|
Organització de treballadors de la
terra, parcers, arrendataris, jornalers i petits propietaris, que sota
l’empenta de Lluís Companys federà diferents sindicats
camperols locals i comarcals. En els inicis comptà, especialment,
amb el suport, l’estructura i els homes de la Federació de
Rabassers de Catalunya (FRC). El 14 de maig de 1922 se celebrà
a Martorell (feu de la FRC) una assemblea considerada preconstituent,
perquè en aquesta assemblea s’aprovaren els estatuts redactats
per Lluís Companys. Els estatuts va ser presentats per Fèlix
Durán i Cañameras al Govern civil i foren autoritzats el
26 de juliol de 1922, amb el nom d’Unió de Rabassaires
de Catalunya-Comitè Central. A partir del maig de 1928
es començà a denominar Unió de Rabassaires
i altres cultivadors del Camp de Catalunya.
L’Assemblea constituent de la Unió de rabassaires
se celebrà en el local de la Unió Republicana del c/ Marqués
del Duero núm. 88 de Barcelona el dia 6 d’agost de 1922.
Hi van assistir 47
persones (entre delegats i convidats), que representaven 2650 associats.
Es ratificaren els estatuts i s’elegí el comitè central
del sindicat format per:
- President Jaume Martrat de Martorell.
- Vicepresident Josep Ricart de Sant Pere de Ribes.
- Secretari Astre Janer de Sabadell.
- Tresorer Josep Raventos de Sant Sadurní.
- Vicesecretari Josep Buil de Piera.
- Vocals Pere Cartro de Vilafranca del Penedès i Joan Bonastre
de Masquefa.
La U de R establí la seva seu a Martorell, c/ de la Font núm.
2.
Cal dir que, a la pràctica, Lluís Companys continuà
essent el principal dirigent del sindicat, amb el suport de Fèlix
Durán i Cañameras i del polític republicà
Pere Esmendia Casassaires. Pere Esmendia esdevindria Secretari General
de la U de R, càrrec creat per acord del Comitè Central
el 17 de juny de 1923. A la mort d’Esmendia (setembre de 1924) ocupà
el càrrec un altre col.laborador directe de Lluís Companys,
Amadeu Aragay Daví. El 6 gener de 1923 se celebra al Teatre de
la Marina de Barcelona el primer Congrés de la U de R. No va ser
un congrés deliberatiu; segons els organitzador “El congreso
tendrá, sobre todo, un carácter de afirmación, de
acto de presencia” “no ha de prestarse, por lo numeroso, a
una discusión”. Va ser un acte propagandístic
al que hi van haver, segons diverses fonts, uns 3.000 assistents (seguint
el periòdic “La Terra” del 15-01-1923), que representaven
prop de vint mil afiliats i en el que per aclamació s’aprovà
el programa
reivindicatiu.
El 6 gener de 1924 se celebra en el Teatre Nou del Paral-lel de Barcelona
una nova assemblea multitudinària, que seguint les pautes de la
de l'any anterior no va ser deliberativa, sinó un altre acte propagandístic,
en el què es torna a repetir la xifra d’assistents. (El periòdic
“El Diluvio” del 08-01-1924 parla d’uns 3.000 assistents).
La U de R estava implantada a les comarques de l'Anoia, Bages, Baix Llobregat,
Penedès i Vallès.
Hivernà, per força, durant la dictadura del general Primo
de Rivera però després tingué un ràpid creixement
i s'estengué pel Baix Penedès i el Camp de Tarragona. L’abril
de 1932 tenia prop de 22.000 afiliats, i l’any 1933 estava present
en més de
200 localitats del Principat.
La llei de Contractes de Conreu aprovada pel Parlament de Catalunya l’11
d’abril de 1934, pretenia resoldre els conflictes existents en el
camp català, revisar els contractes de rabassa morta a les comarques
vitícoles i evitar els desnonaments injustificats dels pagesos,
disposant unes normes per tal que rabassaires, parcers i arrandataris
puguessin arribar a la propietat de la terra que cultivaven. Però
tot fou endavades. El Parlament de l’Estat rebutjà la Llei
i el Tribunal de garanties constitucional (per 13 vot contra 10) la declarà
inconstitucional el 8 de juny de 1934.
Després dels fets del Sis d’octubre la forta repressió
que es va desencadenar sobre la pagesia va escapçar la U de R.
(De l’octubre del 34, fins el novembre de 1935 els terratinents
van desnonar més de 1.400 parcers). Tot i així la U de R.
es va reorganitzar convertint les seccions sindicals en sindicats agrícoles,
i constituint la Federació de Sindicats Agrícoles (FSA),
una organització de caire economicista, enfront de la qual destacà
Pau Padró Cañellas.
El maig de 1936 la UR celebrà un nou
congrés
a Barcelona, amb l'assistència de 250 delegats en representació
de 250 sindicats locals i 25 mil afiliats. Els dictàmens de les
ponències aprovades en aquest congrés ressalten el caràcter
radical que impregnava la UR en aquells moments.
El dictamen sobre el treball deia: Els fruits del treball són
per a qui els ha produït.
Un altre dictamen deia: La terra és
propietat col.lectiva de la Societat.
Tot i així la majoria de rabassaires continuaven
aferrats a la tradicional explotació familiar.
La UR participà en la formació del Front d'Esquerres en
les eleccions del febrer de 1936 i en esclatà la guerra formà
part del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya
i participà en els òrgans de Govern de la Generalitat. Un
dels seus dirigents, Josep Calvet i Mora, fou conseller d'Agricultura
i el ja citat Pau Padró president del Consell d'Agricultura. A
finals de 1936, amb l'adhesió de la Unió Provincial Agrària
de Lleida, la U de R es va convertir en el pal de paller del Sindicalisme
agrari (localitats
amb sindicats de la UR).
La Unió de Rabassaires també va ser present en els
governs de la majoria d'Ajuntaments del Principat. Per aquesta defensa
de la República els seus militants van ser ferotgement perseguits,
desnonats i afusellats
pels franquistes, a partir del moment
en què aquests posaren la petja en terres catalanes.
Publicà el periòdic "La
Terra" (15 d'octubre de 1922), que dirigí Lluís Companys.
Nota. Sobre el sindicalisme agrari al Principat cal consultar:
- Albert Balcells i González. La cuestión agraria
en Cataluña de 1890 a 1936. El problema Rabassaire. Tesi
doctoral. Universitat de Barcelona, octubre de 1967.
- Andreu Mayayo i Artal. De pagesos a ciutadans. Cent anys de sindicalisme
i cooperativismes agraris a Catalunya 1893 - 1994. Editorial afers.
Catarroja - Barcelona, 1995.
- Jordi Pomes. La Unió de Rabassaires. Publicacions
de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2000.
|
){kind=link}