Diccionari de sindicats, sindicalistes i de la Història del Moviment Obrer de Catalunya. Recull d'Organitzacions Obreres (1840

AIT	Associació Internacional de Treballadors.
ASA	Acció Social Agrària.
BLOC	Bloc Obrer i Camperol.
BOC	Bloc Obrer i Camperol.
CADCI	Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria.
CGTU	Confederació General del Treball Unitari.
CNT	Confederació Nacional de Treball.
CRTC	Confederació Regional del Treball de Catalunya.
EC	Esquerra Comunista.
FAI	Federació Anarquista Ibèrica.
FCTE	Federació Catalana de Treballadors de l'Ensenyament.
FESAC	Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya.
FETE	Federació Espanyola de Treballadors de l'Ensenyament.
FIJL	Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries.
FIS	Federació Sindical Internacional.
FNTT	Federació Nacional de Treballadors de la Terra.
FNOA	Federació Nacional d'Obrers Agrícoles d'Espanya.
FOA	Federació d'Obrers Agrícoles de la Regió Espanyola.
FOB	Federació d'Oficials Boters de la Regió Espanyola.
FOT	Federación de Oficiales Toneleros de la Región Española.
FOSIG	Federació Obrera de Sindicats de la Indústria Gastronòmica.
FOUS	Federació Obrera d'Unitat Sindical.
FRE	Federació Regional Espanyola de l'AIT.
FSLL	Federació Sindicalista Llibertària.
FTRE	Federació de Treballadors de la Regió Espanyola.
IOS	Internacional Obrera Socialista.
ISR	Internacional Sindical Roja.
JARE	Junta d'Auxili als Refugiats Espanyols.
OARE	Organització Anarquista de la Regió Espanyola.
PCC	Partit Comunista Català.
PCE	Partit Comunista d'Espanya.
PCOE	Partit Comunista Obrer Espanyol.
PDSOE	Partit Democràtic Socialista Obrer Espanyol.
POUM	Partit Obrer d'Unificació Marxista.
PS	Partit Sindicalista.
PSOE	Partit Socialista Obrer Espanyol.
PSUC	Partit Socialista Unificat de Catalunya.
SERE	Servei d'Emigració dels Refugiats Espanyols.
UGSOC	Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya.
UGT	Unió General de Treballadors.
UPA	Unió Provincial Agrària de Lleida.
USC	Unió Socialista de Catalunya.
UTC	Unió de Treballadors del Camp de la Regió Espanyola.
UTCC	Unió de Treballadors Cristians de Catalunya.

Acció Social Agrària (ASA) (1919)

Barcelona, 13 de novembre de 1919.
Organització creada per la Mancomunitat de Catalunya i depenent de la conselleria d'Agricultura. En unes propostes provisionals que s'havien de sotmetre a discussió s'hi contemplava,

Es preveia un agrupament intercomarcal del Sindicats, Associacions i Federacions Comarcals i finalment la creació d'un Casal Agrícola Català. L'ASA proposava agrupar els sindicats per comarques naturals. Diversos sindicats i federacions de sindicats catòlico-agrarias s'aproparen a l'ASA pel model de sindicat agrícola, que pretenia aplegar tota la pagesia, des del jornaler fins el gran propietari, i per la proposta que aquests sindicats i federacions haurien d'acabar controlant tots els processos d'industrialització i comercialització dels productes conreats. Aquesta proposta progressista s'aigualia amb el sistema de votació que tenia l'ASA, el vot proporcional, basat en la quantitat de productes lliurats al sindicat o en els capitals aportats per cada soci. Cosa que, a la pràctica, comportava que els sindicats es moguessin sota les directrius dels grans propietaris.

Acció Social Agrària (ASA) (1931)

Banyoles, 1931.
Organització reformista promoguda pels camperols Boi Juscafresa, Jacint Salvatella, Joaquim Cufí i Josep Carles, circumscrita a la demarcació territorial de Girona. Dirigí una campanya de demandes de revisió dels contractes de conreu, presentades a Girona per arrendataris i parcers. Impulsà la federació dels sindicats agrícoles gironins, per a la qual cosa es va convocar una assemblea a Banyoles els dies 19 i 20 de març de 1932. Hi assistiren delegats de més de cinquanta sindicats, que representaven prop de 10.000 pagesos. Dos mesos més tard, els dies 15 i 16 de maig, se celebrà el congrés de constitució de l'Acció Social Agrària de les Terres Gironines, amb assistència de delegats de més de 150 poblacions de la circumscripció de Girona.
Publicà "El Camp" que aparegué el 29 de desembre de 1931.

Acció Social Agrària de les Terres Gironines

Banyoles, maig de 1932.
Federació de sindicats camperols continuadora d'Acció Social Agrària. En el congrés de constitució hi foren representades més de 150 poblacions de la demarcació territorial de Girona i s'elegí una Junta Directiva formada per: Joaquim Bec (president) Francesc Roura (vicepresident), Boi Juscafresa (secretari), Pere Porcalles, (interventor) i els vocals Miquel Pla, Salvador Rovira, Miquel Vidal, Francesc Vila i Joan Viladevall.
Fou una organització de molt curta durada, que s'estavellà entre el radicalisme reivindicatiu i el revisionisme legal. A finals de 1932 arran de les eleccions al Parlament de Catalunya, constituí una candidatura conjunta amb sectors federals amb el nom d'Esquerra Federal Agrària Obrera. El rotund fracàs d'aquesta aventura electoral significà el final de la Federació. Una part dels seus efectius s'incorporaren a la Unió de Rabassaires i una altra participaren, el setembre de 1933, en la constitució de la Federació Agrària Social Obrera, vinculada a la USC. En aquesta darrera Federació hi participaren, entre d’altres, Josep Carles Masó, Joaquim Cufí Barceló, Pere Rovira, Jacint Salvatella Prujà, Narcís Saubí i Vicents Tarrats. Publicà “El Lluitador”.

Agrupació de Treballadores de Barcelona

Barcelona 1891.
Societat impulsada per Teresa Claramunt, preconitzava que les dones treballadores formessin organitzacions específicament femenines, per tractar el seus problemes laborals.

AIT

Aliança Obrera

Barcelona 1933 (16 de desembre).
Organització obrera formada per iniciativa del BOC per fer front a les previsibles conseqüències de la victòria electoral dels partits de dretes, en les eleccions de 1933. Hi prengueren part el BOC, Esquerra Comunista, la Federació Socialista de Barcelona del PSOE, els Sindicats d'Oposició, UGT, Unió de Rabassaires i la USC (manifest). La seva màxima implantació la tingué a les comarques de Lleida i Tarragona. L'Aliança s'estengué després a tot l'Estat i amb el suport de la CNT d'Astúries, promogué l'aixecament revolucionari de l'octubre de 1934, amb un programa reivindicatiu de nacionalitzacions, dissolució dels ordes religiosos, etc.

Art Fabril

Asociación de Tejedores de Algodón

Associació de Dependents de Vilafranca del Penedès

Organització que participà en la 1ª Assemblea de Dependents de Catalunya (Barcelona, 12-13 d'abril de 1913) representada per Pere Regull.

Associació de Dependents del Comerç de Lleida

Organització que participà en la 1ª. Assemblea de Dependents de Catalunya (Barcelona, 12-13 d'abril de 1913) representada per Eduard Llarena.

Associació d'Empleats d'Escriptori

Organització de treballadors que constava a Barcelona l'any 1903. L'any 1918 participava en assemblees organitzades pel CADCI.

Associació de l'Art d'Imprimir

Madrid, novembre de 1871.
(citada també com Associació General de l'Art d'Imprimir)
Societat de tipògrafs que s'organitzaren al marge de la FRE de l'AIT. L'any 1873 Pablo Iglesias que havia participat en la formació de la Nueva Federación Madrileña escindint-se de la FRE de l'AIT, s'hi afilià. També en formaren part Antonio Garcia Quejido i Matías Gómez Latorre. L'any 1879 els dirigents d'aquesta associació fundarien el PSOE.

Associació de l'Art d'Imprimir de Barcelona

Barcelona, 1907.
Societat que aglutinava els tipògrafs afins a la Federació Catalana del PSOE. L'any 1934 tenia 442 membres. En foren dirigents Joaquim Escofet i Antonio Olarte . L'any 1907 una Associació de l'Art d'Imprimir de Barcelona constava adherida a Solidaritat Obrera, i el setembre de 1908 va participar en la constitució de la Confederació Regional de Societats de Resistència - Solidaritat Obrera- representada per Tomàs Herreros i Josep Rodríguez Romero.

Associació de la Dependència Mercantil

Barcelona, 9 de juny de 1898
Organització de treballadors que reivindicava l'associació dels dependents mercantil, la limitació de les hores de treball i el descans dominical. Impulsà la creació de la Federació Espanyola de Dependents del Comerç. L'any 1907 participà en la fundació de Solidaritat Obrera. Participà en la 1ª Assemblea de Dependents de Catalunya (Barcelona, 12-13 d'abril de 1913) representada per Pere Regull, i posteriorment s'integrà en el CADCI.
Publicà el periòdic "Nuestro Programa".

Associació de Treballadors de Banca i Borsa

Associació General de l'Art d'Imprimir

Associació Internacional de Treballadors (AIT)

Londres, setembre de 1864.
Coneguda com Primera Internacional. Organització supra-nacional, que pretenia integrar adhesions individuals, sindicats i societat obreres. En la conferència fundacional hi participaren representants de sindicats britànics i francesos, belgues i suïssos i d'alguns exiliats d'altres Estats europeus (polonesos, italians i alemanys) que s'Estatjaven a Londres. El manifest fundacional estigué inspirat en les idees de Karl Marx, preconitzant la col·lectivització dels mitjans de producció. Celebrà un primer congrés a Segell

Ginebra (setembre de 1866) on hi assistiren 60 delegats. Després de l'ingrés de Bakunin, l'any 1868, i l'assumpció dels postulats anarquistes, van radicalitzar-se ambdues postures, fins que van provocar la ruptura de la Internacional el setembre de l'any 1872 en el Vè. congrés, celebrat a la Haia, ja que tant bon punt va acabar el congrés, els Bakuninistes en van fer un altre, sis dies després, a Saint-Imier (Suïssa). Després de l'escissió es van fer diferents congressos (sota les sigles de la Primera Internacional), el marxistes per un costat i els bakuninistes per l'altre, però ambdues fraccions s'anaren diluint. Els marxistes celebraren el seu darrer congrés a Filadèlfia (EE.UU) l'any 1876 i els anarquistes l'any 1877 a Verviers (Bèlgica). Tot i així els bakuninistes no deixaren de reivindicar i esgrimir els senyal de l'AIT com a propis. L'any 1922 es va celebrar a Berlín un congrés amb la intenció de refundar l'AIT. Aquest congrés tenia el suport de la CGT de Portugal, de la CNT de França i la CNT d'Espanya, a més de petits grups anarquistes i llibertaris d'altres països. El movimient obrer català va estar representat a la Internacional directament des del 3er. congrés cel·lebrat l'any 1868 a Brusel·les, on hi participà Antoni Marsal Anglora amb el pseudònim de Sarro Magallán (informe). Seguint les orientacions de l'AIT, el juny de 1870 es va celebrar a Barcelona el congrés de constitució de la Federació Regional Espanyola de l'AIT (FRE de l'AIT), que també es va veure afectada (fins i tot abans) per les divergències ideològiques de la Internacional (el 8 de juliol de 1872 Pablo Iglesias, José Mesa i un reduit nombre d'internacionalistes, fundaven a Madrid la Nueva Federació Madrileña, que es desmarcava dels postulats anarquistes de la Primera Internacional). En l'àmbit català l'anarquisme tingué un arrelament més consistent i després de sobreviure a repressions de tota mena, superar mancances d'organització pròpia i adaptacions a les situacions canviants, els anarcosindicalistes, organitzaren la Confederació Nacional del Treball (CNT), que va ser fins la guerra civil l'organització obrera hegèmonica a Catalunya.

Associació Mútua d'Obrers de la Indústria Cotonera

Associació Nacional dels Treballadors

Barcelona, 1871
Organització formada per membres de l'Ateneu Català de Classe Obrera i simpatitzants federalistes. No tingué cap ressò ni suport entre el món obrer. Desapareguè els primers mesos de 1872.
Publicà la revista quinzenal "El Nivel", dirigida per Enric Cabañas.

Associació Nacional dels Treballadors d'Espanya

(També se la cita com Federació Nacional del Treball i Federació Nacional d'Obrers)
Barcelona, 13-16 d'agost de 1882
Militants marxistes del Centre Federatiu de Societats Obreres de Barcelona i de les Tres Classes de Vapor van intentar organitzar aquesta associació estatal de treballadors per contarrestar els anarquistes que s'estaven organitzant a redós de la FTRE. En el congrés de constitució hi van assistir 123 delegats en representació de 88 societats obreres (nota). Les Tres Classes de Vapor amb 14 delegats i uns 8.000 afiliats era la formació més nombrosa. Entre els assistents cal citar la presència del socialista Pablo Iglesias. Aquest projecte no va quallar, però va servir de llavor per a constituir l'any 1888 la UGT.
(nota) El professor Miquel Izard en el llibre Revolución industrial i obrerisme. Les "Tres Classes de Vapor" a Catalunya (1869-1913), pàg. 84. Edicions Ariel. Barcelona, 1970, dóna la xifra de 152 societats obreres.

Associació Professional de Dependents de Mataró

Organització de treballadors que participà en la 1ª. Assemblea de Dependents de Catalunya (Barcelona, 12-13 d'abril de 1913) representada per Òscar Àvila i Pere Manent.

Ateneu Català de la Classe Obrera

Barcelona 1862 (2 de febrer)
Centre obrer que impartia classes de cultura general. En els primers anys fou una institució moderada, però es redicalitzà després de la revolució de setembre de 1868, sota la direcció dels internacionalistes Rafael Farga i Pellicer i Josep Llunas i Pujals. Fou clausurat després del cop d'Estat del general Pavía (1874).

Ateneu Obrer de Vilafranca del Penedès

Associació que es constituí l'any 1885 i tingué una significativa importància en la formació de les classes treballadores vilafranquines.

Bloc Obrer i Camperol (BOC)

Terrassa , març de 1931.
Partit polític d'ideologia marxista format per la fusió de la Federació Comunista Catalano-Balear i el Partit Comunista Català. Fou un partit independent de la influència de la Internacional Comunista. El primer comitè executiu estigué format per, Joaquim Maurin -secretari general- Jordi Arquer, Josep Coll, Miquel Ferrer, Esusebi Rodríguez Salas, Hilari Arlandis, Victor Colomer, Pere Bonet i Enric Adroher. Després de la proclamació de la República (en un manifest datat el 17 d'abril) el BOC demanava: formació de juntes revolucionàries, la terra per a qui la treballa, la dissolució de les congregacions religioses i el reconeixement del dret de les nacionalitats a l'autodeterminació. Impulsà la formació de l'Aliança Obrera la qual es constituí el 1933. El novembre de 1935 es va unir amb l'Esquerra Comunista (EC) d'Andreu Nin, formant el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM).
Publicà "La Batalla". "L'Hora". "Front" (Barcelona, 1932). "L'Espurna" (Girona 1931), "Avant" (Lleida 1931) i "Adelante" (Barcelona, 1933)

Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria. (CADCI)

Barcelona 1903.
Organització catalanista que durant els primers anys la seva actuació fou bàsicament educativa i mutual.

El Juliol de 1910 s'hi creà la Secció Permanent de Relació i Treball. Sota l'empenta i l'organització d'aquesta secció, el CADCI comença a dirigir la confluència de les societats obreres de dependents mercantils de Barcelona, que culminaria en la Primera Assemblea de Dependents de Catalunya (1913) i en la constitució de la Federació de Dependents de Catalunya (gener de 1921), que nomenà president del comitè executiu Francesc Xavier Casals, del CADCI. Fins el 1936 el sindicalisme moderat i reformista del CADCI, fou un clar referent pels treballadors del comerç, d'oficines i de la banca. També en fou president Josep Puig i Esteve, que molt sovint revoltà la tribuna d'oradors del CADCI, amb la seva exacerbada filosofia envers els immigrants. Fou clausurat per la dictadura de Primo de Rivera (sota l'acusació de separatista) i el seu local confiscat. En aquella època el CADCI tenia uns 20.000 afiliats. El sis d'octubre de 1934 va donar suport a la proclama del president Companys, cosa per la qual el seu local fou bombardejat per l'exèrcit, morint en el combat Jaume Compte, Manuel González Alba i Amadeu Bardina. Després els seus dirigents, encapçalats per Jaume Cardús, foren empresonats. L'agost de 1936 una assemblea d'uns 900 delegats (que representaven a uns 23.000 afiliats) van decidir adherir-se a la UGT. Tingué seccions a Girona, Lleida, Manresa, Mataró, Reus, Sabadell, Tarragona, Terrassa, Valls i Vic. Publicà el periòdic "Acció" (1912).

Centre de Dependents de Sabadell

Societat de treballadors que participà en la 1ª. Assemblea de Dependents de Catalunya representada per Domingo Saló (Barcelona, 12-13 d'abril de 1913).

Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona

Barcelona, febrer de 1869.
Organització obrera succesora de la Direcció Central de les Societats Obreres. Entre l'abril i setembre de 1869 van cotitzar una mitjana de 31 societats amb 4.426 federats. La qüota dels afiliats era de 25 cèntims de "real". Organitzà el Primer Congrés Obrer estatal per a constituir la FRE de l'AIT (Barcelona juny de 1870), de la qual en formà part com a secció Barcelonina. Els princiapls capdavanters foren Rafael Farga i Pellicer i Pau Alsina.Publicà el periòdic "La Federación" (Barcelona 1869-1873).

Centre Federal de les Societats de Teixidors a Mà de l'Estat de Catalunya

Segell Centre Federal de les Societats de Teixidors a Mà

Barcelona, 1868
Organització sindical que aglutinava diferents societats obreres locals de teixidors de vels i de teixidors a mà. Tenia la seu a Valls. El setembre de 1869 organitzà un congrés de les entitats federades a Barcelona. Celebrà un altre congrés els dies 29 i 30 de gener de 1871. En aquest Congrés, amb assistència de 44 delegats i presidit per Domingo Martí, es va prendre l'acord de canviar el nom de Centre Federal de Teixidors a mà de l'Estat de Catalunya per "Federación del Oficio de Tejederos a la mano de la Región Española". També s'aprovà la publicació d'un periòdic, el primer número del qual s'edità a Valls el 23-05-1871 amb el títol de "El Tejedor" i en el subtítol órgano del centro de las sociedades de los tejedores a la mano de la Nación Española. En aquest congrés s'elegí un nou Consell directiu que també residia a Valls i que va estar format per President Antonio Carné, President suplente Antonio Molné. Delegats del Consell: Francisco Trisant, José Parés, Pelegrín Caixal, José Vicens, José Puigventós, José Bigorra. En J. Juvé i Artigas, va ser elegit però presentà la dimissió. Del 14 al 17 de gener de 1872 celebrà un nou congrés a Barcelona, amb representants de 65 localitats. En aquest congrés es va prendre l'acord de fusionar-se amb la Federació de Les Tres Classes de Vapor (TCV) i constituir una nova federació obrera que es denominà Unió dels Obrers Manufacturers, més coneguda com Unió Manufacturera. El congrés de constitució de la Unió Manufacturera se celebrà els dies 7 - 11 de maig de 1872.

Centre Federatiu de Societats Obreres de Barcelona

Barcelona, 26 d'agost de 1877 Segell Centre Federatiu de Societats Obreres de Barcelona

Organització formada d'una escissió de la FRE de l'AIT, encapçalada per Josep Pàmies, Joan Nuet i Ramon Lostau. Hi van assistir 23 delegats. De tendència moderada tingué una escassa implantació entre el proletariat català. L'agost de 1882 militant marxistes del Centre Federatiu i de les Tres Classes de Vapor organitzaren un congrés amb la finalitat de fundar una Federació Nacional d'Obrers, amb assistència de prop de 120 delegats, que representaven a 88 societats. Entre els assistents cal assenyalar la presència del socialista Pablo Iglesias. Aquest projecte no va quallar, però servir de llavor per a constituir l'any 1888 la UGT.

Cercles d'Obrers Catòlics

Tortosa, 1880.
Organització creada pel jesuïta Antoni Vicent, dins la qual hi participaven patrons i obrers. Tenia un clar referent ideològic i d'organització en els cercles obrers creats a França per Albert de Mun i René de la Tour du Pin . El 1893 amb assistència de 100 delegats es va celebrar la primera Assemblea de Círculos Católicos, Patronatos y Corporaciones Obreras de España. Llavors tenia 51 Cercles locals. L'any 1896 en una segona assemblea es va constituir a València el Consell Nacional de les Cooperacions Catòliques Obreres que fou presidit pel Marqués de Comillas. Entre les finalitats que es proposà el Consell en citem dues: "Secundar els ensenyaments del Romà Pontífex en relació a la qüestió social pels mitjans que més puguin afavorir als obrers i condueixin a la unió en caritat i harmonia de les distintes classes socials". "Tenir la suprema inspecció i direcció de l'obra a tota la nació". No cal dir que tots aquests organismes estaven sota l'autoritat de la jerarquia eclesiàstica. L'abril de 1919 van formar a Madrid la Conferació Nacional de Sindicats Catòlics. Va tenir molt poca incidència en el món obrer de Catalunya (Petita cronologia del sindicalisme catòlic).

Comissió de les Classes Obreres

Comissió dels treballadors de les fàbriques de filats

Barcelona 1854.
Grup d'obrers representants de societats obreres que coordinà les accions contra les Selfactines (juliol de 1854) i que imposà el reconeixement de fet de les associacions obreres i els primers contractes col·lectius. En foren capdavanters Josep Barceló, Ramon Maseras i Antoni Gual.

Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya

Barcelona, 22 de juliol de 1936
Organisme creat per la Generalitat de Catalunya en el qual hi estavan representats les centrals sindicals CNT i UGT, així com la FAI, els partits polítics que s'havien agrupat en el Front Popular i delegats de la Generalitat. Fou un veritable contra-poder del govern de la Generalitat. L'extensió de les ordres del Comitè s'estengueren a tots els ajuntaments, que havien format uns comitès revolucionaris per dirigir els afers dels ciutadans. Dins del Comitè s'organitzaren diversos sub-comitès, els més destacats el de Guerra, dirigit pel cenetista Joan García Oliver, i el Consell d'Economia, encarregat de la producció i de dirigir la nova economia col·lectivitzada o controlada, que actuà sota les ordres del conseller d'Economia de la Generalitat, Josep Tarradellas.
El Comitè actuà fins el 27 de setembre de 1936, quan es constituí un nou govern de la Generalitat i en el què hi va formar part, entre d'altres, tres destacats cenetistes, Joan P. Fàbregas (conseller d'Economia), Joan J. Doménech (conseller de proveïments) i Antonio García Birlán (conseller de Sanitat i Assitència Social). El mateix dia es dissolgué el Comitè de Milícies Antifeixistes . La dissolució del Comitè es va fer extensiva en els Ajuntaments on es van constituir els governs locals en base a les forces polítiques i sindicals.

Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR)

Bilbao, 24 de desembre de 1922.
Organització formada en el sí de la CNT per militants partidaris de la Internacional Sindical Roja (ISR). En l’acte de constitució hi van participar representants de: Sindicat Metal·lúrgic de Bilbao, Sindicat de la Construcció de Vizcaya, Sindicat de la Construcció de Mobles de Vizcaya, Secció Metal·lúrgica d’Ortuella i Gedio, Grups Sindicalistes d’obrers municipals, de Llauners, de Peons, de Dependents de Comerç, de Picapedrers i de Boters mecànics de Bilbao. Federació de grups sindicalistes de Erandio i de Portugalete, Grup Sindical de Baracaldo, Societat de Barbers-Perruquers de Bilbao, Grup Sindical de Sestao, Federació Provincial del Treball de Lleida. Grups Sindicalistes de València del Sindicat de la Fusta, de la Metal·lúrgica, de l’Art Tèxtil del Transport i de l’Alimentació. Grups de Castelló, de Crevillent, d’Alcoi, d’Elx, de Novelda i d’Elda. Grup Sindicalista Revolucionari d’Alacant i de la Vall d’Uxó. Sindicat únic de Benifaió i de Buñol. Sindicat Mercantil, Societat de Paletes, Societat de Metal·lúrgics, de Fusters i de Treballadors del Camp de Castella. Sindicat Únic de Falset, Sindicat Únic de Burgos. Grup Sindical d’Eibar. Sindicat de Carruatges d’Oviedo. Sindicat Únic Miner d’Asturias. Sindicat Metal·lúrgic d’Oviedo. Grups Sindicals d’Asturias. Es van adherir a l’acte de constitució Grups Sindicals de la Societat de Paletes de Madrid i Grups Sindicals de les Balears La figura principal dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris va ser Joaquim Maurín que havia estat a Moscou al congrés fundacional de la ISR (Moscou, juliol de 1921), representant la CNT. Tot i el nombre de grups del nord de l'Estat, el principal suport residia en els sindicats de la Metal·lúrgica, Transport i Tèxtil de Barcelona i en els sindicats de Lleida. L'any 1924, quan la CNT ja havia retirat la seva adhesió a la Internacional comunista, una delegació d'aquests comitès fou convidada al 3er congrés de la ISR (hi anaren Joaquim Maurín, Desideri Trilles, Josep Grau, Josep Valls i Josep Jover). Quan Stalin assumí el poder a Rússia, els dirigents dels CSR i el periòdic "La Batalla", que n'era el portaveu , hi mostraren la seva oposició, declarant les seves simpaties per les idees de Trotsky.

Comunitat Internacional de Treball dels Partits Socialistes

Confederació General del Treball Unitari (CGTU)

Madrid, 1932.
Central sindical d'àmbit Estatal promoguda pels partits comunistes durant els mesos de juny-juliol de 1932. El 1934 celebrà el seu primer congrés a Madrid on hi foren representats prop de 150.000 obrers, essent elegit secretari general Antonio Mije. Tenia la seva implantació a Astúries, Biscaia i Sevilla. A Catalunya la seva afiliació fou escasa, comptava amb els sindicats de la Federació Obrera Sindical de la Indústria Gastronòmica (FOSIG). A finals de 1935, seguint la política unitària de l'època es dissolgué per integrar-se a la UGT.

Confederació Internacional de Sindicats Cristians (CISC)

L'Haia, 15-19 de juliol de 1920.
Organització formada pels sindicats catòlics d'abast Estatals. La constitució d'aquesta confederació cal situar-la entre els seus congressos de Lucerna el 1919 i el de l'Haia de 1920. Rebutjava la lluita de classes i i es recolzava en la doctrina social de l'església. Per ser membre de la confederació calia admetre els principis cristians de l'ordre social. A Catalunya fou pràcticament desconeguda. En el congrés de l'any 1920 (que hom considera el primer congrés) hi van participar 98 delegats que representaven els sindicats d'Alemanya, (1.250.000 afiliats), àustria (59.000), Bèlgica (150.000), Espanya (60.000), França (100.000), Holanda (73.400 de protestants i 170.000 catòlics), Hongria (190.000), Itàlia (1.250.000), Suïssa (17.500 afiliats) i Txecoslovàquia (7.500). L'any 1925 comptava amb 3.513.400 afiliats. L'any 1936 havia baixat a prop de 1.003.000 afiliats. A partir del seu 7è congrés (París, 1937) anà perdent afiliació. Després de la guerra mundial va celebrar un congrés a Brussel·les l'octubre de 1945 i un altre a Amsterdam l'any 1946. L'any 1968 va fer un intent de reconstituir-se i adoptà el nom de Confederació Mundial del Treball.

Confederació Nacional de Sindicats Catòlics

Madrid, 20 d'abril de 1919.
Confederació formada amb la finalitat d'unificar els criteris de les diferents federacions de Sindicats Catòlics i dels Sindicats Catòlico.Lliures de l'Estat. Hi assistiren 192 delegats que representaven a 60.000 afiliats agrupats en 43 sindicats de dones i 192 d'homes. La Confederació tenia l'afiliació més nombrosa a Guipúscoa i Navarra. En aquesta Confederació no en formaren part els Sindicats Agraris, que tenien en el País Valencià una notable afiliació. El sindicalisme catòlic, llevat del representat per "Solidaridad de Obreros Vascos", no tingué arrelament entre el proletariat estatal. Una representació d'aquesta Confederació participà en la constitució de la Confederació Internacional de Sindicats Catòlics (CISC) (L'Haia 15-19 de juliol de 1920).

Confederació Nacional del Treball

Barcelona, 30 - 31 d'octubre i 1 de novembre de 1910 (Es decideix constiruir la CNT) 8 - 9 i 10 de setembre de 1911 (Celebra el seu primer congrés).

Confederació Estatal de sindicats anarcosindicalistes. Fins l'any 1936 fou, sens dubte, l'organització amb més implantació en el món obrer de l'Estat, i hegemònica a Catalunya. Preconitzà un sindicalisme revolucionari i recolzat en l'acció directa obtingué importants millores per als treballadors. S'organitza a base de sindicats d'ofici, fins l'any 1918.
Els pòsits de la CNT cal buscar-los en la FRE de l'AIT i les seves successores la FTRE i la Confederació Regional de Societats de Resistència -Solidaritat Obrera-. Aquesta darrera organització, convocà i organitzà per als dies 30, 31 d'octubre i 1 de novembre de 1910 un congrés a Barcelona, al qual hi van assistir 136 delegats de 119 societats (77 de Catalunya) i les Federacións locals de Badalona, Sabadell, Terrassa, Valls, Vilafranca del Penedès i Saragossa. En aquesta assemblea es prengué l'acord (per 84 vots a favor, 14 en contra i 3 abstencions) de constituir una nova Confederació General del Treball, aprovant-se un reglament provisional que s'havia de sotmetre a l'aprovació de les societats obreres representades i/o adherides. La ponència que va dictaminar sobre el reglament provisional estava formada per Jerònim Farrè, Juan Gil, J. Mora (de Saragossa), Josep Negre, Vicente Plaza i Pedro Sierra álvarez. També es va aprovar que el Comitè federal residís a Barcelona. Aquest Comitè (elegit pels sindicats de Barcelona el 19 de novembre de 1910) va estar format per Josep Negre

Secretari general, Timoteo Herrer secretari segon, Miguel Permanyer secretari tercer, P. Ferrer tresorer, J. (Just ?) Martí comptador, Joaquin Bueso encarregat de la confecció del periòdic "Solidaridad Obrera", Rafael ávila administrador del periòdic, i vocals: Emili Corominas, J. (Joan?) Esteve, Josep Fernández, J. Roca, J. (Joaquim?) Solà, M. (Miguel?) Vidal, J. Vives, i Francisco Ullod. El Comitè provisional residiria a Barcelona.
Un any després, els dies 8, 9 i 10 de setembre de 1911, se celebrà el Congrés constitutiu. Hi van assistir 121 delegats representant 99 societats obreres (59 de Catalunya) i 6 federacions locals (4 de Catalunya) de 29 localitats (12 de Catalunya). Destacar que no havia cap representació de Madrid, amb una notable organització obrera.
Des del mateix moment de la seva constitució la CNT va patir la repressió que deiem, amb l'empresonament dels seus dirigents i el tancament dels seus locals. La nit del dissabte 16-09-19/11 van ser detinguts els membres del Comitè, encapçalats pel secretari general Josep Negre), (acusats de ser els instigadors de la vaga general minera que havia esclatat a les conques asturianes i biscaïnes), cosa que provocà que l'activitat de la CNT (si és que n'hi va haver alguna),hagués de fer-se des de la clandestinitat.
El gener de 1913 el Govern dirigit pel comte de Romanones dictà un indult per als detinguts per delictes polítics/socials, i així van sortir de la presó els cenetistes empresonats el setembre de 1911. Llavors es va reorganitzar el Comitè Local de Barcelona que va convocar una assemblea de la Confederació. Aquesta assemblea se celebrà els dies 23, 24 i 25 de març de 1913. Hi van participar una cinquantena de sindicats de Barcelona i rodalies sota el lema Necessitat de reconstituir la Confederació Regional. Es va prendre l'acord de reeditar el periòdic "Solidaridad Obrera" (suspès des del setembre de 1911) i es va designar una comissió per redactar uns nous estatuts, que va quedar formada per, Francesc Ferroni de Terrassa, Camil Piñón dels Lampistes i Llautoners de Barcelona, Francisco Ullod dels Serrallers de Barcelona i Puig (de Vilassar de Mar) (d'aquest darrer en tenim dubtes).
No va durar gaire l'activitat pública de la CNT, perquè arran de la vaga de l'Art Fabril i Tèxtil del mes d'agost a Barcelona (convocada en una assemblea celebrada el dia 27 de juliol) la CNT va tornar a ser il·legalitzada. Un nou expedient judicial obert contra els homes del Comitè local de Barcelona i contra els de la Confederació Regional va deixar aquests organismes desarticulats. Llavors es va formar una comissió clandestina formada per Josep Negre, Josep Climent, Saturnino Meca, Josep Godayol, Francisco Miranda i l'anarquista Antonio Loredo, que, des del periòdic "Solidaridad Obrera", procurava encarrilar l'activitat sindical.
Tot això va comportar que la CNT no disposés d'una mínima estructura orgànica.
El març de 1914, després del sobreseïment de l'expedient judicial obert contra els membres dels comitès, aquests es reunirien el dia 21. Allí es va prendre l'acord d'encarregar a uns determinats sindicats que elegissin el comitè local de Barcelona i el de la CRTC. Aquests sindicats van ser Lampistes, Societats nova de Perruquers i Barbers, Federació local de Paletes, Dependents d'escriptori, Barreters, Relligadors, Envernissadors de Pianos, Forners, Cotxers "La Fraternal", Teixidors Mecànics, Fonedors en bronze, Ebenistes, Botoners de nacre, Peons de Paletes i Fusters. Amb tot això no es pot dir que es reorganitzés la CNT, la coordinació dels sindicats no anava més enllà de Barcelona i la seva àrea d'influència.
El 30 d'abril de 1915, en el decurs de les reunions del Congrés Internacional de la Pau que se celebrava a El Ferrol, ángel Pestaña va proposar que es reorganitzés la CNT. La proposta es va aprovar i el comitè de la CRTC va assumir la responsabilitat d'endegar la reorganització.
A finals d'octubre de 1915 es va nomenar el nou Comitè de la CNT que queda domiciliat en el mateix local de la CRTC a Barcelona. Manuel Andreu va ser elegit Secretari General, José Triadó i Francisco Miranda Secretaris ajudants i Manuel Solanas Tresorer.
Entre 1915 i 1918 s'anà produint la vertebració de la CNT per tot l'Estat. Entre 1917-1918 es va constituir la Regional d'Andalusia. (Celebrà el congrés de constitució a Sevilla l'1 de maig de 1918). Entre 1918-19 la del País Valencià (Congrés celebrat a València el desembre de 1918). La Confederació Asturiana es va constituir l'octubre de 1920.
A Catalunya la CNT tenia l'any 1915 uns 15.000 afiliats i el juny de 1918 més de 74.000.

L'anarcosindicalisme de Catalunya fou el motor de la CNT, no solament perquè el seu Comitè residís regularment a Barcelona, sinó perquè les actuacions de la seva organització territorial, la CRTC, marcà les pautes de les accions i organització de tota la Confederació.
El 25 de març de 1917 la CNT i la UGT signaren un pacte d'unitat d'acció i en un manifest fet públic dos dies després exigien canvis fonamentals del sistema polític. D'aquest pacte en sortí la vaga general revolucionària de l'agost següent, enfrontant-se obertament els sindicats amb les estructures de l'Estat. La vaga va ser un fracàs i costà 70 morts, 43 d'ells a Catalunya) .
El juny de 1918 la CRTC celebrà un congrés (el Congrés de Sants), per reorganitzar les estructures dels sindicats, creant-se el sindicats de ram o indústria, coneguts per Sindicat Segell CNT forners

únic, on s'enquadraven tots els afiliats d'un mateix ram. Així, el Sindicat de la Construcció el formaven les seccions de paletes, guixaires, pintors, peons, etc. I els delegats dels diferents rams d'una població, formaven la federació local. Hi van assistir 155 delegats que representaven 74.219 federats de 137 societats. Després d'aquest congrés s'escollí un nou Comitè per a la CNT i un nou secretari general, Manuel Buenacasa. Aquesta nova estructura permeté que la CNT de Catalunya, a les primeries de 1919, promogués i dirigís la vaga de la Canadenca. Una demostració de força i d'organització amb la qual la CRTC va imposar el reconeixement legal, per a tot l'Estat, de la jornada màxima de treball de 8 hores. També a principis de 1919 la CNT es veié enfortida per l'adhesió de la Federació Nacional d'Agricultors (fins aleshores independent de les dues grans centrals sindicals de l'Estat), que havia pres l'acord en un congrés celebrat a València el 1918 (25/27 desembre) .
El desembre de 1919 la CNT convocà i celebrà a Madrid el seu segon congrés confederal (congrés del Teatre de la Comèdia) on es van acreditar 437 delegats que representaven a 716.409 afiliats. Catalunya era la delegació més nombrosa amb 129 delegats i més de 428.000 afiliats. En un clima d'eufòria pels esdeveniments de la revolució Russa, el congrés va decidir adherir-se -provisionalment- a la Tercera Internacional i va declarar: la finalitat de la CNT és el comunisme llibertari. La CNT és trobava en el cim del seu desenvolupament quantitatiu, però la praxis dels elements que anys després formarien la FAI, minarien la filosofia anarcosindicalista que s'havia gestat amb Solidaritat Obrera.
A Catalunya entre els anys 1919 i 1923 els enfrontaments entre la patronal i la CNT traspassaren les barreres de les vagues/locaut. La violència de la Patronal, organitzant grups armats amb el suport de l'aparell policial i repressiu del governador civil de Barcelona, general Severiano Martínez Anido, intentà eliminar la CNT. Citem unes declaracions d'aquest governador uns anys després, essent ministre de Governació de la dictadura de Primo de Rivera -Zamora, 1927- "yo solucioné los conflictos sociales de Barcelona sin hacer uso de la Policia ni la Guardia civil. Lo que hice fue levantar el espíritu ciudadado y recomendar a los obreros libres que por cada uno de los suyos que cayera, debían matar a 10 sindicalistas". L'esmentat general també va ser ministre del primer govern militar de la dictadura del Segell CNT Vilanova

general Franco, l'any 1938. I Francesc Cambó, referint-se al període 1920-1922 escribia: Al poder executiu, davant els atemptats sindicalistes, no s'acudí altra cosa que organitzar atemptats antisindicalistes. Aquesta violència, deiem, va donar raons al contra-terrorisme enquistat dins la CNT (dirigit pels homes que després fundarien la FAI, Durruti, Ascaso, García Oliver, Ricardo Sanz, etc.) per llençar-se pel camí de la violència. Hagueren més de 400 víctimes obreres, entre els que cal destacar els secretaris de la CNT Evelio Boal i Salvador Seguí, l'advocat defensor dels obrers Francesc Layret, i atemptats mortals contra el president de l'Associació de Patrons Electricistes, contra el cap del Govern de l'Estat Eduardo Dato (08 de març de 1921), contra el governador civil de Barcelona comte de Salvatierra, contra el cardenal Soldevila, etc.). Entre l'any 1919 i 1920 l'Ajuntament de Barcelona reconeixia que havia hagut 300 atemptats contra patrons i obrers sense que cap d'aquests atemptats fos jutjat.
Durant l'any 1920 la CNT i la UGT van organitzar diferents trobades i es van creuar alguns escrits cercant la unió de les dues centrals sindicals. El dia 3 de setembre una comissió encapçalada per Evelino Boal Secretari general de la CNT, Salvador Seguí Secretari de la CRTC, Francisco Largo Caballero i Francisco Núñez Tomás (secretari i president accidental de la UGT respectivament, van adreçar un comunicat a tots els treballadors de l'Estat proposant i demanant la unitat d'acció en les reivindicacions obreres. Semblava el pas previ a una fusió que, malauradament, mai no va arribar. El Castell de la Mola de Maó

No calien arguments per declarar il·legal la CNT, tancar els seus locals i empresonar els seus dirigents. El novembre de 1920, el citat general Martínez Anido, va fer empresonar 64 dirigents de la CNT d'una sola tacada, 32 dels quals foren deportats al castell-presó de la Mola (Maó). A títol d'explicació el general digué, No es una deportación, sino un apartamiento del foco de lucha.
L'abril de 1921 en un Ple de federacions regionals, celebrat a Barcelona, la CNT nomenà una delegació per assistir al tercer congrés de la Tercera Internacional i a la constitució de la Internaciona Sindical Roja (ISR) (Moscou, juliol de 1921). La delegació la van composar Víctor Colomer, Jesús Ibañez, Hilari Arlandis, Joaquín Maurín, Andreu Nin i el el representant dels grups anarquistes Gaston Leval. Un any després en una conferència extraordinària celebrada a Saragossa l'11 i 12 de juny de 1922, es va prendre l'acord de retirar l'adhesió a la Tercera Internacional i adherir-se a la nova AIT que s'estava organitzant a Berlín. ángel Pestaña i Salvador Seguí van firmar la proposició que argumentava la retirada de l'adhesió.

Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) també es va prohibir la CNT, clausurats els seus locals i tancat el diari "Solidaridad Obrera". La seva activitat va minvar ostensiblement, però tot i la clandestinitat se celebraren diferents Plens de Delegats:

L'any 1930 la CNT va reemprendre plenament la seva activitat. El 16 i 17 de febrer se celebrava una Ple de delegats amb presència de representants dels Comitès regionals d'Aragó, Asturias, León-Palencia, Llevant, Rioja-Navarra i Catalunya. El dia 22 el periòdic "Acción" publicava una circular del Comitè confederal amb les instruccions básiques per a la reorganització dels sindicats, dels comitès locals i comarcals. El dia 30 d'abril presentava els nous estatuts al govern civil de Barcelona i el dia 7 de juliol enviava una circular al Comitè de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), amb directrius sobre el carnet, el segell confederal (que valdria 15 cèntims) i el registre sindical, insistint en que el tema més urgents era la reorganització: La tarea más urgente, la que exige desplegar toda la energía de que sean capaces los militantes de la C.N.T. es la de organizar los sindicatos. El 23 de novembre de 1930 el periòdic "Acción" publicava un manifest del Comitè de la CNT (aprovat en un Ple de Regionals celebrat els dies 5 i 6 de novembre) en el que se sol·licitava la sindicació de tota la classe treballadora para la derrocación del régimen burgués y para la suplantación del Estado por una convivencia libre.
El mes de juny de 1931 va celebrar a Madrid el tercer congrés confederal, Hi van assistir 418 delegats representant a 535.565 afiliats de 511 sindicats (la delegació del Principat estava representada per 129 delegats i 296.459 federats de 92 poblacions). Es va aprovar incloure en l'organització de la CNT les federacions d'indústria impulsades per Joan Peiró i la CRTC.
Tot i que en els dictàmens del congrés s'imposaren les tesis moderades, els membres extremistes de la FAI impulsaren en els "plens locals" i "plens regionals" les postures més radicals:
"propugnem el fet revolucionari, despreocupant-nos de si estem preparats o no, ja que el problema revolucionari no és qüestió de preparació sinó de voluntat..." (Joan García Oliver).
Aquesta radicalització tingué el seu punt àlgid en els moviments insurreccionals de l'Alt Llobregat (gener 1931) i Terrassa (febrer 1932). També aguditzaren les friccions internes, ja expressades públicament a finals d'agost de 1931 amb el nomenat "manifest dels trenta" i amb diverses i continuades acusacions mútues -faistes/trentistes- en la premsa.
A mitjan març de 1932 dimití el comitè estatal, al davant del qual estava àngel Pestaña i fou substituït per un comitè plegat de faistes (Manuel Rivas -secretari- Ricardo Sanz, etc.). Tot plegat va provocar una gran escissió. L'abril de 1932 a Sabadell la mesa del Ple Regional no accepta les credencials dels delegats dels Sindicats de Girona, Lleida i Tarragona, (afins al BOC) i el setembre de 1932 el Comitè expulsa la Federació Local de Sabadell, una de les més fortes del Principat, encapçalada pels "trentistes", que s'havia negat a pagar el segell confederal, perquè els sindicats de Barcelona, dirigits per faistes, no respectaven el sistema de votació per cotització de segells confederals i imposaven les votacions per afiliació.
Aquestes expulsions debilitaren la força i les accions de la CNT de Catalunya i per extensió del moviment obrer, tot i així continuà essent el sindicat hegemònic.

Una part d'aquests sindicats retornaren al sí de la CNT en el congrés de Saragossa (maig de 1936) i una altra, encapçalada per la federació de Sabadell s'adheriren a la UGT (juliol de 1936). En aquest darrer congrés hi van assistir 649 delegats que representaven més de 550.000 afiliats, d'un total de 800.000 afiliats que es calculava que hi havia a tot l'Estat.
Hom ha dit que la CNT fou determinant per sufocar la sublevació militar a Barcelona el juliol de 1936. Tal vegada no fou determinant, però va transformar el cop d'Estat en una situació de revolució de la classe obrera. A Catalunya la força de la CNT va imposar el Comitè de Milícies Antifeixistes, veritable contrapoder del govern de la Generalitat, i després de la incautació de les grans empreses, es van constituir a les fàbriques els Comitès de Control Obrer CNT-UGT.

El setembre de 1936 destacats dirigents cenetistes passaren a formar part del govern de la Generalitat, Joan Porqueras, Economia. Josep Juan i Domènech, Proveïments. Antonio Garcia i Birlan, Sanitat i Assistència Social. (Per part de la CNT l'acord es va prendre en un Ple de federacions locals i comarcals celebrat el dia 24). Tanmateix el mes de novembre també entraren a formar part del Govern de l'Estat, Francisco Largo Caballero, Joan Peiró i Belis, Juan López Sánchez, Joan García Oliver i Frederica Montseny Mañé.
L'any 1939 els militants i els dirigents de la CNT hagueren d'exiliar-se i es constituí un comitè a França. Els que es van quedar a Catalunya (o a la resta de l'Estat) van patir una implacable i ferotge repressió. Solament a Catalunya van ser afusellats més de 840 militants de la CNT.
A l'exili, l'entrada d'Horacio Prieto i d'Expósito Leiva en el govern de José Giral desencadenà l'escissió de la CNT (Tolosa, octubre de 1945). La CNT "apolítica" fou mantinguda per Josep Esgleas, Frederica Montseny, Felipe Alaiz, Josep Peirat; la "política", per Horacio Martínez Prieto, Diego Abad de Santillán, Manuel Buenacasa i Juan López entre d'altres. Encapçalada per Frederica Montseny la direcció de la CNT a l'exili queda establida a Tolosa de Llenguadoc.

Per afegir dades sobre la data de constitució de la CNT reproduïm el text de la primera ponència del congrés de 1910, aprovada en la segona sessió (extreta del llibre Congreso de Constitución de la Confederación Nacional del Trabajo (CNT), pàg. 56. Editorial Anagrama. Barcelona, 1976).

Tema 3er. és de necessitat o conveniència per al Sindicalisme que la S.O. passi a ser una Confederació Nacional?
DICTAMEN: Que es constitueixi una Confederació General del Treball Espanyola, integrant-la temporalment totes aquelles Societats no adherides a la U.G.T en la condició que un cop constituïda la C.G. del Treball Espanyola, es procuri d'unir tota la classe obrera en una sola organització. – Barcelona, 30 d'octubre de 1910.
Com hem dit al començament, aquest dictamen va ser aprovat per 84 vots a favor, 14 en contra i 3 abstencions.
I també reproduïm el primer paràgraf de la memòria, llegida per Josep Negre, en la primera sessió del congrés de 1911.
¡Salud! Acordado en el segundo Congreso convocado por la Confederación Regional Solidaridad Obrera, cuyas sesiones tuvieron lugar en los días 30, 31 de octubre i 1 de noviembre del año próximo pasado y en este mismo local, que la Confederación Regional pasara a serlo nacional por las razones expuestas en las asambleas de dicho Congreso y nombrados los compañeros que integramos el Comité Federal para llevar a efecto dicha labor, venimos hoy a daros cuenta de nuestras gestiones, ansiando que el resultado de las mismas merezcan la aprobación de los compañeros delegados presentes en esta asamblea, primera del primer Congreso que celebra la Confederación Nacional del Trabajo.

Confederació Regional de Societats de Resistència, Solidaritat Obrera

Barcelona, 6-8 de setembre de 1908.
Formació obrera constituïda amb la idea i finalitat d'estendre l'organització unitària de Solidaritat Obrera més enllà de Barcelona i les seves rodalies. La celebració d'un Congrés Obrer que aplegués totes les societats obreres de Catalunya fou decidida en una assemblea de Solidaritat Obrera celebrada a Badalona el 15/03/1908 . En el congrés hi participaren socialistes i anarquistes, 154 delegats que representaven a 95 societats federades 22 societats adherides, 4 Federacions Locals (Sabadell, Tarragona, Terrassa i Vic), l'Agrupació Obrera de Calella i la Col.lectivitat Obrera de Palafrugell. En fou elegit secretari general Josep Roman (junta). Aquesta entesa va permetre un ràpid creixement d'afiliats, tot i l'estroncament que van representar els greus esdeveniments de "La Setmana Tràgica" (estiu de 1909). La vitalitat d'aquesta organització queda palesa quan dos anys després, l'octubre de 1910, va organitzar un congrés, obert a totes les societats obreres de l'Estat, per constituir una central sindical d'abast Estatal. Aquesta idea no va estar ben vista per la UGT, tot i així van assistir-hi destacats dirigents socialistes . El citat congrés se celebrà a Barcelona els dies 30, 31 d'octubre i 1 de novembre de 1910, amb delegats de 119 societats (79 de Catalunya i la resta d'arreu de l'Estat) i 6 Federacions locals (Sabadell, Badalona, Terrassa, Valls, Vilafranca del Penedès i Saragossa). Destacar que no havia cap representació de Madrid ni de Bilbao. En la seva primera ponència es va presentar la idea fonamental del congrés:

és de necessitat o conveniència per al Sindicalisme que la Solidaritat Obrera passi a ser una Confederació Nacional?.
DICTAMEN: Que es constitueixi una Confederació General del Treball Espanyola, integrant-la temporalment totes aquelles Societats no adherides a la U.G.T en la condició que un cop constituïda la C.G. del Treball Espanyola, es procuri d'unir tota la classe obrera en una sola organització. - Barcelona, 30 d'octubre de 1910.
Aquest Dictamen fou aprovat per 84 vots a favor, 14 en contra i 3 abstencions, i es rebutjà un vot particular presentat pel socialista sitgetà Juan Durán.
La Confederació continuà amb la publicació del periòdic "Solidaridad Obrera"

Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC)

Barcelona, 1910.
Organització sindical, continuadora de la Confederació Regional de Societats de Resistència -Solidaritat Obrera-, integradora de l'anarcosindicalisme a Catalunya.
Després del segon congrés de Solidaritat Obrera (Barcelona, octubre 1910), la CRTC actuà com l'organització regional de la CNT, tot i que els principals dirigents de la CNT foren els de la CRTC (de 18 secretaris de la CNT fins el 1930, 11 foren de la CRTC). El mes de gener de 1911 el Consell de Solidaritat Obrera en un comunicat publicat en el periòdic "Solidaridad Obrera", ja cita explícitament la Confederació Regional. L'any 1918, en el Congrés de Sants, la CRTC establí una nova organització en el sí de la confederació, els Sindicats d'Indústria o Sindicats únics. La força que li donà aquesta nova organització quedà palesa en la Vaga de la Canadenca (gener-març 1919), que obligà al govern a intervenir, i fruit de la qual s'aconseguí el reconeixement legal de la jornada màxima de 8 hores de treball per a tot l'Estat.
Entre 1919 i 1923 una onada d'empresonaments i més de 300 atemptats mortals contra els seus dirigents, minvà la capacitat d'acció de la CRTC. Després la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), il·legalitzà la CRTC i la portà a sobreviure clandestinament. En caure la dictadura la CRTC es reorganitzà ràpidament i el juny de 1931 tenia 291.000 federats. Però la CRTC i per extensió la CNT patiria una gran escissió, per la radicalització dels elements de la FAI i la imposició dels seus criteris a la CNT, des del Comitè Local de Barcelona i altres comitès locals. S'aixecaren veus discordants i a finals d'agost de 1931 trenta destacats militants varen fer públic un manifest (el Manifest Trentista) en el què rebutjaven els mètodes de la FAI i la seva ingerència en els afers de la CNT. El dirigents Faistes reaccionaren i l'abril de 1932 a Sabadell la mesa del Ple Regional no va acceptar les credencials dels delegats dels Sindicats de Girona, Lleida i Tarragona i se substituí el secretari general Emili Mira pel faista Alexandre Gilabert. Els sindicats de Sabadell van denunciar públicament que el Ple es desenvolupà sense seguir les normes confederals sobre votacions i el dia 24 de setembre el Comitè Regional expulsava la Federació Local de Sabadell, amb els següents arguments: ... esta determinación obedece a una medida de saneamiento sindical muy útil y provechosa en estos momentos confusionistas de claudicaciones vergonzosas y rumbos políticos" . L' expulsió fou confirmada en un altre Ple Regional demanat pels sindicats de Manresa i celebrat a Barcelona, 5-12 de març de 1933. L'escissió s'havia confirmat i va ser alimentada amb noves expulsions individuals. Els dirigent de la FAI mantingueren el control de la CNT a Barcelona i també de la CRTC, però diverses federacions locals i sindicats de grans ciutats (encapçalades per Sabadell, Manresa i Mataró) formaren els Sindicats d'Oposició (juny 1933).
La CRTC fou durant molts anys la delegació regional més nombrosa dins la CNT, però després de l'escissió va perdre pes en el conjunt estatal (de 296.000 que tenia el juny de 1931 passà a 195.000 el maig de 1936). El clima prebèl·lic del maig de 1936 propicià que una part dels sindicats escindits reingressessin a la CNT. La Federació Local de Sabadell i alguns altres sindicats s'adheriren a la UGT. Després de l'esclat de la guerra la CRTC quedà eclipsada per l'organització a nivell estatal.
Edità "Solidaridad Obrera", que havia heretat de l'organització precursora Solidaritat Obrera.

Direcció Central de les Societats Obreres de Barcelona

Barcelona, octubre de 1868.
Organització creada amb la finalitat de coordinar les reivindicacions dels obrers de Barcelona. A primers de desembre va fer una crida A los Obreros de Cataluña per organitzar un congrés obrer de tot el Principat . Aquest congrés se celebrà el dia 13 de desembre de 1868 amb assistència de més de 100 delegats que representaves a 61 societats obreres (de Barcelona, Igualada, Manlleu, Martorell, Mataró, Moià, Roda de Ter, Sabadell, Sallent, Sant Andreu de Palomar, Tarragona i Tiana) . La primera junta va ser presidida per Joan Fargas. El febrer de 1869 es convertí en Centre Federal de Societats Obreres i va enviar dos delegats (Gaspar de Sentiñón i Rafael Farga i Pellicer) al IV congrés de l'AIT (Basilea, setembre de 1869). En foren els principals capdavanters Joan Fargas, Rafael Farga i Pellicer, Joan Nuet i Climent Bové .
Publicà "La Federación" (Barcelona 1869-1873)

El Ràdium

Escola Moderna

Barcelona 1901.
Escola fundada per Francesc Ferrer i Guàrdia. Preconitzava un ensenyament laic, racionalista i independent de l'Estat. Instaurà la coeducació sobre els pilars del lliurepensament. Es constituïren delegacions de l'Escola en diferents ciutats de Catalunya. Fou clausurada pel govern l'any 1906.

Esquerra Comunista (EC)

Barcelona, 1932
Organització política promoguda per Andreu Nin, dins d'una reorganització del partit Oposició Comunista Espanyola de la qual s'independitzà. Es manifestà per la creació d'una Quarta Internacional seguint els postulats de Trotskij. El 1933 participà en la formació de l'Aliança Obrera i el 1935 es va fusionar amb el Bloc Obrer i Camperol per formar el POUM.
Edità "El Soviet".

Federació Agrícola de la Província de Tarragona

Federació Anarquista Ibèrica (FAI)

València, juliol de 1927.
Organització creada en una conferència clandestina que se celebrà els dies 24 i 25 de juliol. Va obrir la Conferència Miguel Jiménez, Secretari del Comitè Nacional de Relacions. La Federació es va formar amb la Unió Anarquista Portuguesa, la Federació Nacional de Grups Anarquistes d'Espanya (constituïda a Madrid el març de 1923) i la Federació de Grups Anarquistes de llengua espanyola a França. La Conferència va decidir fomentar el lligam de la CNT i la FAI. Gràfic CNT-FAI

En la segona sessió de la conferència es manifestava,
"Que debe volver la organización obrera (la CNT) al anarquismo, tal como lo estuvo antes de disolverse la Federación Regional Española y crearse al margen la organización anarquista por grupos, procediendo a jntarse ambas organizaciones, pues el movimiento ácrata no sólo ha de preocuparse de todos los restantes problemas, desentendiéndose del económico. Se resuelve propagar esto, y que los grupos, sus federaciones y el C.N. inviten a la organización sindical y al Comité de la CNT a la celebración de Plenos o Asambleas locales, comarcales, regionales y nacionales de ambas organizaciones, proponiéndose la inclusión de la organización de grupos, sin confundirse ni perder sus características, formando federaciones generales que sean la expresión de este amplio movimiento anarquista, con sus Consejos Generales, llamados así por ser integrados por representantes de la organizacion de sindicatos y la de grupos, cuyos consejos se dividan en comisiones de educación, propaganda, agitación y de los demás problemas que interesan por igual a ambas organizaciones".
Va seguir l'estratègia de constituir, amb participació mixta (CNT-FAI), els Comitès pro-presos i els anomenats Quadres de Defensa Confederal, que es van crear l'abril de 1931. Sense una direcció orgànica regular no va aconseguir reunir totes les tendències anarquistes. El grup de "La Revista Blanca" de Federico Urales i Teresa Mañé, així com el grup "Nosotros" dels Durruti, Ascaso, etc, si mantingueren al marge fins l'any 1930, en que anaren ocupant càrrecs en els comitès dels sindicats i en el comitè local de Barcelona. L'estiu de 1931 el comitè de la CNT a Barcelona era dirigit per homes de la FAI. El bandolerisme extrem del grup "Nosotros" va implicar la CNT en els intents insurreccionals de l'Alt Llobregat (gener de 1932) i Terrassa (febrer de 1932). L'esclat de la guerra portà el binomi CNT i FAI a ser de fet una sola organització, i que definiria en el futur la seva imatge exterior, CNT-FAI. La participació en el govern de la Generalitat de Catalunya i en el Govern de la República de destacats dirigents de la CNT-FAI (García Birlán, J.J. Domènech, Frederica Montseny, García Oliver) provocaren una forta crisi dins de l'organització, que tingué el seu epíleg en el congrés de la CNT de París (maig de 1945), on es reafirmaren els príncipis àcrates i la unió CNT-FAI.
Publicà el periòdic "Tierra y Libertad".

Federació Catalana del PSOE

Federació Catalana de Treballadors de Banca i Borsa

Barcelona, març de 1930
Organització de treballadors adherida a la UGT. En el seu IV congrés celebrat a Barcelona el febrer de 1936 tenia 3.376 afiliats.

Federació Catalana de Treballadors de l'Ensenyament (FCTE-UGT)

(en construcció)
Federació adherida a la FETE-UGT.
Publicà El Magisteri Català (1937).

Federació Catòlico-Agrària

Tortosa, 1917.
Organització creada sota l'empenta del capellà àngel Querol. En la seva constitució hi van participar 17 sindicats. Després es formarien les dels bisbats de Barcelona i Vic i l'any següent les de Girona, Lleida, Seu d'Urgell i Tarragona. Estigueren vinculades a la Confederación Nacional Católico-Agraria, formada a Madrid l'any 1916. Tot i que el sindicalisme catòlic-agrari s'estengué, a redós de la parròquies, per tot el territori, els camperols li donaren l'esquena i no tingué cap influència.

Federació Comarcal de Societats Agrícoles de l'Alt i Baix Penedès

Organització formada per parcers i rabassaires, entre els anys 1919 i 1921. Tot i el poc temps d'activitat arribà a tenir uns 4600 afiliats. Després entre 1922 i 1923, la majoria de les seccions que composaven la federació s'integraren a la Unió de Rabassaires.

Federació Comunista Catalano-Balear

Barcelona 1924.
Organització regional del PCE. L'any 1929, en el tercer congrés del PCE, els seus delegats no foren admesos, perquè els seus dirigents Joanquim Maurín i altres, havien discrepat públicament de la línia oficial del Partit i trenca les relacions amb el PCE. El març de 1931 es federà amb el PCC i fundaren el Bloc Obrer i Camperol. L'any 1935 participaren en la formació del POUM. Foren els seus principals dirigents Joaquim Maurin, Hilari Arlandis i Pere Bonet.
Publicà el setmanari "La Batalla".

Federació de Dependents de Catalunya

Barcelona, 16 de gener de 1921.
Federació promoguda pel CADCI que pretengué aglutinar les diferents agrupacions de dependents de Catalunya. Segells Associació de Dependents de Manresa.

Segells Associació de Dependents de Manresa.

En la primera assemblea hi van participar els Centres de Dependents de Lleida, Manresa, Mataró, Reus, Sabadell, Tarragona, Terrassa, Valls, Vic, la Unió Ultramarina i la Lliga de Corredors de Barcelona, també tingué l'adhesió de la Unió de Dependents de Figueres. En fou elegit president Francesc Xavier Casals del CADCI i formaven el Comitè Executiu Ignasi Mestres de Sabadell, Josep Llop de Reus, Josep Xuclà de Barcelona, Vicens Vilarasau de Manresa, Francesc Vives de Barcelona i Ramon Marsà de Terrassa. Les principals reivindicacions de la Federació foren per les 8 hores, no treballar els diumenges i acabar amb l'internat dels dependents del comerç. Després de la constitució celebrà un primer congrés a Reus (24-25 de setembre de 1921) on les ponències presentades deixaven clar les característiques del sindicalisme reformista que després votarien, majoritàriament, els delegats. L'any 1922 (28-29 d'octubre) celebrà el segon congrés a Manresa, on va ser elegit president Josep Ricart i Sala del CADCI. En aquesta assemblea es rebutjà una proposta d'ingrés a la Federación Nacional de Dependientes. Els dies 8 i 9 de setembre de 1923 la Federació celebra una tercera assemblea general a Terrassa. El 1925 se celebra a Lleida una quarta assemblea on es decidiria l'ingrés a la Federació Internacional d'Empleats i Tècnics de la Internacional Sindical d'Amsterdam. La Federació Sindical Internacional (FSI) s'havia reconstituït a Amsterdam l'any 1919.
Publicà un butlletí mensual amb el nom de "Lluita" que aparegué el 1er. de gener de 1923.

Federació d'Empleats i Tècnics de Catalunya

Barcelona, 1932.
Organització de treballadors formada per diferents sindicats locals de tècnics i administratius. Mantenia una clara autonomia envers les altres grans centrals sindicals (CNT i UGT). El seu capdavanter era Estanislau Ruiz i Ponseti, fundador de la Unió Socialista de Catalunya.

Federació de Forners de la Regió Espanyola

Barcelona, 1873.
Organització de treballadors que celebraren el congrés contituent els dies 28, 29 i 30 de setembre de 1873. Abans de federar-se el sindicat de Barcelona tenia, l'any 1854, uns 1.000 afiliat.

Federació de l'Art Fabril de Catalunya

Badalona, 15/17 d'agost de 1903.
Federació creada en un congrés convocat per la Sociedad Fabril de Badalona d'acord amb altres entitats de la costa de llevant, plà de Barcelona i de l'alta montanya (seccions escindides de Les Tres Classes de Vapor). Després de la convocatòria publicada per "La Guerra Social" del 18 de juliol de 1903, se celebrà el congrés amb assistència de representants de Badalona, Barcelona, Calella, Mataró, Roda de Ter, Sant Hipòlit de Voltregà, Sabadell, Terrassa i Valls. Cal destacar que a més de crear la Federació de l'Art Fabril de Catalunya es prengué l'acord de fer extensiva l'organització a tota Espanya, tan bon punt fos possible. A finals de maig de 1909, en una assemblea celebrada a Barcelona es va decidir crear la Federació Espanyola de l'Art Fabril. El Comitè Central de la Federació el van formar: Pedro Mestres, president, Joan Vidal Sirera vice-president, Manuel Torres secretari, Jaume Badia vice-secretari, J. Cuixart, Agustí Caralt i Joan Fortuny, vocals.

Federació de Les Tres Classes de Vapor

Barcelona, agost de 1869. Segell Tres Classes de Vapor

"Tres Classes" en terminologia de l'època són tres oficis i "vapor" perquè es tractava d'oficis que treballaven amb màquines mogudes per la força del vapor, tot i que l'organització que ens ocupa s'estengué per les comarques de l'Alt Llobregat i el Cardener on les màquines feien servir energia hidràulica. Aquesta organització obrera es va formar amb la federació de les les Societats de Teixidors Mecànics, Filadors i Jornalers de les empreses del tèxtil de Barcelona. En fou secretari de la comissió interina Tomàs Valls. L'agost de 1869 presentaren una taula de reivindicació de sous als fabricants de Barcelona. Aquest fet dóna carta d'identitat a les Tres Classes de Vapor, les quals s'estengueren ràpidament per totes les comarques fabrils del Principat i en el primer congrés obrer estatal, organitzat pel Centre Federal de les Societats Obreres (Barcelona, juny de 1870), ja hi van participar delegats de Les Tres Classes de Vapor de diferents poblacions (Sallent, Sant Andreu, Vilanova i la Geltrú). A finals de desembre de 1870, les Tres Classes van celebrar el seu primer congrés en el qual es va aprovar un reglament amb les directrius de la FRE de l'AIT. Les Tres Classes tenien 8.500 afiliats i n'era president Climent Bové i secretari Narcís Mas. Pel març de 1871 es van adherir a la FRE de l'AIT, essent president Climent Bové i secretari Anselm Valentí. Una de les lluites mes destacades d'aquest període, promogudes per les Tres Classes, fou la vaga de quinze setmanes a Vilanova i la Geltrú i que afectà a 1400 obrers.
Els dies 4 i 5 de febrer de 1872 les Tres Classes celebraren el seu segon congrés. Els punts més destacats de l'ordre del dia van ser:
a) La reglamentació de les vagues Segell de les Tres Classes de Vapor

b) La federació amb la Societats de Teixidors a Mà, per formar La Unió d'Obrers Manufacturers.
Punts que foren aprobats per unanimitat. S'elegí president Josep Bragulat i secretari Tomàs Valls. Després del dia 7 a l'11 de maig de 1872, se celebrà a Barcelona el Congrés constituent de la Unió d'Obrers Manufacturers o Unió Manufacturera, amb assistència de 115 delegats que representaven uns 28.000 afiliats. Es nomenà un Consell Directiu format per 14 membres, que s'establí a Manresa. El cop d'Estat del general Pavía va desarticular Les Tres Classes de Vapor i també La Unió Manufacturera. A començaments de 1881 les Tres Classes de Vapor es reorganitzen i el mes de maig van tenir lloc unes eleccions per als càrrecs de Secretari i Representant General (van ser elegits Antoni Casulà i Joan Vidal respectivament).
Les Tres Classes s'anaven separant de les posicions Bakuninistes de la Internacional i apropant-se a les posicions marxistes. Aquesta tendència portà a l'escissió de la Unió Manufacturera (març de 1882) quan aquesta s'adheri a la FTRE, essent representant general Josep Bragulat. El mes de maig de 1882 les Tres Classes de Vapor encara patirien una altra escissió per part de la secció de Sabadell que el gener de 1883 ingressarien a la Unió Manufacturera. L'agost de 1882 les Tres Classes de Vapor van assistir a un Congrés Obrer Nacional convocat pels marxistes, fent servir el vell Centre Federatiu de les Societats Obreres (Barcelona 13-16 d'agost). Al congrés hi van participar 123 delegats que representaven 152 societats obreres i uns 15000 obrers. Les Tres Classes de Vapor amb 14 delegats i uns 8000 afiliats n'era la delegació més nombrosa. L'acord més destacat seria el de constituir la Associación Nacional de Obreros de España, que pretenia agrupar societats obreres i federacions d'ofici. Aquest projecte no es va desenvolpuar, però havia sembrat la idea sobre la qual es formaria anys més tard la UGT. Tot i així les Tres Classes de Vapor tampoc seguirien les directrius marxistes, ja que quan l'any 1888 es va fundar la UGT no s'hi van adherir i quan l'any 1889 els socialistes van convocar a París el Congrés que fundaria la Segona Internacional (14-21 de juliol), els representants de les Tres Classes de Vapor anirien al Congrés del "Possibilistes" (amb les Trades-Union angleses, també a París, 15-20 de juliol). El moment àlgid de les Tres Classes es donaria l'any 1890, quan en resposta al locaut dels fabricants de Manresa, es van declarar en vaga les seccions de Barcelona i 22 localitats més del Principat, afectant a més de 50.000 obrers del 22 al 31 de març. Aquesta gran vaga va tenir un rebrot provocat pels empresaris, quan el dia 12 de juliol foren acomiadats de les fàbriques de Manresa els representants de les Tres Classes de Vapor. La vaga de protesta que es va decretar, quasi improvisadament, fou seguida molt extensament no solament per les seccions de les Tres Classes de Vapor sinó que s'hi afegiren altres branques del cotó i també, paletes, manyans, tintorers, cinters, fusters i sabaters. Però amb l'ajut del Govern i la repressió policial, aquesta segona part de la vaga fou un desgavell per a les Tres Classes de Vapor, que anà perdents afiliats i seccions. A finals de 1890 s'escindirien les seccions de Manresa i de Sant Martí de Provençals. L'any 1895 La Unió Fabril Cotonera (organització de Mataró i comarca) deixà les TCV i ingressà a la UGT. L'any 1909 en una assemblea de la Federació de l'Art Fabril a Barcelona, hi consta que hi van assistir representants de les Tres Classes de Vapor de Torelló, Sant Martí de Provençals, Badalona i Manresa, sense una clara relació orgànica entre ells. Les seccions de les Tres Classe de Vapor s'anaren dissolguent entre la UGT i la CNT.
Poblacions amb seccions de les Tres Classes de Vapor.
Relació del congressos celebrats.
El periòdic El Obrero que editava Antoni Gusart, fou a partir de 1880 el portaveu de les Tres Classes de Vapor.

Federació d'Obrers Agrícoles de la Regió Espanyola (FOA)

Vilanova i la Geltrú, octubre de 1893.
Sota l'empenta dels treballadors del camp de Vilafranca del Penedès, es va fundar aquesta Federació d'Obrers Agrícoles, amb postulats reformistes. En el primer congrés hi van participar representants de 26.000 federats, enquadrats en 54 societats. En fou elegit secretari Isidre Rius (boter Vilafranquí), Isidre Claramunt, president (ambdós membres del Partit Republicà Democràtic Federal). També van ser elegits Pedro Llopart vice-secretari, Antonio Solsona, tresorer i Juan Saumell, vocal.
Celebrà un 2on. congrés a Vilafranca del Penedès el febrer 1895, en el que hi van ser representades 44 poblacions. El juliol següent va celebrar una Conferència extraordinària a El Vendrell. A la mateixa localitat va, celebrar el tercer Congrés (gener de 1896). En aquest congrés hi van assistir 53 delegats que representaven 33 localitats.
En franca decadència celebrà un quart congrés (El Vendrell, 1897). La FOA tingué la màxima activitat entre el 1893 i el 1895, agrupà en els seus començaments a unes 60 societats amb uns 30.000 treballadors del camp. Tingué una vida curta (1893-1897).
Entre 1895 i 1897 edità el periòdic El Campesino.

Federació d'Obrers Catòlico-Socials

Barcelona, 1911.
Organització promoguda pel jesuïta Gabriel Palau, amb la intenció de federar els petits sindicats confessionals. La seva escassa implantació es reduí a la ciutat de Barcelona. El 1917 el canònic Enric Pla i Daniel dissolgué la federació i el jesuïta Palau fou traslladat a l'Argentina.

Federació d'Obrers Manufacturers

Federació d'Oficials Boters de la Regió Espanyola

Tarragona, 1871 (27-28 de juliol) Segell dels Boters de Vilafranca del Penedès

Organització constituïda amb les directrius de la "Sociedad de Oficiales Toneleros del llano de Barcelona". Es formà primer a nivell català (1871) i després a nivell Estatal. Amb una filiació majoritària de Catalunya tingué també representació del País Valencià, Andalusia i Saragossa. Establí la seva seu a Reus , on celebrà el segon congrés (9-13 de desembre de 1872) i on els representants de 1932 afiliats van decidir adherir-se a la FRE de l'AIT.

Nota: Cal dir que el Congrés de 1872 també està considerat com el primer Congrés de la Federació. L’any 1932, (quan la Federació estava adherida a la UGT) en un informe del seu secretari, Francesc Altís, escrivia, Los dias 27 y 28 de julio de 1871 se convoca el congreso cero de la federación...
Del 16 al 20 de març de 1873 celebrà el 3er congrés a Reus. Hi van assistir 28 delegats de 14 seccions, en representació de 1.540 oficials i 392 aprenents.
Després del cop d'Estat del general Pavía (gener, 1874) s'il·legalitzaren les societats obreres, però semi-clandestinament la federació va continuar mantenint una activitat , que queda reflectida en els seus congressos, però no en coneixem informació concreta.
El setembre de 1881 representants de la Federació assistiren a la constitució de la FTRE, Segells dels Boters de Reus

però tot seguit en el 9è congres (Reus, 1 - 7 de desembre 1881), amb assistència de 23 delegats, que representaven 1602 oficials i 264 aprenents (xifres semblants de les del congrés de 1873) es decidí separar-se de la FTRE.
Del 6 al 12 de novembre de 1882 celebra el Xè congrés a Tarragona, amb representacions de 20 seccions i 2072 afiliats. Cal destacar l'assistència de seccions d'Alacant, Almeria, Màlaga, Saragossa i València.
Del 9 al 15 de juny de 1885 celebrà el XIIIè congrés a Vilanova i la Geltrú, amb assistència de 36 delegats de 14 localitats, qu entre d'altres qüestions van aprovar uns nous estatuts. La Federació comptava en aquells moments amb la filiació de 16.04 oficials i 307 aprenents.
El mes de maig de 1887 celebrà el XVè congrés a Sants. Hi van assistir representants de 20 seccions. La FOB tenia 1.827 afiliats. En aquest congrés es prengué l'acord de publicar un periòdic "El Eco de los Obreros Toneleros". L'any 1887 la FOB tenia seccions a: Aldaya (València), Altafulla, Arenys de Munt, Barcelona, Benicarló, Calatayud, Constantí, El Masnou, El Vendrell, Les Corts, Malgrat de Mar, Martorell, Reus, Sant Martí de Provençals, Sants, Saragossa, Sitges, Tarragona, Torredembarra, Torrente (València), València, Vilafranca del Penedès, Vilassar de Mar i Vinaròs. Tarifa de preus Oficials Boters. Reus

L'any 1889 celebrà el seu XVIIè congrés a Barcelona. Amb assitència de 19 seccions que representaven 1.340 afiliats, el congrés rebutjà una invitació per ingressar a la UGT.
En el XIX congrés se celebrà a Sant Martí de Provençals, del 13 al 30 d'abril de 1891, amb delegats de 20 seccions que representaven a 1.897 afiliats. Es decidí crear una institució per atendre als incapacitats per a treballar.
Els problemes interns de la Federació (establiments de preus i d'organització) obligaren a celebrar els dies 4, 5, i 6 de juny de 1891 una conferència extraordinària a Vilanova i la Geltrú.
L'any 1894 se celebrà el XXIIè congrés a Sant Martí de Provençals.
Els dies 1-7 d'abril de 1895 se celebrà el XXIIIè a Reus. Hi foren representades vint seccions i 1.361 afiliats i l'any 1902 celebrà el XXXè congrés a Barcelona.
L'any 1904 la Federació tenia 2.224 oficials i 291 aprenents associats. A partir d'aquest any algunes seccions van participar en el procès que culminaria en la constitució de Solidaritat Obrera l'any 1907, i en la qual hi consta el sindicat de boters de Sant Martí de Provençals.
El mes de maig de 1919 se celebra un important congrés a Reus, amb delegats d'Andalucia, Rioja, València i Catalunya.
L'any 1920 la Federació decideix adherir-se a la CNT i comencen les dissensions.
El 1921 en un congrés celebrat el mes d'abril a Barcelona es decideix retirar-se de la CNT i en el congrés extraordinari de 1923 a Vilafranca del Penedès reintegrar-se a la CNT , però l'any 1930, després de la dictadura del general Primo de Rivera, en un congrés celebrat a Reus es va decidir ingressar a la UGT (llistat de congressos).
A partir de 1887 publicà "Eco de los obreros toneleros", que s'edità a Sants, Sant Matí de Provençals, Tortosa, Lleida i Tarragona, amb diferents capçaleres. "El Eco de Toneleros".

Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya (FESAC)

Barcelona, agost de 1936.
Organització formada per sindicats proper a la Unió de Rabassaires, a la qual després del Decret de Sindicació obligatòria s'hi integrarien la mateixa Unió de Rabassaires (UR), la Unió de Sindicats Agrícoles (USA) (cooperatives agrícoles) i la Unió de Pagesos (UP). Els seus Estatuts foren aprovats per la Generalitat de Catalunya el 2 de desembre de 1936, passant a ser una entitat básicament econòmica integradora de totes les societats pageses de Catalunya. Individualment els seus components podien afiliar-se a qualsevol sindicat de classe (CNT, UGT o UR). El gener de 1937 en fou elegit president Josep Calvet, conseller d'Agricultura que també ho era de la UR. La línia centralitzadora de la producció i comercialització de la FESAC, s'enfrontà amb la CNT que entenia que la revolució al camp català passava per les col.lectivitzacions.

Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE)

Barcelona, setembre de 1881.
Organització sindical constituïda sota l'empenta de les societats obreres de Barcelona, adoptant l'estructura que s'havia aprovat per a la FRE de l'AIT en el congrés de 1870 (sindicats d'ofici, federacions locals, federacions Estatals) i seguint una línia més obrerista, oposada a la política parlamentària, amb els trets característics de la filosofia Bakuninista . Els dirigents anacosindicalistes de Barcelona, afiliats a la FRE de l'AIT, emprengueren l'acció de constituir una nova organització per acabar amb la clandestinitat que feia anys patia la FRE i que la conduïa a una inactivitat total. El dia 10 de juliol de 1881 publicaren un manifest, signat per 50 societats obreres, convocant un congrés per als dies 23, 24 i 25 de setembre. El congrés se celebrà amb l'assistència de 140 delegats que representaven a 162 societats obreres de 70 localitats (35 de les quals eren de Catalunya).

Entre els acords destaquem l'aprovació dels Estatuts de la federació i una declaració de principis, en la que manifestaven ser:

Es nomenà una Comissió Federal formada per: Francisco Tomàs, Antonio Pellicer, Eudald Canibell, Rafael Farga Pellicer i Josep Llunas i Pujals que residí a Barcelona. Rapidament s'anaren adherint a la nova Federació les antigues societats de la FRE . El mes de febrer de 1882 la FTRE tenia 93 federacions locals i 280 seccions, i el mes d'agost comptavilitzava 185 federacions locals, 561 seccions i 45.600 federats. El mes de setembre de 1882 celebrà un segon congrés a Sevilla, la Federació tenia prop de 58.000 afiliats que es repartien en 218 federacions locals. En aquest congrés es va produir un enfrontament entre els anarco-col·lectivistes, catalans en la seva majoria, i els anarco-comunistes, bàsicament andalusos i amb majoria d'afiliació . Cal assenyalar la diferent situació que existia entre els obrers manufacturers dels pobles i ciutats de Catalunya, i les condicions socials que patien els jornalers i temporers dels camperols d'Andalusia. Arran de la forta repressió policial a Andalusia, pels fets de "La Mano Negra", organització clandestina que emprava mitjans violents, els anarco-comunistes retreient als anarco-col·lectivistes el seu legalisme, mentre el govern torturava els treballadors andalusos.
Del 4 al 8 d'octubre de 1883 celebrà a València el tercer congrés, amb assistència de 121 delegats (alguna font diu 152 delegats) que representaven 88 federacions locals i 62 seccions d'oficis. Llavors la FTRE es composava de 14 federacions comarcals, 218 federacions locals i 550 seccions. En aquest congrés hagué un enfrontament entre els partidaris de mantenir la Federació dins la legalitat i els que pensaven que amb la legalitat a la mà el govern els empresonava i torturava. Aquests últims, encapçalats per Francisco Gajo, Manuel Pedrote i Miquel Rubio, van fer unes trobades paral·leles i van constituir "Los Desheredados. Organización revolucionaria anarquista", cosa per la qual serien expulsats de la FTRE. Però el trencament estava fet. També es va decidir que la Comissió Federal residís a Valladolid, elegint-se secretari Indalecio Cuadrado de la Unió de Noògrafs. El setembre de 1884 se celebrà a Barcelona un congrés extraordinari, amb assistència de 64 delegats que decidien que la FTRE passés a la clandestinitat i que les seccions i federacions es comuniquessin entre elles de la manera que consideressin més convenient. Aquest fet no fou ben acceptat pels dirigents catalans que continuen defensant l'anarco-sindicalisme legalitzat. A través de la "Revista Social" endegaren una campanya i cercant altres adhesions van convocar un congrés a Madrid (maig de 1885), on hi van ser representades 17 federacions locals, sense que s'aconseguís aturar el desmembrament de la Federació, que hagué de celebrar un nou congrés a Barcelona el juliol de 1885, i que tampoc va servir per acostar posicionaments. El maig de 1887 celebrà un nou congrés a Madrid en el qual només van assistir 16 delegats. La nova Comissió Federal s'establí a Barcelona i caminava cap a la seva dissolució, cosa que es va produir a Barcelona en un darrer congrés el maig de 1888. Encara, en aquest congrés, el sector més sindicalista intenta cercar una nova organització, creant-se la Federació Espanyola de Resistència al Capital (FERC) i també la branca anarquista de la FTRE organitzà a València, l'octubre següent, l'Organització Anarquista de la Regió Espanyola (OARE) on se certificà la dissolució efectiva de la FTRE.

Federació Espanyola de l'Art Fabril

Barcelona, maig de 1909.
Federació creada el mes de maig de 1909 en una assemblea de la Federació de l'Art Fabril de Catalunya, en la que també hi participaren representants de les Tres Classes de Vapor. En un congrés celebrat a Barcelona el 1914 es va decidir la creació d'una nova federació. La Federació Nacional de l'Art Fabril.

Federació Espanyola de Resistència al Capital

Barcelona, 1888 (18-20 de maig)
També anomenada Pacto de Unión y de Solidaridad, fou un dels molts intents d'organitzar el moviment obrer a l'entorn de l'anarco-col·lectivisme. Es constituí en un congrés convocat a Barcelona, per un sector de la FTRE. Hi participaren 26 federacions d'oficis, 3 consells locals i 6 federacions locals, bàsicament de Barcelona, Reus, Gràcia i Sants. També hi participaren alguns representants de València, Alcoy i Valladolid. Celebrà un congrés a València l'octubre de 1888. El 1891 celebrà un nou congrés a Madrid . Després anà perdent activitat. Fou una organització amb escassa rellevància i va ser substituïda l'any 1900 ( Madrid, 13/15 d'octubre) per la Federació Regional de Societats de Resistència de la Regió Espanyola.

Federació Espanyola de Treballadors de l'Ensenyament (FETE-UGT) Segell FETE-UGT

Madrid, 1909.
Sindicat de treballadors de l'ensenyament adscrit a la UGT. Fins l'any 1931 no va adquirir notabilitat. A Catalunya hom creà un comitè regional (Federació Catalana de Treballadors de l'Ensenyament) proper al BLOC i després al POUM. Publicà "El Magisterio Español" i a Catalunya, a partir de 1936, "Escola Proletària". Aquest darrer periòdic es fusionà amb "El Magisteri Català" (desembre, 1937).

Federació Fabril i Tèxtil d'Espanya

Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL)

Madrid, 1931.
Organització impulsada per les joventuts anarquistes de Madrid i que pretenia abarcar l'àmbit peninsular. Fou criticada per les Joventuts Llibertàries de Catalunya, tot i que s'hi adheriren el novembre de 1936. Durant la guerra civil en fou secretari general Fidel Miró, ex-secretari de les Joventuts Llibertàries de Catalunya.
Publicà els periòdics "Juventud Libre" a Madrid i a Barcelona "Ruta".

Federació Local de Sindicats d'Oposició de Sabadell

Sabadell, 1933.
Organització sindical que s'escindí de la CNT el 1933, oposant-se a la influència que els dirigents de la FAI exercien sobre la CNT. Posteriorment fou la impulsora dels Sindicats d'Oposició a nivell de Catalunya. El el moment de l'escissió la Federació Local de Sabadell era la més nombrosa dins la CRTC. L'agost de 1936 s'adherí a la UGT. En fou el principal capdavanter Josep Moix. Publicà el periòdic "Vertical" (1934).

Federació Nacional d'Obrers Agricultors d'Espanya (FNOA)

Còrdova, 17-20 d'abril de 1913.
Organització de camperols que des de la seva constitució rebutjà qualsevol acció i propaganda política dins de l'entitat. En el congrés fundacional 25 delegats representaven 8.795 treballadors de 23 localitats, i es va rebre l'adhesió de societats d'unes altres 31 poblacions. La primera sessió del congrés fou presidida per Manuel Jiménez i actuà de secretari Manuel Manzano del Real.
Entre els acords destaquem:

També cal destacar la presència d'ángeles Montesinos, activista sevillana impulsora de l'Agrupació pro-escola racionalista.
El lema de la Federació, "la terra per a qui la treballa" es va escampar ràpidament.
En el segon congrés (València, maig de 1914), van rebutjar la intervenció dels tribunals d'arbitratge i es va decidir que el Comitè de la FNOA residiria a Valls. En aquest congrés representant els sindicats pagesos de Catalunya hi van assistir 8 delegats.
El tercer congrés es va celebrar a Úbeda el 1915, amb assistència del vallenc Fidel Martí i Segell Agricultors Tarragona

Joan Martí representant la Federació de Reus-Tarragona i la Federació Comarcal de Barcelona respectivament. Un dels acords del congrés fou l'acceptació d'arrendataris (que circumstancialment tinguessin assalariats), com a membres de la Federació. Aquest fet a la pràctica només es donava a Catalunya.
Celebrà un quart congrés a Vilanova i la Geltrú (21-23 de novembre de 1916). La FNOA patia una forta crisi i llevat de dos delegats de València i un de Càdiz (Diego Martínez, que ja havia participat en la fundació de la FNOA), la resta de delegats eren del Principat. Per primera vegada es va debatre l'ingrés de la Federació a la CNT. Qüestió que no fou aprovada, però es deixa una porta oberta a les societats que individualment s'hi volguessin adherir. Segell Agricultors Reus

En el cinquè congrés (Saragossa, 22/24 de maig de 1917), hi van ser representades 80 seccions i 13.852 federats. Un dels acords remarcables del congrés fou la decisió de fusionar-se amb la Federació d'Obrers, Peons i Bracers d'Espanya. I es va proposar celebrar una assemblea nacional amb la CNT, la UGT, la Federació de Peons i la Unió Ferroviària de Madrid, per tractar de la unificació de totes les organitzacions obreres.
La FNOA celebrà un sisè i últim congrés a València (25/27 de desembre de 1918). La Federació es va adherir formalment a la CNT, sense perdre les estructures orgàniques. El congrés va manifestar: La revolució abolirà la propietat privada i declararà la riquesa social patrimoni universal. Es va dissoldre l'any 1920, seguint les directrius del Congrés de la CNT del Teatre de la Comèdia (Madrid, 10/18 de desembre de 1919).
En el sí de la Federació s'enfrontaren les reivindicacions més moderades dels camperols valencians i catalans amb les més radicals dels camperols andalusos.
Edità "La Voz del Campesino" (Valls, 15-11-1913).

Federació Nacional de l'Art Fabril

(També citada com a Federació Fabril i Tèxtil d'Espanya)

Barcelona, desembre de 1913.
Després de la vaga general del tèxtil a Catalunya (juliol - agost de 1913) impulsada pel sindicat barceloní "La Constància" es van produir els moviments per tornar a organitzar una Federació tèxtil.
En aquesta vaga les obreres i els obrers del Tèxtil, reclamaven la reducció de les hores de treball a 9 hores diàries i denunciaven l'incompliment de les lleis sobre el treball infantil i femeni. El dia 22 d'agost es va acceptar una proposta que va fixar per decret la jornada màxima de treball en 60 hores setmanals. Durant la primera setmana d'agost hi havia a Barcelona més de 24.000 treballadors en vaga i a Catalunya més de 63.000 vaguistes. La vaga tingué una destacada incidència a: Barcelona, Sabadell, Igualada, Mataró i Vilanova i la Geltrú.
El congrés fundacional de la Federació Nacional de l'Art Fabril se celebrà els dies 25, 26 i 27 de desembre al Palau de Belles Arts. Segons el periòdic "La Justicia Social" de Reus hi van assistir 64 delegats que representaven 44 sindicats, i segons el periòdic igualadí "El Obrero Moderno" 78 delegats representant 62 sindicats de 24 localitat (dues de fora del Principat) Alcoi, Arenys de Mar, Badalona, Barcelona, Bejar, Calella, Cornellà, Gracia, Igualada, Manlleu, Mataró, Montesquiu, Poble Nou, Reus, Sabadell, Sant Andreu, Sant Feliu de Llobregat, Sant Hipòlit de Voltregà, Santa Coloma, Sants, Terrassa, Torelló, Vilanova i la Geltrú i Vilassar de Dalt. Segell de l'Art Fabril de Reus

No es van admetre els representants de la vella Federació de Les Tres Classes de Vapor". L'organització de la nova Federació va anar a càrrec del sindicat La Constància. El mes d'abril de 1914, després d'una nova vaga a les conques del Ter i del Freser es va decidir traspassar a Mataró les tasques de formar un comitè i elegir un nou secretari. L'elegit va ser el socialista Constantino Perlasia, amb un Comitè format per anarquistes, socialistes i republicans. El nou Comitè organitzà un nou congrés que se celebrà a Badalona del 25 al 27 de març de 1915, al qual hi van assistir Julián Besteiro i Francisco Largo Caballero (en qualitat de convidats i representant la UGT). Fou proposat per alguns assembleistes l'ingrés de la Federació a la UGT, però la proposta va ser rebutjada i la Federació es va mantenir independent de les dues grans centrals sindicals (CNT i UGT).
L'any 1916 la Federació va patir una nova davallada, a conseqüència de la vaga promoguda pel sindicat La Constància. La vaga que afectava el Pla de Barcelona va durar del 15 de juliol al 3 d'agost, però, tot i la solidaritat econòmica d'altres sindicats, no es van obtenir resultats tangibles per a les treballadores i treballadors del tèxtil (hi van haver quasi 14.000 dones en vaga). La vaga va prendre un caire violent quan les manifestacions de les dones van ser reprimides molt durament per la força pública. Es van empresonar dirigents de les fàbriques del Clot, Sant Andreu, Poble Nou i Sant Martí de Provençals. El setembre de 1916 el Comitè de Mataró va dimitir i es van traspassar les responsabilitats de dirigir la Federació al sindicat d'Estampadors i Cilindradors de Barcelona.
El juny de 1918 amb el poderós sindicat "La Constància" força recuperat (tenia uns 11.000 afiliats), la Federació va emprendre una nova volada (arribà a tenir 80.000 afiliats).
A finals de 1919 els obrers del tèxtil de les conques del Ter, Freser, Llobregat i Cardener es van declarar en vaga reivindicant la jornada de 8 hores, que el Govern havia pactat amb la CNT durant la vaga de La Canadenca el març de 1919. Sense el suport de la CNT ni de la UGT la vaga va representar un fracàs per la Federació, que anà perdent efectius fins que es dissolgué a les acaballes de 1919. En aquells moments n'era secretari general l'anarcosindicalista Lluís Serra. La majoria dels seus components ingressaren a la CNT. El sindicat La Constància, base de la Federació, ja havia estat representant en el primer congrés de la CRTC del juny de 1918 per Francisco Mas i Julio Ramón.
Publicà el periòdic "Acción Fabril".

Federació Nacional de Dependents de Comerç

Barcelona, octubre de 1902.
Organització constiuïda per a coordinar les diferents associacions de la Dependència Mercantil de l'Estat. Hi assistiren representants d'Alacant, Barcelona, Cullera, Palma de Mallorca, Reus i València. En fou l'impulsor Antoni Fabra i Ribas.

Federació Nacional de Grups Anarquistes d'Espanya

Madrid, març de 1923.
Organització creada per a fomentar el contigut anarquista de la CNT, davant la

Sindicats i Altres Organitzacions

A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V X Y Z