Confederació Nacional del Treball (CNT)
Barcelona, 30 - 31d'octubre i 1 de novembre de 1910
(Es pren l'acord de constituir la Confederació)

Barcelona, 8 - 9 i 10 de setembre de 1911
(Celebra el primer congrés)

Confederació estatal de sindicats anarcosindicalistes. Fins l’any 1936 fou sens dubte l’organització amb més implantació en el món obrer, especialment a Catalunya. Preconitzà un sindicalisme revolucionari i recolzat en l’acció directa obtingué importants millores per als treballadors. S’organitzà a base de sindicats d’ofici (fins l'any 1918).

Els pòsits de la CNT cal buscar-los en la FRE de l’AIT i les seves successores la FTRE i la Confederació Regional de Societats de Resistència, Solidaritat Obrera. Aquesta organització, convocà i organitzà per als dies 30, 31 d’octubre i 1 de novembre de 1910 un congrés a Barcelona, al qual hi van assistir 136 delegats de 119 societats (77 de Catalunya), i les Federacions Locals de Badalona, Sabadell, Terrassa, Valls, Vilafranca del Penedès i Saragossa. En aquesta assemblea es prengué l’acord (per 84 vots a favor, 14 en contra i 3 abstencions) de constituir una nova Confederació General del Treball, aprovant-se un reglament provisional que s’havia de sotmetre a l’aprovació de les societats obreres representades i/o adherides. La ponència que va dictaminar sobre el reglament provisional estava formada per Jerònim Farrè, Juan Gil, J. Mora (de Saragossa), Josep Negre, Vicente Plaza i Pedro Sierra Álvarez. També es va aprovar que el Comitè federal residís a Barcelona. Aquest Comitè (elegit pels sindicats de Barcelona el 19 de novembre de 1910) va estar format per Josep Negre Secretari general, Timoteo Herrer secretari segon, Miguel Permanyer secretari tercer, P. Ferrer tresorer, J. (Just ?) Martí comptador, Joaquin Bueso encarregat de la confecció del periòdic “Solidaridad Obrera”, Rafael Ávila administrador del periòdic, i vocals: Emili Corominas, J. (Joan?) Esteve, Josep Fernández, J. Roca, J. (Joaquim?) Solà, M. (Miguel?) Vidal, J. Vives, i Francisco Ullod.
Un any després, els dies 8-9 i 10 de setembre de 1911, se celebrà el primer congrés de la CNT. Hi van assistir 121 delegats que representaven 99 societats obreres (59 de Catalunya) i 6 federacions locals (4 de Catalunya) de 29 localitats (12 de Catalunya).
Destacar que no havia cap representació de Madrid, amb una notable organització obrera.

Des del mateix moment de la seva constitució la CNT va patir la repressió de l’autoritat político-militar, amb l’empresonament dels seus dirigents i el tancament dels seus locals. La nit del dissabte 16/09/1911 van ser detinguts els membres del Comitè, encapçalats pel secretari general Josep Negre (acusats de ser els instigadors de la vaga general minera que havia esclatat a les conques asturianes i biscaïnes), cosa que provocà que l'activitat de la CNT (si és que n’hi va haver alguna) hagués de fer-se des de la clandestinitat.
El gener de 1913 el Govern dirigit pel comte de Romanones dictà un indult per als detinguts per delictes polítics/socials, i així van sortir de la presó els cenetistes empresonats el setembre de 1911. Llavors es va reorganitzar el Comitè Local de Barcelona que va convocar una assemblea de la Confederació. Aquesta assemblea se celebrà els dies 23, 24 i 25 de març de 1913. Hi van participar una cinquantena de sindicats de Barcelona i rodalies sota el lema Necessitat de reconstituir la Confederació Regional. Es va prendre l’acord de reeditar el periòdic “Solidaridad Obrera” (suspès des del setembre de 1911) i es va designar una comissió per redactar uns nous estatuts, que va quedar formada per, Francesc Ferroni de Terrassa, Camil Piñón dels Lampistes i Llautoners de Barcelona, Francisco Ullod dels Serrallers de Barcelona i Puig (de Vilassar de Mar) (d’aquest darrer en tenim dubtes).
No va durar gaire l’activitat pública de la CNT, perquè arran de la vaga de l’Art Fabril i Tèxtil del mes d’agost a Barcelona (convocada en una assemblea celebrada el dia 27 de juliol) la CNT va tornar a ser il·legalitzada. Un nou expedient judicial obert contra els homes del Comitè local de Barcelona i contra els de la Confederació Regional va deixar aquests organismes desarticulats. Llavors es va formar una comissió clandestina formada per Josep Negre, Josep Climent, Saturnino Meca, Josep Godayol, Francisco Miranda i l’anarquista Antonio Loredo, que, des del periòdic “Solidaridad Obrera”, procurava encarrilar l’activitat sindical.
Tot això va comportar que la CNT no disposés d’una mínima estructura orgànica.
El març de 1914, després del sobreseïment de l’expedient judicial obert contra els membres dels comitès, aquests es reunirien el dia 21. Allí es va prendre l’acord d’encarregar a uns determinats sindicats que elegissin el comitè local de Barcelona i el de la CRTC. Aquests sindicats van ser Lampistes, Societats nova de Perruquers i Barbers, Federació local de Paletes, Dependents d’escriptori, Barreters, Relligadors, Envernissadors de Pianos, Forners, Cotxers “La Fraternal”, Teixidors Mecànics, Fonedors en bronze, Ebenistes, Botoners de nacre, Peons de Paletes i Fusters. Amb tot això no es pot dir que es reorganitzés la CNT, la coordinació dels sindicats no anava més enllà de Barcelona i la seva àrea d’influència.

El mes d’octubre següent la CRTC impulsà una assemblea general de treballadors a Barcelona, per presentar i recollir propostes que conduïssin a sortir de la crisi de treball que vivia la classe obrera i fer front al paorós atur obrer. La convocatòria de l’assemblea anava signada per a Confederació Regional del Treball; Federació Local de Societats Obreres de Barcelona; Federació del Ram de Elaborar Fusta; Societat d’Obrers en Gènere de Punt; Societat de Cilindradors i Aprestadors; Societat de Constructors de Carruatges; Societat de Constructors Mecànics; Societat de Lampistes i Llauners; Societat de Peons; Societat de Relligadors i Societat Única de Perruquers. Aquesta assemblea se celebra el dia 8 d’octubre al Palau de Belles Arts de Barcelona.
El 30 d’abril de 1915, en el decurs de les reunions del Congrés Internacional de la Pau que se celebrava a El Ferrol, Ángel Pestaña va proposar que es reorganitzés la CNT. La proposta es va aprovar i el comitè de la CRTC va assumir la responsabilitat d’endegar la reorganització.
A finals d’octubre de 1915 es va nomenar el nou Comitè de la CNT que queda domiciliat en el mateix local de la CRTC a Barcelona. Manuel Andreu va ser elegit Secretari General, José Triadó i Francisco Miranda Secretaris ajudants i Manuel Solanas Tresorer.
Entre 1915 i 1918 s’anà produint la vertebració de la CNT per tot l’Estat. Entre 1917-1918 es va constituir la Regional d’Andalusia. (Celebrà el congrés de constitució a Sevilla l’1-05-1918). Entre 1918-19 la del País Valencià (Congrés celebrat a València el desembre de 1918). La Confederació Asturiana es va constituir l’octubre de 1920.
A Catalunya la CNT tenia l’any 1915 uns 15.000 afiliats i el juny de 1918 més de 74.000.
L’anarcosindicalisme de Catalunya fou el motor de la CNT, no solament perquè el seu Comitè residís regularment a Barcelona, sinó perquè les actuacions de la seva organització territorial, la CRTC, marcà les pautes de les accions i organització de tota la Confederació.
El 25 de març de 1917 la CNT conjuntament amb la UGT signaren un pacte d’unitat d’acció i en un manifest fet públic dos dies després exigien canvis fonamentals del sistema polític. D’aquest pacte en sortí la vaga general revolucionària de l’agost següent, enfrontant-se obertament els sindicats amb les estructures de l’Estat. La vaga va ser un fracàs i costà 70 morts, 43 d’ells a Catalunya.
El juny de 1918 la CRTC celebrà un congrés (el Congrés de Sants), per reorganitzar les estructures dels sindicats, creant-se el sindicats d’indústria, coneguts per Sindicat Únic, on s’enquadraven tots els afiliats d’un mateix ram. Així el Sindicat de la Construcció el formaven les seccions de paletes, guixaires, pintors, peons, etc., i els delegats dels diferents rams d’una població, formaven la federació local. Hi van assistir 155 delegats que representaven 137 societats i 74.219 federats. Després del Congrés s’escollí un nou Comitè per a la CNT i un nou secretari general, Manuel Buenacasa. Aquesta nova estructura va permetre que la CNT de Catalunya, a les primeries de 1919, promogués i dirigís la vaga de la Canadenca. Una demostració de força i d’organització amb la qual la CRTC va imposar el reconeixement legal, per a tot l’Estat, de la jornada màxima de treball de 8 hores.
A principis de 1919 la CNT es veié enfortida per l’adhesió de la Federació Nacional d’Agricultors (FNA) (fins aleshores independent de les dues grans centrals sindicals de l’Estat), que havia pres l’acord en un congrés celebrat a València el desembre de 1918.
El desembre de 1919 la CNT convocà i celebrà a Madrid el seu segon congrés confederal, el congrés del Teatre de la Comèdia. Es van acreditar 437 delegats que representaven 716.409 federats. Catalunya era la delegació més nombrosa amb 428.631 federats representats per 129 delegats. En un clima d’eufòria pels esdeveniments de la revolució Russa, el congrés va decidir adherir-se -provisionalment- a la Tercera Internacional i va declarar:

La finalitat de la CNT és el comunisme llibertari.

La CNT és trobava en el cim del seu desenvolupament quantitatiu, però la praxis dels elements que anys després formarien la FAI, minarien la filosofia anarcosindicalista que s’havia gestat amb Solidaritat Obrera.
A Catalunya entre els anys 1919 i 1923 els enfrontaments entre la patronal i la CNT traspassaren les barreres de les vagues/locaut.  La violència de la Patronal, organitzant grups armats amb el suport de l’aparell policial i repressiu del governador civil de Barcelona, general Severiano Martínez Anido, intentà eliminar la CNT. Citem unes declaracions d'aquest governador uns anys després, essent ministre de Governació de la dictadura de Primo de Rivera (Zamora, 1927) "yo solucioné los conflictos sociales de Barcelona sin hacer uso de la Policia ni la Guardia civil. Lo que hice fue levantar el espíritu ciudadado y recomendar a los obreros libres que por cada uno de los suyos que cayera, debían matar a 10 sindicalistas".
L’esmentat general també va ser ministre del primer govern militar de la dictadura del general Franco, l’any 1938. I Francesc Cambó, referint-se al període 1920-1922 escribia: Al poder executiu, davant els atemptats sindicalistes, no s’acudí altra cosa que organitzar atemptats antisindicalistes.
Aquesta violència deiem, va donar raons al contra-terrorisme enquistat dins de la CNT (dirigit per homes com Durruti, Ascaso, García Oliver, Ricardo Sanz) per llençar-se pel camí de la violència. Hagueren més de 400 victimes obreres, entre els que cal destacar els secretaris de la CNT Evelio Boal i Salvador Seguí, l’advocat defensor dels obrers Francesc Layret, i atemptats mortals contra el president de l’Associació de Patrons Electricistes, contra el cap del Govern de l’Estat Eduardo Dato (08 de març de 1921), contra el governador civil de Barcelona comte de Salvatierra, contra el cardenal Soldevila, etc.. Entre l’any 1919 i 1920 l’Ajuntament de Barcelona reconeixia que havia hagut 300 atemptats contra patrons i obrers sense que cap d’aquests atemptats fos jutjat.
Durant l’any 1920 la CNT i la UGT van organitzar diferents trobades i es van creuar alguns escrits cercant la unió de les dues centrals sindicals. El dia 3 de setembre una comissió encapçalada per Evelino Boal Secretari general de la CNT, Salvador Seguí Secretari de la CRTC, Francisco Largo Caballero i Francisco Núñez Tomás (secretari i president accidental de la UGT respectivament, van adreçar un comunicat a tots els treballadors de l’Estat proposant i demanant la unitat d’acció en les reivindicacions obreres. Semblava el pas previ a una fusió que, malauradament, mai no va arribar.

No calien arguments per declarar il·legal la CNT, tancar els seus locals i empresonar els seus dirigents.El Castell de la Mola de Maó El novembre de 1920, el governador civil de Barcelona, general Martínez Anido, va fer empresonar 64 dirigents de la CNT d’una sola tacada, trenta dos dels quals van ser deportats al castell-presó de la Mola (Maó). A títol d'explicació el general digué, No es una deportación, sino un apartamiento del foco de lucha.
L’abril de 1921 en un Ple de federacions regionals, celebrat a Barcelona, la CNT nomenà una delegació per assistir al tercer congrés de la Tercera Internacional i a la constitució de la Internaciona Sindical Roja (ISR) (Moscou, juliol de 1921). La delegació la van composar Víctor Colomer, Jesús Ibañez, Hilari Arlandis, Joaquín Maurín, Andreu Nin i el el representant dels grups anarquistes Gaston Leval. Un any després en una conferència extraordinària celebrada a Saragossa l’11 i 12 de juny de 1922, es va prendre l’acord de retirar l’adhesió a la Tercera Internacional i adherir-se a la nova AIT que s’estava organitzant a Berlín. Ángel Pestaña i Salvador Seguí van firmar la proposició que argumentava la retirada de l’adhesió.

Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) també es va prohibir la CNT, clausurats els seus locals i tancat el diari "Solidaridad Obrera". La seva activitat va minvar ostensiblement, però tot i la clandestinitat se celebraren diferents Plens de delegats: Granollers desembre de 1923. Sabadell maig de 1924. Madrid gener de 1928. Martorell juny de 1929.

L’any 1930 la CNT va reemprendre plenament la seva activitat. El 16 i 17 de febrer se celebrava una Ple de delegats amb presència de representants dels Comitès regionals d’Aragó, Asturias, León-Palencia, Llevant, Rioja-Navarra i Catalunya. El dia 22 el periòdic “Acción” publicava una circular del Comitè confederal amb les instruccions básiques per a la reorganització dels sindicats, dels comitès locals i comarcals. El dia 30 d’abril presentava els nous estatuts al govern civil de Barcelona i el dia 7 de juliol enviava una circular al Comitè de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), amb directrius sobre el carnet, el segell confederal (que valdria 15 cèntims) i el registre sindical, insistint en que el tema més urgents era la reorganització: La tarea más urgente, la que exige desplegar toda la energía de que sean capaces los militantes de la C.N.T. es la de organizar los sindicatos. El 23 de novembre de 1930 el periòdic “Acción” publicava un manifest del Comitè de la CNT (aprovat en un Ple de Regionals celebrat els dies 5 i 6 de novembre) en el que se sol·licitava la sindicació de tota la classe treballadora para la derrocación del régimen burgués y para la suplantación del Estado por una convivencia libre.

El mes de juny de 1931 la CNT va celebrar el tercer congrés confederal (Madrid, 10-16 de juny). Hi van assistir 418 delegats, representant 535.565 federats de 511 sindicats. (La delegació del Principat estava representada per 129 delegats de 92 poblacions i 296.459 federats). Es va aprovar incloure en l’organització de la CNT les federacions d’indústria, impulsades per Joan Peiró i la CRTC.
Tot i que en els dictàmens del congrés s’imposaren les tesis moderades, els membres extremistes de la FAI impulsaren en els "plens locals" i "plens regionals" les postures més radicals:

"propugnem el fet revolucionari, despreocupant-nos de si estem preparats o no, ja que el problema revolucionari no és qüestió de preparació sinó de voluntat..."
(Joan García Oliver).

Aquesta radicalització tingué el seu punt àlgid en els moviments insurreccionals de l’Alt Llobregat (gener 1932) i Cartell CNT - FAITerrassa (febrer 1932). També aguditzaren les friccions internes, ja expressades públicament a finals d’agost de 1931 amb el nomenat "manifest dels trenta" i amb diverses i continuades acusacions mútues –faistes/trentistes- en la premsa.
A mitjan març de 1932 dimití el comitè estatal, al davant del qual estava Ángel Pestaña i fou substituït per un comitè plegat de faistes (Manuel Rivas –secretari- Ricardo Sanz, etc). Tot plegat va provocar una gran escissió. L'abril de 1932 a Sabadell la mesa del Ple Regional no accepta les credencials dels delegats dels Sindicats de Girona, Lleida i Tarragona, (afins al BOC) i el setembre de 1932 el comitè de la CRTC expulsa la Federació Local de Sabadell, una de les més fortes del Principat, encapçalada pels "trentistes", que s'havia negat a pagar el segell confederal, perquè els sindicats de Barcelona, dirigits per faistes, no respectaven el sistema de votació per cotització de segells confederals i imposaven les votacions per afiliació.
Aquestes expulsions debilitaren la força i les accions de la CNT de Catalunya i per extensió al moviment obrer. Tot i així continuà essent el sindicat hegemònic. Els sindicats escindits i/o expulsats de la CNT van constituir el Sindicats d'Oposició (Manresa, 1933). Una part d’aquests sindicats retornaren al sí de la CNT en el congrés de Saragossa (maig de 1936) i una altra, encapçalada per la federació de Sabadell es van adherir a la UGT (juliol de 1936). En aquest congrés de Saragossa hi van assistir 649 delegats que representaven més de 550.000 afiliats, d’un total de 800.000 afiliats que es calculava que hi havia a tot l’Estat.
Hom ha dit que la CNT fou determinant per sufocar la sublevació militar a Barcelona el juliol de 1936. Tal vegada no fou determinant, però va transformar el cop d’Estat dels feixistes en una situació de revolució de la classe obrera. A Catalunya la força de la CNT va imposar el Comitè de Milícies Antifeixistes, veritable contrapoder del govern de la Generalitat, i després de la incautació de les grans empreses, es van constituir a les fàbriques els Comitès de Control Obrer CNT-UGT.

El setembre de 1936 destacats dirigents cenetistes passaren a formar part del govern de la Generalitat, Joan Porqueras i Fàbregas, Economia. Josep Juan i Domènech, Josep, Proveïments. Antonio Garcia i Birlan, Sanitat i Assistència Social . (Per part de la CNT l’acord es va prendre en un Ple de federacions locals i comarcals celebrat a Barcelona el dia 24.) Tanmateix el mes de novembre també entraren a formar part del govern estatal, Joan Peiró i Belis, Juan López Sánchez, Joan García Oliver i Frederica Montseny Mañé.

L'any 1939 els militants i els dirigents de la CNT hagueren d’exiliar-se i es constituí un comitè a França. Els que es van quedar van patir una implacable i ferotge repressió de la dictadura franquista. Deu comitès confederals van ser desarticulats i empresonats fins l’any 1945 i, solament a Catalunya, van ser afusellats més de 840 militants de la CNT.
A l'exili, l'entrada d'Horacio Prieto i d'Expósito Leiva en el govern de José Giral desencadenà l'escissió de la CNT (octubre de 1945, Tolosa). La CNT "apolítica" fou mantinguda per Josep Esgleas, Frederica Montseny, Felipe Alaiz, Josep Peirat; la "política", per Horacio Martínez Prieto, Diego Abad de Santillán, Manuel Buenacasa i Juan López entre d'altres. Encapçalada per Frederica Montseny la direcció de la CNT a l'exili queda establida a Tolosa de Llenguadoc.


Per afegir dades sobre la data de constitució de la CNT reproduïm el text de la primera ponència del congrés de 1910, aprovada en la segona sessió (extreta del llibre Congreso de Constitución de la Confederación Nacional del Trabajo (CNT), pàg. 56. Editorial Anagrama. Barcelona, 1976).

Primera Ponència

Tema 3er. És de necessitat o conveniència per al Sindicalisme que la S.O. passi a ser una Confederació Nacional?
DICTAMEN: Que es constitueixi una Confederació General del Treball Espanyola, integrant-la temporalment totes aquelles Societats no adherides a la U.G.T en la condició que un cop constituïda la C.G. del Treball Espanyola, es procuri d’unir tota la classe obrera en una sola organització. – Barcelona, 30 d’octubre de 1910.

Com hem dit al començament, aquest dictamen va ser aprovat per 84 vots a favor, 14 en contra i 3 abstencions.
I també reproduïm el primer paràgraf de la memòria, llegida per Josep Negre, en la primera sessió del congrés de 1911.
¡Salud! Acordado en el segundo Congreso convocado por la Confederación Regional Solidaridad Obrera, cuyas sesiones tuvieron lugar en los días 30, 31 de octubre i 1 de noviembre del año próximo pasado y en este mismo local, que la Confederación Regional pasara a serlo nacional por las razones expuestas en las asambleas de dicho Congreso y nombrados los compañeros que integramos el Comité Federal para llevar a efecto dicha labor, venimos hoy a daros cuenta de nuestras gestiones, ansiando que el resultado de las mismas merezcan la aprobación de los compañeros delegados presentes en esta asamblea, primera del primer Congreso que celebra la Confederación Nacional del Trabajo.

Altres dades de la CNT.
Detalls del Congrés de Barcelona de 1910.
Detalls del Congrés de Barcelona de 1911.
Detalls del Congrés de Madrid de 1919.
Detalls del Congrés de Madrid de 1931.
Detalls del Congrés de Saragossa de 1936.
Dictamens aprovats en el Congrés de Saragossa de 1936.

Detalls del Congrés de Sants. Barcelona, 1918.

Estatuts de la CNT (Barcelona, abril de 1930).
Manifest dels trenta (agost de 1931)
Manifest dels Sindicats d'Oposició (Manresa, 1933)

Secretaris de la CNT (1910 - 1936).

Cronologia de les principals assemblees de la CNT i de la CRTC.


MANIFEST CONJUNT DE LA CNT i LA UGT
signat a Madrid el 27 de març de 1917,
en els prolegòmens de la vaga general revolucionària de l'agost de 1917.

A los Trabajadores Españoles y al País en General

Tras la labor de protesta constantemente ejercitada por las organizaciones obreras contra los abusos de la administración y las corruptelas de la política que nuestro país padece, la huelga general del 18 de diciembre último, admirable ejemplo de eficacia de la organización y testimonio irrecusable de la capacidad creciente del proletariado español, habría debido producir alguna atenuación, al menos, de los males por todos reconocidos y continuamente denunciados.
Mas, a pesar de nuestras advertencias serenas, de nuestras quejas metódica y reflexivamente fundamentadas y de nuestras protestas, tal vez más prudentes y mesuradas de lo que exige la agudeza de los dolores que el país padece, es lo cierto que cada día que pasa representa para el proletariado una agravación creciente de la miseria ocasionada por la carestía de las subsistencias y por la falta de trabajo.
Ciertamente, si las privaciones a las cuales se ve sometido el pueblo español fuesen una consecuencia necesaria de crisis profundas de la economía mundial, cuya solución no depende de nosotros ni de los elementos directores de nuestra vida nacional, nuestras quejas serían absolutamente estériles y nuestras protestas no tendrían otra eficacia que la de imprecaciones más o menos vehementes contra los misteriosos designios de la fatalidad.
Pero ¿habrá algún gobernante español que pueda afirmar en conciencia que las condiciones insoportables de nuestra vida, agravadas sin duda y puestas de relieve por la guerra europea, no son la consecuencia de un régimen tradicional de privilegio, de una orgía constante de ambiciones privadas, de la desenfrenada inmoralidad que encuentra en los organismos públicos el amparo y la defensa que debían prestar a los primordiales intereses de la vida del pueblo?
Las luchas provocadas por la competencia entre los diversos grupos de explotadores de la vida de la nación pueden dispensar al proletariado de hacer la crítica del régimen vergonzoso que padece España.
Las denuncias diarias de la prensa, los abusos que descubren las públicas discusiones de las asambleas, la labor misma de las Cortes, tan estéril para el bien como reveladora de crecientes impurezas, son los folios de un largo y complicado proceso cuya sentencia habrá de ser dictada y cumplida por el pueblo, como juez inapelable.
Todos los días, la prensa ofrece el testimonio de la preocupación de los gobernantes ante las complicaciones de los problemas presentes. ¿En qué se gasta su actividad que sus resultados beneficiosos no llegan nunca al pueblo trabajador? Todos esos esfuerzos de los gobernantes, el pueblo sabe bien que se gastan en un empeño imposible de armonizar los intereses privados opuestos, que encuentran en los momentos más angustiosos de la vida nacional la ocasión más propicia para aumentar sus ganancias.
Las empresas de ferrocarriles, las compañías navieras, los mineros, los fabricantes, los ganaderos, los trigueros, los múltiples acaparadores e intermediarios, los trusts que monopolizan los negocios en las grandes poblaciones, los gremios degradados y degradantes, todos representan intereses particulares, que hallan amparo y protección en los poderes públicos, mientras el pueblo emigra o perece.
Y no es posible seguir ya engañando al país con discursos más o menos brillantes, ni con preámbulos de leyes cuyo articulado desmiente las propias ideas proclamadas por los ministros en la Gaceta.
En la presente y crítica situación ya ha visto el pueblo lo que ha quedado de las promesas de reforma de la economía nacional. Continúan las eternas ocultaciones de riqueza, los más llamados al sostenimiento de las cargas públicas siguen sustrayéndose al cumplimiento de ese deber de ciudadanía, los beneficiados con los negocios de la guerra ni emplean sus ganancias en el fomento de la riqueza nacional, ni se avienen a entregar parte de sus beneficios al Estado, y el gobierno, débil con los poderosos y altivo con los humildes, lanza a diario contra los obreros a la guardia civil, mientras prepara empréstitos de transformación de la Deuda y ofrece a los capitalistas una colocación lucrativa a sus fondos ociosos, so pretexto de promover obras públicas que jamás se realizan.
Y si de los pomposos ofrecimientos de reformas económicas y de promoción de obras públicas no queda más que el rumor de vanas palabras, ¿para qué ha servido la ley de subsistencias, como no sea para revelar la dependencia vergonzosa en que se halla el gobierno con respecto a las agrupaciones gremiales más conocidas y más odiadas por los consumidores?
¿De qué nos vale formular un día y otro nuestras quejas, y de qué nos sirve el reconocimiento de la justicia de nuestras demandas por los mismos hombres que ocupan el poder, si no logramos nunca vislumbrar el remedio de nuestros males?
La impotencia de los poderes públicos para resolver los problemas vitales de la nación la está proclamando la acción militar en Marruecos, sangrienta y vergonzosa ruina de España, por todos los gobernantes censurada, pero por todos igualmente mantenida.
Después de las prolijas discusiones a que la acción de España en Marruecos ha dado lugar, a nadie se le oculta ya que esta reincidencia de los poderes públicos en los antiguos errores bélicos, militaristas y dinásticos bastaría por sí sola para provocar por parte de la nación la más violenta de las actuaciones contra los causantes de su desgracia.
Estos males, percibidos a diario por el proletariado, han formado en él, tras una larga y dolorosa experiencia, el convencimiento de que las luchas parciales de cada asociación con los patronos, asistidas por la solidaridad de los compañeros de infortunio, no bastan a conjurar los graves peligros que amenazan a los trabajadores.
El proletariado organizado ha llegado así al convencimiento de la necesidad de la unificación de sus fuerzas en una lucha común contra los amparadores de la explotación, erigida en sistema de gobierno. Y respondiendo a este convencimiento, los representantes de la Unión General de Trabajadores y los de la Confederación Nacional del Trabajo han acordado por unanimidad:
1º.- Que, en vista del examen detenido y desapasionado que los firmantes de este documento han hecho de la situación actual y de la actuación de los gobernantes y del Parlamento, no encontrando, a pesar de sus buenos deseos, satisfechas las demandas formuladas por el último Congreso de la Unión General de Trabajadores y Asamblea de Valencia, y con el fin de obligar a las clases dominantes a aquellos cambios fundamentales de sistema que garanticen al pueblo el mínimo de las condiciones decorosas de vida y de desarrollo de sus actividades emancipadoras, se impone que el proletariado español emplee la huelga general, sin plazo limitado, como el arma más poderosa que posee para reivindicar sus derechos.
2º.- Que a partir de este momento, sin interrumpir su acción constante de reivindicaciones sociales, los organismos proletarios, de acuerdo con sus elementos directivos, procederán a la adopción de todas aquellas medidas que consideren adecuadas al éxito de la huelga general, hallándose preparados para el momento en que haya de comenzar este movimiento.
3º.- Que los abajo firmantes, debidamente autorizados por los organismos obreros que representan, y en virtud de los poderes que les han sido conferidos por la clase trabajadora, se consideran en el deber de realizar, en relación con las diversas secciones, todos los trabajos conducentes a organizar y encauzar debidamente el movimiento, así como también a determinar la fecha en que debe ponerse en práctica, teniendo en cuenta las condiciones más favorables para el triunfo de nuestros propósitos.

Por la región de Galicia, José Gómez Osorio y Manuel Suárez
Por la Confederación Nacional del Trabajo, Salvador Seguí y Ángel Pestaña,
Por la federación de sociedades obreras de Zaragoza, Ángel Lacort.
Por la región de Levante, Juan Barceló y Vicente Sánchez.
Por la de Vizcaya, Pedro Cabo.
Por la de Asturias, Manuel Llaneza e Isidoro Acevedo.
Por la de Castilla la Vieja, Remigio Cabello y Luís Lavín.
Por la de Andalucía, Florentino García.
Por el comité nacional de la Unión General de Trabajadores, Francisco Largo Caballero, Vicente Barrio, Daniel Anguiano, Julián Besteiro, Andrés Saborit, Eduardo Torralva, Modesto Aragonés, Manuel Cordero, Virginia González y José Maeso.

Madrid, 27 de marzo de 1917.

LA CONFEDERACION NACIONAL DEL TRABAJO
A LOS
COMITES FEDERALES
A LOS
SINDICATOS Y MILITANTES

En el Pleno de delegados de la Confederación celebrado los días 16 y 17 de febrero de 1930, y en el que se hallaban presentes la totalidad de los componentes del Comité Nacional y un delegado por cada una de las Regionales siguientes: Asturias, León y Palencia, Levante, Aragón, Rioja y Navarra, y Cataluña, al tratar de la reorganización se acordó:
1º.- Que sin pérdida de tiempo se vaya a la reorganización y legalización de todos los Sindicatos y Comités Confederales, tanto los locales, comarcales, regionales, como el Comité Nacional.
2º.- Que por lo que afecta a la reorganización de los Sindicatos, ésta se ajustará a las normas siguientes:
a) Los que tengan vida legal por no haberse disuelto, procurarán ponerse al habla con los otros de la localidad, o comarca, o región, para los fines de incorporarse a los organismos a que hayan de pertenecer.
b) Los de los ramos o industrias que estén totalmente desorganizados, se pondrán de acuerdo los militantes de los mismos, nombrando la Comisión reorganizadora correspondiente, y harán los trabajos necesarios para la reorganización.
c) Los Cuadros Sindicales que se hayan constituido, se transformarán en el Sindicato correspondiente, sin pérdida de tiempo, dándose el Cuadro Sindical por disuelto, una vez el Sindicato en marcha.
d) En aquellos Sindicatos que por haber aceptado los Comités Paritarios, los compañeros estén constituidos en minoría de oposición, estas minorías se pondrán al ‘habla con la Junta, para saber si ésta está dispuesta a facilitar la evolución del Sindicato hacia las filas de la Confederación Nacional del Trabajo. De aceptarse por parte de la Junta este retorno se procederá con la más absoluta serenidad y sin brusquedades que puedan comprometer la existencia de la entidad constituida. En consecuencia, obrarán del modo siguiente:
1º.- En la primera Asamblea general del Sindicato -y si reglamentariamente no ha de celebrarse una antes del 15 de marzo próximo, se convocará una extraordinaria al efecto y se propondrá a la misma tomar el acuerdo de establecer la más absoluta incompatibilidad entre los cargos de Junta y los Comités Paritarios o cualquiera otra delegación análoga y si los camaradas militantes fuesen propuestos para los cargos de Junta, los aceptarán.
2º.- La nueva Junta nombrada procederá de manera paulatina y constante, por escalonamientos sucesivos, a la transformación necesaria para que cuando sea posible y las circunstancias lo aconsejen, pueda prescindirse de dicho organismo sin quebrantos morales o materiales para el Sindicato.
Queda sobreentendido que mientras esas entidades tengan el Comité Paritario, no pueden pertenecer de hecho y directamente a la Confederación, aunque lo mismo ésta que sus organismos auxiliares, podrán mantener relaciones oficiosas con esos Sindicatos y aceptar o requerir su apoyo en cuestiones de solidaridad hacia compañeros en conflicto, presos y demás.
3º.- Si hubiera dudas acerca de la actitud adoptada por los componentes de uno de esos Sindicatos profesionales, después de haber ellos prometido su concurso para volver a la Confederación, antes de constituir un nuevo Sindicato, los camaradas consultarán a los organismos confederales.
En espera de que los acuerdos tomados se interpreten en el sentido que informó su aprobación, quedan vuestros y de la causa,
por la Confederación Nacional del Trabajo.

EL COMITE


Bibliografia.

  • Balcells, Albert. Trabajo industrial y organización obrera en la Cataluña contemporánea (1900-1936), Editorial LAIA. Barcelona, 1974.
  • Balcells, Albert. El Sindicalisme a Barcelona (1916-1923). Editorial Nova Terra. Barcelona, 1965.
  • Balcells, Albert. Violència social i poder polític. Sis estudis històrics sobre la Catalunya contemporània. Editorial Pòrtic-ECSA. Barcelona, 2001.
  • Bar, Antonio. La C.N.T. en los años rojos. Del sindicalismo revolucionario al anarcosindicalismo (1910-1926). Akal editor. Madrid, 1981.
  • Bonamusa, Francesc (ed) (Pròleg de José Peirats) Congreso de constitución de la Confederación Nacional del trabajo (CNT). Editorial Anagrama. Barcelona, 1976.
  • Buenacasa, Manuel. El movimiento Obrero Español. Historia y Crítica. 1886-1926. Editat per Familia y Amigos del Autor. París, 1966.
  • Bueso, Adolfo. Como Fundamos la CNT. Editorial Avance. Barcelona, 1976.
  • Cuadrat, Xavier. Socialismo y Anarquismo en Catalunya (1899-1911). Ediciones de la Revista de Trabajo. Madrid, 1976.
  • Elorza, Antonio. El Anarcosindicalismo español bajo la dictadura (1923-1930). A Revista de Trabajo números 39-40. Madrid, 1972.
  • Elorza, Antonio (ed). Ángel Pestaña. Trayectoria Sindicalista. Editorial Tebas. Madrid, 1974.
  • Gabriel, Pere. Gran Enciclopèdia Catalana, Vol. 5 pàg. 466. Editorial Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1973.
  • Gómez Casas, Juan. Historia del Anarcosindicalismo Español. Editorial ZYX. Madrid, 1968.
  • Huertas Claveria, Josep Maria. Obrers a Catalunya. Manual d’Història del Moviment Obrer (1840-1975).–segona edició- Editorial L’Avenç. Barcelona, febrer 1994.
  • Íñiguez, Miguel. Esbozo de una Enciclopedia del anarquismo español. Edita Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo. Madrid, 2001.
  • Íñiguez, Miguel. Enciclopedia histórica del anarquismo español. Edita Asociación Isaac Puente. Vitoria, 2008.
  • Peirats, José. La CNT en la revolución española. Editorial Ruedo Ibérico. París, 1971.
  • Pradas Baena, Maria Amàlia. L’anarquisme i les lluites socials a Barcelona 1918-1923: la repressió obrera i la violència. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2003.
  • Termes, Josep. Història del moviment anarquista a Espanya (1870-1980). Edita L'Avenç, 2011.
  • Congresos anarcosindicalistas en España 1870-1936. Ediciones C.N.T. París, 1977.
  • Nueva Enciclopedia Larouse, vol. 5 pàg. 2209. Editorial Planeta. Barcelona, 1980.

A Internet,

Ateneu Enciclopèdic Popular 

Centre Frederica Montseny

Cedall (Centre de documentació antiautoritari i llibertari)

Confederació Nacional del Treball (CNT)

Fundació Andreu Nin

Fundació Salvador Seguí


         Per anar a la pàgina d'inici       
         Per anar a la
       pàgina d'inici