació Regional de Sindicats Professionals de Contramestres, Ajudants i Preparadors de Teixits de Catalunya, els quals varen ser aprovats pel governador civil de Tarragona (el de Barcelona ho havia denegat). A finals de l’any 1928 “El Ràdium” tornà a la legalitat a Barcelona i les seves comarques. Llavors modificà la seva organització, convertint les seccions en sindicats locals o comarcals i formant una federació entre ells. Amb aquesta organització el sindicat, l'any 1933, va prendre el nom de Federació de Sindicats de Contramestres, Ajudants i Preparadors de Teixits de Catalunya “El Ràdium”. El 23 de novembre de 1932 declarà una vaga general dels contramestres i ajudants, reclamant el pagament de les festes intersetmanals que havia suprimit el Govern de l’Estat. La importància de la vaga, que amenaçava en parar totes les fàbriques de cotó del Principat, va fer intervenir el President de la Generalitat, presentant una resolució que va ser acceptada per les dues parts en conflicte. La vaga va durar quatre dies i tot i que no s’assolien totes les demandes reivindicades, s’aconseguia l’establiment d’una Caixa d’Invalidesa i Vellesa, avalada per la Generalitat. El treball es va reemprendre el dia 28, però la patronal del tèxtil representada per la Federació de Fabricants de Filats i Teixits de Catalunya no va complir la resolució aprovada, deixant molt mal parat “El Ràdium”. El dia 5 març de 1933 el President (Ramon Pallarès) i el Secretari del Comitè (Jaume Marqués i Mir) van presentar la dimissió davant d’un Ple de delegats, però el suport expressat per la resta del Comitè i pel Ple de delegats va fer que la retiressin. En aquest mateix Ple es va renovar el Comitè en el que van continuar Ramon Pallarès i Jaume Marqués. Ja amb un nou Comitè, al davant del qual hi figuraven Enric Playán President, Antoni Serra Secretari i Josep Mateu Tresorer, “El Ràdium” convocà una nova vaga per al dia 16 de maig de 1934. En Jaume Marquès, fins aleshores secretari del Comitè ha deixat escrit(*) aquests tres nous dirigents militaven a “El Ràdium” i també a la CNT. La vaga va resultar un fracàs i comportà que dimitissin els components del Comitè i que l'organització es trobés en un buit en la direcció de la Federació. Aleshores es va formar un Comitè provisional presidit per Alfons Toda. Fins el 22 de desembre de 1935 no es va formar el Comitè definitiu amb Frederic Carbó, de President i Josep Gironés de Secretari. Després de la sublevació militar del juliol de 1936 i dins de les excepcionals circumstàncies que vivia el País, “El Ràdium” s’integrà a la CNT, tot i que va mantenir una relativa autonomia ja que els militants de “El Ràdium” cotitzaven a la seva organització. No cal dir que l’any 1939 la “justícia” franquista declarà il·legal “El Ràdium” i una bona part dels seus afiliats van ser empresonats.
(*) Història de l’Organització Sindical Tèxtil “El Ràdium”. Jaume Marquès i Mir. La Llar del Llibre, S.A. Barcelona, 1988.

Sindicat de l'Art Fabril i Tèxtil de Catalunya (CNT)

Sindicat que reuní treballadors del  ram tèxtil del Principat, afins a la CNT, durant el període 1930-36. Després de la dictadura del general Primo de Rivera, el 14 de març de 1930 els treballadors de l'Art Fabril i Tèxtil de Barcelona, afins a la CNT, iniciaren la reorganització del Sindicat, que extengueren a les principals localitats cotoneres del Principat, Badalona, Igualada, Manresa, Mataró, Sabadell, Terrassa, Vilanova i la Geltrú, etc. La seva  representació fou ostentada per coneguts dirigents faistes, (treballadors esporàdics de l'Art Fabril) com Joan  Garcia Oliver, Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, Dionís Eroles, etc. El sindicat venia a ser (no sempre amb les mateixes localitats i sindicats) una continuació de la Federació de l’Art Fabril i Tèxtil, creada el desembre del 1913 (Federació Nacional de l'Art Fabril).

Sindicat Independent de Banca i Borsa

Barcelona, 1923.
Organització de treballadors promoguda per Josep Muní, al marge de les dues grans centrals sindicals (CNT, UGT). S'adheri a la Federació Catalana de Treballadors de Banca, Borsa i Estalvi la qual, l'any 1930, en un congrés celebrat a Terrassa, acordà ingressar a la UGT.

Sindicat Mercantil de Barcelona de la CNT

Barcelona,1918.
Sindicat creat a finals de 1918 per a reunir els treballadors del ram. Josep Maria Foix, treballador de banca en fou el principal impulsor. Clausurat pel general Martínez Anido  intentà reorganitzar-se el gener de 1923. La dictadura d'un altre General, Primo de Rivera, prohibí la CNT l'octubre de 1923. L'any 1930 fou reorganitzat per militants del Partit Comunista Català, Jordi Arquer Saltor i Daniel Domingo Montserrat entre ells. Les divergències amb la direcció anarcosindicalista de la CRTC foren constants i en el Ple de Sindicats de la CRTC de Sabadell l'abril de 1932, fou expulsat de la CNT. El Sindicat Mercantil continuà la seva tasca i l'agost-novembre de 1933 impulsà la formació del Front únic de Treballadors Mercantils (amb el CADCI, l'Associació de Comptables de Catalunya, l'Associació de la Dependència Mercantil, l'Associació d'Empleats d'Agents de Duanes i la Lliga de Corredors de Comerç i de la Indústria, Unió General de Dependents de Barcelona de la UGT, Unió Professional de Cobradors i Mossos de Comerç, la Unió Ferretera i la Unió Ultramarina), que decretà la primera vaga general del ram del 13 al 17 de novembre de 1933. En la vaga hi van participar la majoria dels 80.000 treballadors mercantils de Barcelona, aconseguint l'aboliment de l'internat al ram de l'alimentació, igual salari per l'home que per la dona, un increment de salaris i la confirmació de la jornada de 8 hores.

Sindicats d'Oposició a la CNT

Manresa, gener de 1933.
Organització promoguda pels "trentistes" i la Federació Local de Sindicats de Sabadell de la CNT, que s'havia negat a pagar el segell confederal, en un intent d'evitar que la FAI dominés els comitès de la CRTC. La Federació Local de Sabadell fou expulsada pel Comitè de la CRTC el setembre de 1932 i confirmada aquesta decisió en el Ple Regional de març de 1933. La CNT patia una gran escissió i marcaria un "abans" i un "després" en el moviment obrer de Catalunya.
Els Sindicats d'Oposició van fer púbic un manifest, signat per 44 sindicats el gener de 1933 i van celebrar el seu primer congrés el 4 de juny de 1933 a Barcelona, on hi van assistir 53 delegats en representació de 26.000 afiliats . En un altre Ple celebrat a Mataró l'agost de 1933, es creà un Comitè Regional i es nomenà secretari a Manuel Mascarell. Els principals nuclis d'afiliats eren de Sabadell, Mataró, Igualada, Badalona i Manresa i s'hi afegiren nuclis de València y Múrcia. El 1934 participaren en la constitució de l'Aliança Obrera. Les federacions de València i Múrcia dirigides per Joan López es reintegraren a la CNT en el Ple Regional (de Llevant) de Sindicats de la CNT (València, 8-12 de febrer de 1936) . El maig de 1936 (congrés de Saragossa de la CNT) alguns sindicats locals reingressaren a la CNT i altres, s'adheririen a la UGT.

Sindicats Lliures

Barcelona 1919 (10 d'octubre)
Organització creada per militants carlistes a l'Ateneu Legitimista, sota el padrinatge de la patronal catalana i vinculats amb l'autoritat militar de Catalunya (el general Severiano Martínez Anido, el Comandant Bartolomé Roselló i el capità Lasarte entre d'altres, sota les ordres de la Capitania General de Catalunya, comandada pel General Milans del Bosch). Els Sindicats Lliures van ser dirigits pel requetè Ramon Sales, com a president, que procedia del Sindicat Mercantil de la CNT. Tingué en Juan Laguía Lliteras el seu ideòleg, el qual també en fou secretari general, acompanyats de Josep Baró, Jordi Bru, Estanislao Rico, Domingo Farré, Feliciano Baratech i Mariano Puyuelo. Els elements dels Sindicats Lliures, foren el braç executor dels atemptats i l'assassinat dels capdavanters de la CNT i també del de l'advocat Francesc Layret. Va tenir un suport escàs dins del món obrer. El març de 1923 establí relacions amb la Corporació General de Treballadors de "sindicats Blancs" d'Itàlia, de la qual van rebre suport econòmic. També a Itàlia van mantenir contactes amb els sindicats feixistes. L'any 1924 en ser prohibida la CNT va atraure sindicats independents i també alguns sector propers a l'anarcosindicalisme. El gener d'aquest 1924 es van fusionar, a Pamplona, amb els Sindicatos Católico-Libres dels dominics José Gafo i Pedro Gerard, constituint la Confederación Nacional de Sindicatos Libres de España.  Tot i que el 1929 proclamàven tenir 190.000 afiliats, no van consolidar-se com a força sindical i no aconseguiren sobreviure a la proclamació de la República.
Publicà: "Unión Obrera".

Societat Autònoma de Dones de Barcelona

Barcelona, 1891-1892.
Organització constituïda l'any 1891 ó 92 amb l'impuls de Teresa Claramunt, ángeles López de Ayala i Amàlia Domingo Soler. Algunes fons indiquen que tenia activitat l'any 1889 .Preconitzava la defensa dels interessos laborals i socials de la dona així com la seva auto-emancipació. és considerada la primera organització feminista. Reivindicava el dret de la dona a participar en tots els nivells de la vida socials i política.

Societat de Mútua Protecció de Teixidors a Mà de la Vila de Reus

Reus, 1839/1840.
Nota. El juliol de 2007 hem rectificat la data de formació de la Societat (1854) amb la informació del llibre d'Albert Arnavat Moviments Socials a Reus 1808 - 1874. Dels motins populars al sindicalisme obrer. Associació d'Estudis Reusencs. Reus, 1992.
La Societat de Mútua Protecció de Teixidors a Mà de la Vila de Reus, també citada com Societat de Teixidors de Cotó de Reus, es va formar paral·lelament amb la Societat de Protecció Mútua de Teixidors de Cotó de Barcelona, que constituïda legalment el 10 de maig de 1840 es considera la primera organització obrera de l’Estat. La prohibició de la Societat de Teixidors de Cotó de Barcelona per un decret de la Regència reial de 9 de desembre de 1841 (veieu el "Bando del Gobierno superior político de la provincia de Barcelona" i reafirmada pel ban del capità general de Catalunya –Antonio Seoane- del 18 de gener de 1843) entenem que havia d’afectar a totes les societats obreres del Principat. Tot i així la Societat que ens ocupa continuà activa, potser no de nom però si de fets. Reus. Una de les tarifes de preus de l'any 1837. El 17 d’agost de 1843 una comissió de treballadors del cotó es reuniren amb representants dels fabricants (a l’alcaldia de Reus) per negociar una nova tarifa de preus. Aquesta comissió obrera estava formada per, Francesc Montseny, Pau Tosas, Pere Bargalló, Pau Domènech i Francesc Freixa.
Cal citar que abans, el mes de març de 1837, es van signar a l'Ajuntament de Reus unes tarifes de preus del ram de l'Art del cotó, on s'hi pot entreveure l'embrio d'una organització obrera, que podria ser aquesta societat de teixidors.
L'any 1849, encara en la clandestinitat, la Societat elegí una nova junta directiva en la què exercia de Director Pere Aleu i de Secretari Antoni Roig. El maig de 1851 la Societat de Teixidors de Reus presenta al governador civil els estatuts de la societat i la sol·licitud per a la seva legalització, signada per Pere Roig i Pere Francesch. Però abans el mes de febrer de 1851 la Societat ja havia impulsat una gran vaga del ram tèxtil de Reus, contra la rebaixa dels jornals per part dels fabricants. Se la cita com la primera vaga de la ciutat de Reus. Intervingué el Capità general de Catalunya ordenant … toda demostración a que en lo sucesivo se entreguen semejante a la del dia 4 (de febrer) y toda reunión que para pretensiones de cualquiera clase exceda de 8 hombres, será considerada como motín y tratados los que las compongan como amotinados… L’alcalde de Reus convocà els fabricants i els teixidors. Aquests elegiren set delegats per formar part de la Comissió mixta que, presidida per l’alcalde, havia de negociar l’acabament de la vaga. Els set delegats elegits van ser. Ramon Soler, Pere Iborra, Josep Toscal, Pere Francesch, Ramon Pellicer, Joan Pellicer i Pere Roca i s’organitzaren grups de treballadors per comunicar als empresaris que "no trabajaran hasta tanto que la comisión haya resuelto definitivamente los precios de las labores". La vaga amb diferents alts i baixos es mantingué fins el dia 26 de març, en que s’arribà a un acord.
La Societat de Teixidors torna a la legalitat l’any 1854, i celebra la primera assemblea general el dia 15 de novembre. El desembre de 1861 s’adherí a la proposta de les societats de Barcelona de dirigir una petició a les Corts demanant el dret d’associació. El març de 1863 entrà en vigor un nou reglament de la Societat, impulsat per la Junta directiva i redactat durant l’any 1862. El primer trimestre de 1864 la repressió obrera recau altra vegada sobre la Societat de Teixidors i són detinguts diversos dirigents. Davant de l’opressió dimiteixen el President Joan Salas i el vicepresident Josep Domènech. El desembre de 1865 dos delegats de la Societat (Joan Sotorra i Ramon Pàmies) participen en el primer congrés obrer català impulsat pel periòdic “El Obrero”, que dirigia Antoni Gusart.Segell Teixidors a Mà de Catalunya
De la mà de la Revolució de setembre de 1868, que foragità la reina Isabel II i el seu règim de corrupteles, la Societat de Teixidors tornà a la legalitat i s’adherí a la Societat de Teixidors a Mà de l’Estat de Catalunya, que tenia la seu a Valls. El 4 de desembre de 1868 s’adhereix a la crida “A los Obreros de Cataluña” llançada pel Centre Federal de les Societats Obrers de Barcelona, per a la celebració d’un congrés obrer. El Congrés se celebrà els dies 12 i 13 de desembre a Barcelona i en les dades que hem pogut consultar, no hi consta cap delegat de la Societat. L’abril de 1869 la Societat es federà amb el Centre Federal de les Societats de Teixidors a Mà de l’Estat de Catalunya, la direcció del qual residia a Valls. Aquest any arribà a tenir uns 1500 afiliats. El juny de 1870 dos delegats de la Societat (Marià Grases i Jaume Cardona) van participar en el primer congrés d’abast estatal celebrat a Barcelona. En el decurs d’aquest congrés, els delegats citats defensaren la participació dels obrers en el republicanisme federal, enfront del corrent bakuninista que impregnava el Congrés.
Del 14 al 17 de gener de 1872 se celebrà a Barcelona un Congrés del Centre Federal de Teixidors a Mà, amb representants de 65 localitats. En aquest congrés es va prendre l’acord de fusionar-se amb la Federació de Les Tres Classes de Vapor (TCV) i constituir una nova federació obrera que es denominà Unió dels Obrers manufacturers més coneguda com Unió Manufacturera (El congrés de constitució de la Unió Manufacturera se celebrà els dies 7 - 11 de maig de 1872.) La Societat de Teixidors de Reus, que participà en el congrés del mes de gener amb 5 delegats, va prendre l’acord de federar-se amb les Tres Classes de Vapor el 23-01-1872 i el 28 d’abril següent acceptà els estatuts proposats pel consell interí de la Unió Manufacturera.
El juliol de 1873 després de llargues negociacions amb els fabricants, la Societat de Teixidors a mà de Reus es va veure obligada a acceptar la tarifa de preus anterior a la que s’havia pactat l’any 1869. La proliferació dels telers mecànics va anar eliminant l’ofici del teixidor a mà. El cop d’Estat del general Pavía del gener de 1874, que acabà amb la República, va tornar a les catacumbes el moviment obrer. Tot i iaixí, aprofitant la tolerància de les autoritats locals de Reus, el 5 de juliol de 1874 en una reunió de la Societat (amb la participació de 78 socis) s’escull la que seria la seva última Junta directiva d’aquest període presidida per Joan Serra, amb Josep Constantí exercint de Secretari i Pere Torroja de Tresorer. La Societat de Teixidors a Mà de Reus va tornar a la llum pública en un míting celebrat el dia 3 d’octubre de 1880, en el què hi van assistir uns 1500 obrers, però l’ofici estava a la UCI i no anà més enllà de l’any 1884.

Societat d'Oficials Boters del Pla de Barcelona

Barcelona, 1869.
Societat constituïda l'any 1869 i adherida al Centre Federal de Societats Obreres de Barcelona, fou l'impulsora de la Federació d'Oficials Boters de la Regió Espanyola.

Societat de Protecció Mútua de Blanquejadors de Barcelona

Barcelona, 1841.
Organització de treballadors que participà en la constitució de la Junta Central Directiva de les Associacions de Socors Mutus de Barcelona, representada per Magí Sacasa.

Societat de Protecció Mútua de Espardenyers de Barcelona

Barcelona, 1841.
Organització de treballadors que participà en la constitució de la Junta Central Directiva de les Associacions de Socors Mutus de Barcelona, representada per Marià Fresno.

Societat de Protecció Mútua de Filadors de Barcelona

Barcelona, 1841.
Organització de treballadors que participà en la constitució de la Junta Central Directiva de les Associacions de Socors Mutus de Barcelona, representada per Bartomeu Bertran.

Societat de Protecció Mútua d'Impressors de Barcelona

Barcelona, 1841.
Organització de treballadors que participà en la constitució de la Junta Central Directiva de les Associacions de Socors Mutus de Barcelona, representada per Bartomeu Orri.

Sociedad de Protección Mútua de Oficiales Carpinteros de Barcelona

Barcelona, 1840.
Organització de treballadors que participà en la constitució de la Junta Central Directiva de les Associacions de Socors Mutus de Barcelona, representada per Joan Camps (Barcelona, 1841). Fundada l'any 1877 consta la Sociedad de Oficiales Carpinteros de Gracia y Contornos.

Societat de Protecció Mútua de Pintadors de Barcelona

Barcelona, 1841.
Organització de treballadors que participà en la constitució de la Junta Central Directiva de les Associacions de Socors Mutus de Barcelona, representada per Joan Colom.

Societat de Protecció Mútua de Sabaters de Barcelona

Barcelona, 1841.
Organització de treballadors que participà en la constitució de la Junta Central Directiva de les Associacions de Socors Mutus de Barcelona, representada per Simó Barquet.

Societat de Protecció Mútua de Serradors de Barcelona

Barcelona, 1841.
Organització de treballadors que participà en la constitució de la Junta Central Directiva de les Associacions de Socors Mutus de Barcelona, representada per Felip Rafecas.

Societat de Protecció Mútua de Teixidors de Cotó de Barcelona

            També dita: Asociación de Tejedores de Algodón. Segell de la Societat de Teixidors de 1840
Barcelona, 10 de maig de 1840.
Societat obrera fundada el 10 de maig de 1840. Va ser la primera organització obrera de l'Estat. En foren capdavanters Juan Muns, José Sort Rull, José Sugrañes, Vicente Martínez i Pedro Vicheto (Estatuts).
Aquesta organització impulsà la constitució de la Junta Central Directiva de les Associacions de Socors Mutus de Barcelona, en la què figuraven com a capdavanters Josep Sugrañes i Joan Camps (Barcelona, gener de 1841). Totes aquestes societats foren prohibides (per recomanació dels empresaris) per un decret de la Regència Provisional de Madrid de 9 de desembre de 1841. Tot i que amb la intervenció de l'Ajuntament de Barcelona la prohibició no fou aplicada. El 16 de gener de 1843 en un ban del Capità General de Catalunya -Antonio Seoane- la prohibició fou reafirmada i la societat dissolta.

Societat de Protecció Mútua de Teixidors de Cotó d'Igualada

Igualada, 1841.
Societat que consta organitzada a Igualada l'agost de 1841. El novembre de 1841 formaven la seva junta: Jaume Pujol, President, Ramon Garcia, Secretari, Joan Prats i Joan Martí, Vocals . Els anys 1861-1863 mantenia una certa activitat, amb una filiació que oscilava entre 136 i 664 afiliats.

Societat de Protecció Mútua de Teixidors de Cotó de Sant Andreu de Palomar

Sant Andreu de Palomar, 26 de setembre de 1840.
Organització obrera constituïda en el pla de Barcelona, seguint les passes de la Societat de Teixidors de Barcelona.

Societat de Protecció Mútua de Teixidors de Cotó de Vic

Vic, agost de 1840.
Una de les primeres Societats Obreres que s'organitzaren fora de Barcelona. Formaren la Junta Directiva Josep Carbonell, Miquel Altamira, Pau Vilà i Francesc Bojons . L'actubre de 1841 van formar una nova junta amb Ramon Trullàs President Director, Joaquim Tusell President, Joan Teixidó Vice-Director i Josep Güell, Secretari

Societat de Protecció Mútua de Teixidors de Cotó de Vilassar de Mar

Vilassar de Mar, 24 de maig de 1840.
Organització obrera constituda a redós de la Societat de Teixidors de Cotó de Barcelona. Pot considerar-se la primera organització sindical formada fora de Barcelona.

Societat de Protecció Mútua de Teixidors de Terrassa

Terrassa, 15 de setembre de 1842.
Una de les organitzacions obreres que es constituïren fora de Barcelona, seguint les passes de la Societat de Protecció Mútua de Teixidors de Barcelona.

Societat de Protecció Mútua de Tintorers de Barcelona

Barcelona, 1841.
Organització de treballadors que participà en la constitució de la Junta Central Directiva de les Associacions de Socors Mutus de Barcelona, representada per Joan Fàbregas (Barcelona, 1941).

 

Societat de Teixidors a Mà de l'Estat de Catalunya

            Veieu Centre Federal de Teixidors a Mà de l'Estat de Catalunya

Societat Fraternal d'Oficials Impressors de Barcelona

Barcelona, octubre de 1868.
Societat obrera que després de la seva constitució s'adherí al Centre Federal de las Societats Obreres i posteriorment a la FRE de l'AIT. L'abril de 1870 tenia 56 afiliats i l'abril de 1872 (data de la màxima afiliació) en tenia 224. Fou el principal suport de la llarga vaga d'impressors de l'any 1872 (juliol-novembre).

Societat Tipogràfica de Barcelona

Barcelona, 1879.
Organització fundada el 15 d'agost de 1879 i que pretengué reunir els tipògrafs. A finals de 1879 comptava amb 136 afiliats, i 520 el febrer de 1882 (sobre un total de 800 obrers del ram). El 1882 patí una escissió de tendència anarquista que fundà "La Solidaria". Després la Societat Tipogràfica participà en la fundació de la Federació Tipogràfica Espanyola, dirigida per socialistes. El primer president fou Tomàs Gallego. Altres dirigents foren Josep Llunas (que fou dels escindits), Toribio Reoyo i Manuel Fernández, que seria el primer president de la Federació Tipogràfica. Aquesta federació participà en la fundació de la UGT (Barcelona, 1888), essent la delegació que hi aportà més afiliats.Va publicar el"Boletín Oficial de la Sociedad Tipográfica de Barcelona"  (febrer 1880 - novembre 1882).

Solidaritat Obrera

Barcelona, agost de 1907.
Nom amb el què és coneguda la Unió Local de Societats Obreres de Barcelona-Solidaritat Obrera. Fou una organització unitària del proletariat barceloní, format sobre les poques estructures de la Unió Local de Societats Obreres de Barcelona. Hi prengueren part socialistes i anarquistes. L'impuls incial sorgí de l'Associació de la Dependència Mercantil i del que llavors era el seu president Antonio Badía. També hi van participar el socialista Antoni Fabra i Ribas i els anarquistes Josep Prat, Anselmo Lorenzo i Tomàs Herreros. El mes de juny s'havia constituït una comissió organitzadora formada per: Bruguera de la Societat de Confiters, Salvador Seguí de la de Pintors, Saví de la dels Metal.lúrgic, Sedó de la dels Tipògrafs i Antoni Badía i Matamala per l'Associació de la Dependència Mercantil . El 25 de juliol publicà un Manifest   -signat per 36 societats- dirigit a tots els treballadors de Barcelona i el 3 d'agost es va constituir la Unió Local de Societats Obreres de Barcelona-Solidaritat Obrera, amb 57 societats adherides. Hi actuaren com a secretaris Antoni Colomé, Antoni Badía Matamala i Jaume Bisbe (junta). La força que va adquirir aquesta organització sindical, queda palesa en el fet que poc temps després en una assembla celebrada a Badalona el 25 de març de 1908, es decidí convocar un congrés obrer, demanant l'assistència de totes les societats obreres de Catalunya. Aquest congrés se celebrà a Barcelona els dies 6-8 de setembre de 1908, constituint-se llavors la Confederació Regional de Societats de Resistència-Solidaritat Obrera, amb 153 delegats que representaven 95 societats federades, 4 Federacions locals (Sabadell, Tarragona, Terrassa i Vic), 22 societats aherides, l'Agrupació Obrera de Calella i la Col.lectivitat Obrera de Palafrugell. En fou elegit secretari general Josep Roman.
Publicà "Solidaridad Obrera".

Tercera Internacional

Moscou, 1919.
Dita també Komintern i Internacional Comunista, fou fundada sota l'empenta de Lenin i Trotskij per aconseguir la revolució comunista mundial. Sota la influència de la revolució russa  acceptà la dictadura del proletariat i obrí pas a la creació de partits comunistes en cada país. La Tercera Internacional, en el seu segon congrés, aprovà un document amb vint-i-una condicions d'adhesió per tal d'impedir l'entrada dels socialdemòcrates i, en el punt 12è, imposava el "centralisme democràtic", fet que accelerà l'escissió dels partits socialistes.
Hom distingeix dues etapes en la vida de la Tercera Internacional; durant la primera, en vida de Lenin, fou una època de forts debats, la segona a partir de la mort de Lenin desapareixen les tendències i s'estableix el control repressiu de l'organització sobre els crítics amb la política del partit, especialment amb Trotskij i els seus partidaris. L'any 1935 (amb Hitler manant a Alemanya), en el 7è i últim congrés es decidí un canvi tàctic important, en adoptar la política dels Fronts Populars, cercant una unitat d'acció amb tots els sectors socials (socialdemòcrates, trotskistes i anarquistes), per fer front al feixisme que imperava per Europa. La Tercera Internacional donà suport a la República Espanyola, després de la sublevació dels militars el juliol de 1936.
Stalin dissolgué la Tercera Internacional l'any 1943.
La CNT s'adherí provisionalment a la III Internacional l'any 1919 (congrés del Teatre de la Comèdia) i rebutja l'adhesió el 1922 (conferència de Saragossa). El PSOE, adherit a la Segona Internacional, decidí en un congrés extraordinari celebrat el juny de 1920, adherir-se a la Tercera Internacional i envia una delegació al 2on congrés. L'any següent, en un altre congrés es retira de la Internacional Comunista.
A Catalunya La Federació Comunista Catalano-Balear (FCCB) (tot i l'oposició del PCE) romangué afiliada a la Tercera Internacional fins el 1931. El 1932 El PCE amb la intervenció de delegats de la Internacional, creà el Partit Comunista de Catalunya. L'any 1936 s'hi adherí el PSUC.
Congressos de la Tercera Internacional.

Unió de Noògrafs de la FRE de l'AIT

Capellades, 1872.
Organització que pretenia agrupar els impressors, litògrafs, tipògrafs i els treballadors paperers. Capçalera de El NoógrafoCelebrà el seu primer congrés a Capellades l'any 1872. Dins de la Unió hi havia seccions que no estaven adherides a la FRE, com la de Capellades que s'adheri a la FRE de l'AIT el maig de 1873. Els dies 14 i 15 d'octubre d'aquest any celebrà el segon congrés, a Alcoi. Llavors formaven la Unió 24 seccions amb 2.047 homes, 241 dones i 174 aprenents. El seu secretari era Camilo Guillem. Com totes les societats obreres fou prohibida després del cop d'Estat del General Pavía i es reorganitzà l'estiu de 1881. Després, del dia 22 al 25 de juliol de 1882, celebrà un nou congrés a Barcelona, on s'aprovà l'edició d'un periòdic: "El Noógrafo", el primer número del qual es publicà a Barcelona el 15 de setembre de 1882. Al Congrés hi van assistir 33 delegats representants de 32 societats de 30 localitats. En aquesta època execia de Secretari Indalecio Cuadrado de Valladolid. La Unió es composava de 30 seccions. L'any 1883 celebrà un nou congrés a València els dies 8 i 9 d'octubre, llavors comptava amb 41 seccions i uns 3.000 federats. Tingué el principal suport en els paperers de les conques fluvials de l'Anoia i del Riudebitlles.

Unió d'Obrers Metal·lúrgics de BarcelonaSegells d'Oficials Calderers

Barcelona, 1905.
Organització obrera formada pels Sindicat de Manyanys, Lampistes, Fonedors i Calderers, amb la finalitat d'unir esforços i fomentar l'associacionisme obrer, que havia quedat molt desorganitzat després de les vagues de 1902. L'any 1907 participaren en la formació de Solidaritat Obrera.

Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya (UR)

Barcelona, 1922.
Organització de treballadors de la terra, parcers, arrendataris, jornalers i petits propietaris, que sota l'empenta de Lluís Companys federà diferents sindicats camperols locals i comarcals. En els inicis comptà, especialment, amb el suport, l'estructura i els homes de la Federació de Rabassers de Catalunya (FRC). El 14 de maig de 1922 se celebrà a Martorell (feu de la FRC), una assemblea considerada preconstituent, perquè en aquesta assemblea s'aprovaren els estatuts redactats per Lluís Companys. Els estatuts va ser presentats per Fèlix Durán i Cañameras al Govern civil i foren autoritzats el 26 de juliol de 1922, amb el nom d'Unió de Rabassaires de Catalunya-Comitè Central. A partir del maig de 1928 es començà a denominar Unió de Rabassaires i altres cultivadors del Camp de Catalunya.
L'Assemblea constituent de la Unió de rabassaires se celebrà en el local de la Unió Republicana del c/ Marqués del Duero núm. 88 de Barcelona el dia 6 d'agost de 1922. Hi van assistir 47 persones (entre delegats i convidats), que representaven 2650 associats. Es ratificaren els estatuts i s'elegí el comitè central del sindicat format per:

La U de R establí la seva seu a Martorell c/ de la Font núm. 2. En aquestes dates la U de R tenia delegats a 36 localitats. Cal dir que a la pràctica Lluís Companys continuà essent el principal dirigent del sindicat, amb el suport de Fèlix Durán i Cañameras i del polític republicà Pere Esmendia Casassaires. Pere Esmendia esdevindria Secretari General de la U de R, càrrec creat per acord del Comitè Central el 17 de juny de 1923 . A la mort d'Esmendia (setembre de 1924) ocupà el càrrec un altre col.laborador directe de Lluís Companys, Amadeu Aragay Daví. El 6 gener de 1923 se celebra al Teatre de la Marina de Barcelona el primer Congrés de la U de R. No va ser un congrés deliberatiu, segons els organitzador "El congreso tendrá, sobre todo, un carácter de afirmación, de acto de presencia" "no ha de prestarse, por lo numeroso, a una discusión". Va ser un acte propagandístic al que hi van haver, segons diverses fonts (seguint el periòdic "La Terra" del 15-01-1923) uns 3.000 assistents, que representaven prop de vint mil afiliats i en el que per aclamació s'aprovà el programa reivindicatiu de la U de R. El 6 gener de 1924 se celebra al Teatre Nou del Paral-lel de Barcelona una nova assemblea multitudinària, que seguint les pautes de la de l'any anterior no va ser deliberativa, sinó un altre acte propagandístic, en el què es torna a repetir la xifra d'assistents. (El periòdic "El Diluvio" del 08-01-1924 parla d'uns 3.000 assistents). La U de R estava implantada a les comarques de l'Anoia, Bages, Baix Llobregat, Penedès i Vallès.
Hivernà, per força, durant la dictadura del general Primo de Rivera però després tingué un ràpid creixement i s'estengué pel Baix Penedès i el Camp de Tarragona. L'abril de 1932 tenia prop de 22.000 afiliats, i l'any 1933 estava present en més de 200 localitats del Principat.
La llei de Contractes de Conreu aprovada pel Parlament de Catalunya l'11 d'abril de 1934, pretenia resoldre els conflictes existents en el camp català, revisar els contractes de rabassa morta a les comarques vitícoles i evitar els desnonaments injustificats dels pagesos, disposant unes normes per tal que rabassaires, parcers i arrandataris puguessin arribar a la propietat de la terra que cultivaven. Però tot fou endavades. El Parlament de l'Estat rebutjà la Llei i el Tribunal de garanties constitucional (per 13 vot contra 10) la declarà inconstitucional el 8 de juny de 1934.
Després dels fets del Sis d'octubre la forta repressió que es va desencadenar sobre la pagesia va escapçar la U de R. (D'octubre de 1934 fins el novembre de 1935 els terratinents van desnonar més de 1400 parcers). Tot i així la U de R. es va reorganitzar convertint les seccions sindicals en sindicats agrícoles, i constituint la Federació de Sindicats Agrícoles (FSA), una organització de caire economicista, enfront de la qual destacà Pau Padró Cañellas. El maig de 1936 la UR celebrà un nou congrés a Barcelona, amb l'assistència de 250 delegats que representaven 250 sindicats locals i uns vint-i-cinc mil afiliats. Els dictàmens de les ponències aprovades en aquest congrés ressalten el caràcter radical que aleshores impregnava la UR.
El dictamen sobre el treball deia: Els fruits del treball són per a qui els ha produït.
Un altre dictamen deia: La terra és propietat col.lectiva de la Societat.
Tot i així la majoria de rabassaires continuaven aferrats a la tradicional explotació familiar.
La UR participà en la formació del Front d'Esquerres en les eleccions del febrer de 1936 i en esclatà la guerra formà part del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya i participà en els òrgans de Govern de la Generalitat. Un dels seus dirigents, Josep Calvet i Mora, fou conseller d'Agricultura i el citat Pau Padró va ser president del Consell d'Agricultura. A finals de 1936, amb l'adhesió de la Unió Provincial Agrària de Lleida, la U de R es va convertir en el pal de paller del Sindicalisme Agrari (localitats amb sindicats de la UR). La Unió de Rabassaires fou present en els governs de la majoria d'Ajuntaments del Principat, per aquesta defensa de la República els seus militants van ser ferotgement perseguits, desnonats i afusellats  pels franquistes a partir del moment en què aquests posaren la petja en terres catalanes.
Publicà el periòdic "La Terra" (15 d'octubre de 1922), que dirigí Lluís Companys.

Unió de Sindicats Lliures d'Espanya

            (Veieu Sindicats Lliures)

Unió de Treballadors Cristians de Catalunya (UTCC)

Barcelona, octubre de 1934.
Organització sindical formada sobre entitats obreres cristianes. La presidí Enric Escamilla i estava subordinada al partit Unió Democràtica de Catalunya. L'any 1935 comptava amb uns 3000 afiliats.
Publicà el setmanari bilingüe "Defensa obrera" (22 de desembre de 1934)

Unió de Treballadors del Camp de la Regió Espanyola

Barcelona (sense confirmar) maig de 1872.
Unió de societats de camperols que s'organitzaren dins la FRE de l'AIT. De Catalunya, entre 1872 i 1874, en formaren part societats de 65 localitats, tot i que algunes d'aquestes societats no s'adheriren a la FRE de l'AIT. El Consell de la Unió residí a Sants i el gener de 1873 estava format per Mateu Carreras, secretari general. Lluís Fusté, secretari econòmic. Joan Nin, tresorer. Pere Pons, comptador. Joan Sabadell, secretari-corresponsal. Pere Miret i Miquel Tubau vocals. La UTC celebrà un segon congrès el mes de maig de 1873, on hi foren representades 47 localitats (41 de Catalunya), però el cop d'Estat del general Pavía (gener de 1874) estroncà el desenvolupament associatiu dels camperols.

Unió dels Obrers Manufacturers

            (Veieu Unió Manufacturera)

Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya (UGSOC)

Barcelona, 29 de juliol de 1934.
Organització constituïda amb els sindicats escindits de la UGT, després del segon congrés del Secretariat Regional de Catalunya (abril de 1934). Tingué el suport de la Federació Local de Barcelona de la UGT en ple, i dels sindicats de l'Alimentació, de la Banca, Forners, Indústria Hotelera, Tèxtil i el poderós sindicat dels Metal.lúrgics. Al congrés fundacional hi van assistir 116 delegats que representaven a 41 sindicats i 19.424 afiliats. La primera comissió executiva estigué formada per: Joan Fronjosà com a President, Adolf Simó vice-president, Joan Sánchez Marín secretari general, Ramon Palomas Tudó Tresorer, Gonçal Martínez vicesecretari, Simó Lafarga comptador i Manuel Tortosa secretari de propaganda. A finals d'abril de 1936 es reintegraria a la UGT.

Unió General de Treballadors (UGT)

Barcelona, 12-14 d'agost de 1888.
Central sindical d'àmbit estatal impulsada per militants socialistes. L'agost de 1887 el Centre de Classes de Mataró va dirigir un escrit al Centre de Classes de Barcelona proposant-li la celebració d'un congrés obrer d'abast estatal. Fruit d'aquesta iniciativa es nomenà una comissió que organitzés el congrés, presidida per Toribio Reoyo. Aquesta comissió recolzant-se en l'organització de la Federació Tipogràfica Espanyola, va escampar la idea i el projecte, i el dia 28 de juny de 1888 feia públic un comunicat amb la data, l'ordre del dia i les normes del congrés. El congrés fundacional, tingué lloc a Barcelona del 12 al 15 d'agost de 1888, amb assistència de 26 delegats que representaven 30 societats i 5.154 afiliats de les localitats de Barcelona, Caldes de Montbui, Castelló, Gràcia (avui també Barcelona), Madrid, Manresa, Mataró, Tarragona i Vic.  Rebent-se l'adhesió de quatre societats de Santander.  Durant el congrés s'aprovaren els estatuts de la nova entitat i es va decidir que la seu de la nova Unió General de Treballadors s'establís a Barcelona i les societats d'aquesta ciutat van escollir un Comitè format per:

Cal indicar que si bé el President elegit (García Quejido)Fotografia de García Quejido no consta entre els participants del congrés, va ser junt amb Toribio Reoyo, un dels puntals de l'organització.
La UGT no aconseguiria implantar-se a Catalunya, on tingué una forta hostilitat de Les Tres Classes de Vapor (tot i que algunes de les seves secciones locals s'afiliarien a la UGT: Sant Joan de Vilassar, Mataró, Vilanova i la Geltrú) i dels elements anarquistes de la FTRE, però va seguir un creixement regular a la resta de l'Estat, fins a ser-hi hegemònica durant la República (l'any 1903 els ugetistes de Catalunya solament representaven el 7,6 % de l'afiliació total de l'Estat que en tenia 46.574, i l'any 1911 només havien a Catalunya 992 militants de la UGT, 238 a Barcelona, 110 a Caldes de Montbui, 200 a Calella, 130 a Mataró i 314 a Sitges). Estatuts de la UGT de 1932
Les societats tipogràfiques foren els nuclis iniciadors i més afins a la UGT (en el congrés fundacional dels 5154 adherits representats, 1391 eren de la Federació Tipogràfica, la qual ja disposava d'una notable organització i implantació a Barcelona, Madrid, Tarragona i València).
Els primers congressos els celebrà cada dos anys (el segon l'any 1890 a Vilanova i la Geltrú, el tercer el 1892 a Màlaga, el quart a Madrid, el 5è a València, i tots els altres els celebrà a Madrid. Després del 6è congrés (Madrid, setembre de 1899) la seu del Comitè es traslladà a Madrid (amb l'oposició del penedesenc Josep Comaposada -president de la UGT 1892-1894-). En aquest congrés fou elegit secretari del Comitè Antonio García Quejido, i després les seccions de Madrid van elegir president el tipògraf Pablo Iglesias que ho seria fins a la seva mort l'any 1925.
La UGT s'organitzà en federacions d'oficis (ferrers, forners, marbristes, etc.) i a partir de 1928 en federacions nacionals d'indústria. Mantingué una estreta relació amb la Segona Internacional, mitjançant Antonio García Quejido primer, i més tard amb Pablo Iglesias (la UGT fou l'encarregada de nomenar el Secretari Internacional de Treball, l'any 1891).
L'any 1920, sota l'empenta del sitgetà Joan Durán, la UGT va constituir la Federació Regional Catalana, nomenant-se un Comitè presidit per Joaquim Escofet.  La total subordinació d'aquest comitè i dels successius a les directrius centralistes i antiautonomistes del Comitè Central de la UGT van impedir que el proletariat de Catalunya s'identifiqués amb la UGT. La col·laboració de la UGT amb els òrgans de treball de la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1929) també fou un element que restà credibilitat política a la UGT. (Francisco Largo Caballero, secretari general de la UGT, va ser vocal del Consell d'Estat, nomenat el 5-10-1926).
Tot i ser considerada pels seus detractors una central sindical molt moderada, fou la impulsora de la manifestació del 1er de maig de 1890, on es reivindicava públicament la jornada de treball de vuit hores. L'estiu de 1909 participà, junt amb la CNT, en la vaga general de Catalunya de protesta per la guerra del Marroc, i que l'exèrcit i el Govern van convertir en la Setmana Tràgica. També promogué i participà en la vaga general revolucionària que afecta tot l'Estat l'any 1917,  i l'any 1934 impulsà l'aixecament revolucionari del mes d'octubre a Astúries, que, tot i el fracàs fou un factor de prestigi per a la UGT.   Durant l'any 1920 la UGT i la CNT van organitzar diferents trobades i es van creuar alguns escrits cercant la unió de les dues centrals sindicals. El dia 3 de setembre una comissió formada per Francisco Largo Caballero (secretari general de la UGT), Francisco Núñez Tomás, Evelino Boal (secretari de la CNT), i Salvador Seguí (secretari de la CRTC), van adreçar un comunicat a tots els treballadors de l'Estat demanant la unitat d'acció en les reivindicacions obreres. Semblava el pas previ a una fusió que, malauradament, mai no va arribar.
En produir-se la sublevació militar la UGT tingué un paper destacat en el triomf republicà a les principals ciutat de l'Estat i després va participar en els governs de la Generalitat de Catalunya (Rafael Vidiella, president de la UGT de Catalunya, fou conseller de Comunicacions, de Justícia i de Treball), Francisco Largo Caballero fou Cap del Govern estatal i Josep Moix, vicepresident de la UGT de Catalunya, ministre de Treball també del Govern estatal).
No cal dir que l'any 1939 la UGT fou declarada il·legal per la dictadura i el seu patrimoni confiscat. Després patí durament la repressió franquista. Durant els anys quaranta foren empresonats fins a cinc Comitès que intentaven la reorganització de la UGT, i l'any 1953, a les dependències de la Direcció General de Seguretat de Madrid, va ser assassinat Tomás Centeno, alehores President de la UGT.
Va publicar: La Unió Obrera (Barcelona, desembre 1889). La Internacional (1908-09, 1919-21, 1931).

Altres dades de la UGT:

Unió Local de Societats Obreres de Barcelona

Barcelona, 1904.
Un dels intents d'organitzar-se les societats obreres de Barcelona, que en un primer moment no reixir en no poder-se enfrontar amb les conseqüències de la crisi econòmica i la pressió dels empresaris que contractaven obrers que no estiguessin sindicats. Es va reorganitzar el 1907 i prengué el nom de "Solidaritat Obrera".

Unió Local de Societats Obreres de Barcelona-Solidaritat Obrera

            (Veieu Solidaritat Obrera)

Unió Manufacturera

Barcelona, 7 - 11 de maig de 1872.
Organització formada per la federació de Les Tres Classes de Vapor i la Federació de Societats de Teixidors a mà de la Nació Espanyola, per coordinar les accions d'ambdues federacions (mantenint les seves estructures orgàniques) i obrir el camí per federar tots els obrers de la indústria tèxtil. Una de primeres accions va ser estendre l'associació cap a les conques del Llobregat i Cardener.
En la curta i trasbalsada vida d'aquesta Federació hi van participar, en els seus congressos, obrers de quasi tots els oficis relacionats amb la indústria tèxtil. A més dels de les Tres Classes de Vapor i els Teixidors a Mà ho van fer els,

Aprestadors
Cinters (de cotó, de seda, etc)
Corders
Espardenyers
Estampadors
Estorers
Faixers
Filadors (de cotó, de seda, de vels, etc)
Galoners (de cotó, de seda, etc)
Jornalers
Mecànics
Mitgers
Pintadors a mà
Preparadors
Teixidors (de llana, de seda, de vels)
Tintorers (de vels, de llana, de vermell, etc)
Treballadors de cànem.

El congrés de constitució el celebrà del 7 a l'11 de maig de 1872. En aquest congrés hi van participar 115 delegats que representaven prop de 28.000 afiliats. S'aprovaren per unanimitat els estatuts, es prengué la decisió d'editar un periòdic, i s'elegí un Consell directiu format per 14 membres. S'establí la seu del Consell a Manresa.
En el capítol 1 dels seus estatuts es manifestava “Esta Unión reconoce que la resistencia al capital es sólo un medio para mejorar la situación del trabajador; pero que su fin, su suprema aspiración es el alcanzar la Emancipación Social completa del Proletariado”.
Del 2 al 4 d'agost del mateix any celebrà un segon congrés a Barcelona, amb delegats de 105 poblacions per tractar qüestions d'organització de "districtes" i de les Unions Locals.
Del 10 al 15 de novembre de 1872 celebrà un tercer congrés (extraordinari) a Barcelona. Hi van participar 121 delegats del Principat i alguns altres del País Valencià i de Màlaga. La Unió Manufacturera declarava tenir uns 30.000 afiliats. Pels acords que va prendre el Congrés, entenem que, bàsicament, va tractar sobre l'organització de la Unió. A finals d'aquest 1872 la Unió tenia 225 seccions.
En un nou congrés celebrat a Sabadell del 16 al 19 d'abril de 1873, amb assistència de 109 delegats, va quedar palès les dificultats d'organització de la Unió i es va recomanar a les seccions locals que s'adherissin a la FRE de l'AIT. També es va prendre l'acord que a partir d'aquell moment no es farien vagues parcials, sinó per branques laborals senceres dels oficis (el teixidor a mà, per exemple). Hi van assistir 110 delegats representant 89 seccions, de 53 localitats.
Dos mesos més tard, els dies 1 i 2 de juny, la Unió Manufacturera tornava a reunir-se en un nou congrés. Hi van assistir 87 delegats, representant 72 seccions de 42 localitats. En l'ordre del dia hi figuraven qüestions com

Las 8 horas de trabajo.
Las condiciones higiénicas de los talleres.
El trabajo de los seres débiles en las manufacturas.
La huelga general...

Foren aprovades unes propostes de Josep Bragulat i Francesc Abayà, solicitant "armas para los trabajadores para que éstos pudieran defender las garantías y las libertades ante las fuerzas reaccionarias". També es va prendre l'acord de remetre una exposició a les Corts Constituents de la República dient als diputats "que si quieren realmente el bien del trabajador, procuren que los obreros entren en possession de los instrumentos del trabajo, los cuales colectivament los harán producir; determinando además que las corporaciones obreras reintegren el valor de los mismos a los burgeses, o sea, a los actuales poseedores.
L'exposició que es va trametre a les Corts, datada el 5 de juliol i firmada per tot el Consell de la Unió no va recollir la idea expressada en aquest paràgraf, si que demanava altres coses com la jornada de 8 hores, l'ensenyament gratuït obligatori i laic, prohibició de treballar als menors dede 12 anys, etc.
A partir del dia 3 d'agost de 1873 se celebrà un altre congrés (el sisè) motivat per les discrepàncies internes i per procedir a la reorganització de la Unió Manufacturera, sobre les bases d'Unions d'Ofici.
Junt amb la publicació de l'Ordre del dia es va fer una proclama que deia,
"Compañeros: Haced un esfuerzo en acudir a este muy urgente y trascendental congreso, pues se trata de buscar un medio de salvar la organización".

Es va inicar el congrés amb la lectura de la memòria de Consell directiu que deia:

Compañeros delegados:
Hace ya algunas semanas que estamos luchando entre la impotencia y la esperanza, Esperábamos que las secciones se levantarían de su triste situación, haciendo un heroico y supremo esfuerzo sobre todas sus desgracias. A este efecto, nuestras comisiones de propaganda y nuestro periódico, no ha cesado en hacer todo lo posible para levantar el espíritu decaído. La crisis de trabajo, la guerra carlista y la falta en el cumplimiento de los deberes, han podido con nosotros. La impotencia nos ha encadenado. No podemos dar ni un pedazo de pan a los pobres huelguistas. Se han de tomar medidas salvadoras. Tomadlas. A este efecto, hemos convocado el Congreso actual; con precipitación, es cierto; y hasta sin cumplir todos los requisitos regulares; pero lo hacemos impulsados por nuestra muy precaria situación; y para dimitir nuestros cargos; como lo hacemos; y como lo prometimos hacer en nuestra circular número 1. Conste que no lo hacemos por miedo. Solo lo hacemos porque nuestra conciencia no nos permite contemplar impasibles el malestar de tantos miles de hermanos. Compañero: en las circunstancias difíciles es cuando se precisa tomar las resoluciones más enérgicas. Por este motivo, hoy creemos llegado el momento para realizar la reforma de nuestra propia organización en el sentido que han acordado diversos congresos de la Unión Manufacturera. Nos referimos a la inmediata constitución de las Federaciones de oficio...
... la Federación de las Federaciones de oficios fabriles, será el pacto de Unión y Solidaridad ...
... así estando cada corporación basada en la autonomía, y existiendo entre todas la solidaridad, habrán terminado los inconvenientes que hoy tiene entorpecida nuestra marcha. Hoy sucede que las secciones de un oficio creen que están perjudicadas por las demás. Todas creen que las de los otros oficios hacen más huelgas y gozan de más beneficios y reformas ...
... y vemos, además, en algunas, con profundo disgusto, que, tomando por pretexto cualquier cosa, se separan de la Unión, abandonando en la mitad del campo de batalla a sus propios hermanos...".
El congrés va aprovar per unanimitad constituir les federacions d'oficis.
Aquestes directrius no foren seguides per les Tres Classes de Vapor, que va continuar amb la seva estructura. Aquesta federació es va fer càrrec de continuar l'edició i publicació del periòdic "La Revista Social".
Després del cop d'Estat del general Pavía (gener de 1874) la Unió com la resta de les entitats obreres van ser prohibides i desarticulades.
La Unió Manufacturera reaparegué l'any 1881 i l'any següent celebrà un congrés a Reus (24-26 de març) on, amb assistència de delegats de 47 societats, es decidí que la Unió s'adheriria a la FTRE. Aquesta decisió comportà que les Tres Classes de Vapor se'n separessin, tot i que diverses seccions locals de les TCV es van mantenir dins de la Unió Manufacturera.
Fins l'any 1885 anà desenvolupant la seva activitat i celebrà altres congressos: Igualada 17 i 18 de març de 1883 (Hi van assistir 40 delegats representant 99 seccions de 22 localitats). València 8 - 10 d'octubre 1883. Sabadell 21-23 de setembre de 1884. Sants 23-25 d'agost 1885.
De després no en tenim més notícies.
Publicà el periòdic: "La Revista Social" (primera edició Manresa, 16 d'agost de 1872).

Altres dades de la Unió Manufacturera:
Els sis primers consells directius de la Unió Manufacturera. (1872 - 1873)
Congressos celebrats per la Unió Manufacturera (1872 - 1885)
Exposició remesa a Les Corts Constituents de la República (5 de juliol de 1873)
Localitats i nombre de seccions representades en el 4rt, 5è i 6è congrés.

Unió Professional de Dependents i Empleats de Comerç

Barcelona, 13 de juny de 1907.
Organització constituïda sota l'empenta del jesuïta Gabriel Palau que pretenia vestir un sindicalisme catòlic, dirigit i administrat pels propis obrers. L'any 1911 a'dherí a la Federació d'Obrers Catòlico-Socials que també promovia Gabriel Palau. Tota aquesta activitat social de Palau fou estroncada quan el 1916 fou traslladat a Buenos Aires. Després l'any 1917 el canonge Enric Pla i Daniel (que anys més tard seria cardenal i procurador a les Corts franquistes) dissolgué la Federació. La Unió Professional de Dependents mantingué una minsa activitat. Encara constava l'any 1934 amb 635 afiliat.

Unió Provincial Agrària de Lleida (UPA)

Lleida, 25 de març de 1933.
Organització sindical impulsada pel Bloc Obrer i Camperol a les terres de la demarcació de Lleida. En el congrés constituent hi van assistir delegats de 25 sindicats agrícoles, que representaven uns 4.000 afiliats. Fou elegit secretari general Sebastià Garsaball. Tot i que el nucli dirigent era format per militants del BOC,  en les resolucions aprovades s'hi troba un tarannà reformista:
Per a resoldre els conflictes, ... la Federació farà servir en primer lloc mètodes jurídics, no obstant es reserva, en el cas que fracassin, la possibilitat de l'acció directa.
També plantejava la reforma dels contractes de conreu. Un tret característic de la UPA fou la seva lluita contra el pagament del cànon a la Companyia del Canal d'Urgell, i les reiterades peticions a la Generalitat perquè nacionalitzés el canal. Després d'uns alts i baixos en la seva filiació, el desembre de 1936 s'integrà a la Unió de Rabassaires.

Unió Socialista de Catalunya

Barcelona, 8 de juliol de 1923.
La Unió Socialista de Catalunya (USC) es fundà sota l'impuls de Manuel Serra i Moret i de Rafael Campalans i Puig, militants de la Federació Catalana del PSOE, en un intent de vertebrar el socialisme amb el nacionalisme català. Dins del PSOE no s'havien entès els postulats de confederació que aspiraven els socialistes de Catalunya. Manuel Serra i Rafael Campalans amb el suport Julián Besteiro, havien aconseguit l'any 1918 que el programa del PSOE contemplés la "confederació republicana de les nacionalitats ibèriques", però no passà d'aquí i les posicions autonomistes de la Federació Catalana s'anaren diluint dins del caràcter centralista de dirigents com Indalecio Prieto, Francisco Largo Caballero i Antonio Fabra i Ribas. En aquest context es va decidir la formació d'un partit socialista català. Serra i Moret deia: "que no quedi entre nosaltres o entra cap de nosaltres la creença o la il.lusió que la USC és un sector, una modalitat del nacionalisme català. La Unió Socialista de Catalunya és, i no aspira a ésser una altra cosa, que la fracció catalana del socialisme internacional". L'assemblea constituent de la USC elegí una junta de 16 membres presidida per Gabriel Alomar i Vilallonga i de la que destacaríem l'ex-president de la UGT Josep Comaposada i l'ex-cenetista Joan Fronjosà. Aquesta junta estava formada per intel.lectuals i homes de professions liberals. L'obrerisme restà absent de la direcció i també de les bases de la USC. Amb el cop d'Estat del general Primo de Rivera (setembre, 1923) la USC es va trobar amb forts entrebancs per desenvolupà la seva tasca i més tenint en compte que una part del PSOE va col.laborar en alguns organismes de la dictadura.
Caiguda la dictadura el 1930, la USC es reorganitzà amb la incorporació d'alguns ex-cenetistes (com Felip Barjau i Riera i Ramon Jové i Brufau), i formalitzà una coalició amb ERC per a les eleccions del 14 d'abril de 1931. El triomf d'aquesta coalició, presidida per Francesc Macià, portà  els socialistes Manuel Serra i Moret i Rafael Campalans i Puig a formar part del Govern de la Generalitat.
El mes d'abril de 1932 la USC celebrà el seu primer congrés amb assistència de 116 delegats que representaven a 29 seccions (d'un total de 38 que en tenia el partit). Després d'una breu reunificació amb la Federació Catalana del PSOE (congrés de Barcelona, 14-15 de juliol de 1933), l'any 1934 la USC impulsà la constitució d'un front obrerista que culminà en l'apadrinament i formació de la Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya (UGSOC) (Barcelona, 29 de juliol de 1934), que presidí Joan Fronjosà i Salomó (comitè de la UGSOC). Després la USC, sota l'impuls del nou president Joan Comorera, intentà l'apropament als parcers i rabassaires del camp català. Tot fou endebades, perquè els fets del 6 d'octubre significaren un nou desgavell per a la USC, que no es va refer fins a les primeries de 1936. En aquesta etapa la USC s'apropà als postulats de la Tercera Internacional i participà en les converses d'unificació de les forces marxistes catalanes. Procés que, accelerat pels esdeveniment del nou cop d'Estat dels militars, es va tancar el dia 22 de juliol de 1936 quan es va constituir el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), al qual la USC aportà el major nombre de militants i el seu secretari general, Joan Comorera i Soler, que morí a les presons franquistes l'any 1958. Publicà "Justícia Social".

Unió Ultramarina

Societat obrera de dependents que constava a Barcelona l'any 1903 . L'any 1904 participà junt amb l'Associació de la Dependència Mercantil en la vigilància del compliment de la llei de descans dominical. Participà en la Primera Assemblea de Dependents de Catalunya (abril de 1913). El juny de 1918 participà en la campanya per forçar als establiments a tancar els diumenges. El gener de 1921 participà en la constitució de la Federació de Dependents de Catalunya.

 


Segells de sindicats i d'organitzacions obreres

ampliar ampliar ampliar ampliar
ampliar ampliar ampliar ampliar

Per anar a la pàgina d'Inici
Per anar a la pàgina d'Inici