La verge roja

Teresa Claramunt, la valenta lluitadora, la propagandista dels nostres ideals més entusiasta, la que no s’acovardí ni a dintre les cel·les del castell maleït de Montjuïc, la que corria de poble en poble escampant amb paraula càlida i fervorosa l’ideal sublim de l’Anarquia, la que amb les seves paraules que eren reflex fidel dels seus actes, feia plorar les multituds, saturava de santa rebel·lia els cors dels joves, omplia d’optimisme les voluntats, irradiava bondat per tot arreu. Aquesta dona, exemple viril del vertader feminisme, la que el poble estimava i coneixia amb el nom de Verge Roja, ha mort.

Tots els anarquistes, tots els treballadors, els homes d’idees que no hem mercadejat amb elles devem descobrir-nos davant d’aquest exemple d’enteresa d’una dona. Ha mort fidel als seus ideals de tota la vida; en el seu enterrament hi acudiren milers d’obrers i centenars de dones acompanyaren les seves despulles; els ulls guspiregen en la multitud, tothom estava compungit, vells militants anarquistes seguiren la comitiva amb llàgrimes als ulls; dintre llurs cors la buidor que hi quedava en perdre una germana.
ESTELA, humil propagadora dels ideals per ella defensats, no podia deixar d’associar-se a dolor que embarga a la gran família anarquista.
Que les joventuts d’ambdós sexes segueixin els seus ideals és el millor tribut que podem retre a la seva memòria.
R.M.