La Setmana Tràgica
Barcelona 26 de juliol - 2 d'gost de 1909

Nom en què són coneguts els greus esdeveniments ocorreguts a Barcelona (i en petita escala a altres localitats del Principat), entre el 26 de juliol i el 2 d'agost del 1909.
Els primers dies de juliol els socialistes inicien un seguit de mítings per informar i protestar contra la guerra del Marroc, que el Govern de l'Estat havia desencadenat per protegir els interessos miners al Rif, i contra l'embarcament de tropes cap a aquella guerra, així com per la crida de reservistes. Els anarquistes hi participaven promovent manifestacions de protesta. En els mítings es denunciava
"la tremenda injustícia que a la guerra hi vagin solament els fills dels pobres", ja que els rics alliberen de l'obligació als seus fills pagant 1.500 ptes"

Pablo Iglesias afegia
" ...Aquí s'està arravatant als reservistes de les seves llars. I a més són escarnufats per unes senyoretes hipòcrites que es presenten als embarcaments repartint cigarretes i escapularis entre els soldats, mentre elles alliberen als seus fills d'anar a la guerra. També Comillas, un dels que posseeix mines al Rif, també hi és dirigint l'embarcament: excel·lent tipus que guanyarà milions amb les mines i també portant amb els seus barcos les tropes que van a defendre les seves propietats... la guerra amb el Marroc, com tota guerra, es contraria a la fraternitat dels pobles, i els socialistes tenim el deure de combatre-la..."

El dia 21 en un míting a Terrassa es va proposar una moció que entre d'altres coses deia:

"Considerant que el sistema espanyol de reclutament de l'exercit solament els obrers fan la guerra que els burgesos declaren: l'assembla protesta enèrgicament:
... contra l'enviament a la guerra de ciutadans útils a la producció i, en general, indiferents al triomf de la creu sobre la mitja lluna, quan es podrien formar regiments de capellans i frares que, a més d'estar directament interessats en l'èxit de la religió catòlica, no tenen família, ni casa, ni són d'utilitat per al país ...
... i compromet a la classe obrera a concentrar totes les seves forces, per si s'ha de declarar la vaga general per obligar al govern a respectar els drets que tenen els marroquins a conservar intacta la independència de la seva pàtria".

El dia 22 el ministre de Governació, Juan de la Cierva, prohibia tot míting contra la guerra. Va disposar que fos empresonat tothom que cridés o realitzés actes contra la guerra i que fossin processats els directors de periòdics que publiquessin notícies contra la guerra. El dissabte dia 24 Solidaritat Obrera va constituir un Comitè Central de Vaga, composat pel socialista Antoni Fabra i Ribas, per l’anarquista José Rodríguez Moreno i per José Sánchez Gonzàlez, i declarà la vaga general de 24 hores per al dilluns dia 26. La vaga s'estengué progressivament durant el matí del dilluns per Barcelona i també amb èxit per Badalona, Granollers, Mataró, Sabadell, Sant Feliu de Llobregat, Terrassa i Vilanova i la Geltrú. A Sabadell, el dimarts dia 27, els vaguistes i revolucionaris, encapçalats per Magí Marcé Segarra i Rossend Vidal Bosch, van ocupar l’Ajuntament i van proclamar la república. Fins a les dues de la tarda tot es va desenvolupar pacíficament.
Mentre, ja havien estat detinguts alguns dirigents obrers i el migdia el govern havia declarat l'estat de guerra. A primera hora de la tarda una gran manifestació a Barcelona fou interceptada per la guàrdia civil produint nombrosos ferits. Aquesta provocació fou l'espurna que encengué la revolta armada i derivà la protesta cap a la insurrecció, desbordant el comitè de vaga. S'aixecaren barricades sense cap ordre ni direcció política i, instigat per dirigents del Partit Radical d’Alejandro Lerroux, es va iniciar la crema d'esglésies, col·legis religiosos i convents. Es va calar foc a prop de 70 edificis, (alguna font els eleva a 80).

Vista de la ciutat de Barcelona
el dimecres de la Setmana Tràgica

L'enfrontament dels revoltats amb la guàrdia civil i l'exèrcit provocà dotzenes de morts i centenars de ferits (se citen les xifres de 104 civils i 8 policies o militars morts). A mesura que passaven les hores i els dies, les forces dels revoltats decreixien i amb l'arribada de noves unitats de l'exèrcit, el govern posà fi a la revolta.

El dia 2 d'agost els carrers de Barcelona tornaven a la calma. Llavors el govern de l'Estat començà una repressió ferotge contra el proletariat en general i contra les societats obreres en particulars, decretant el tancament dels locals dels Sindicats, d'escoles laiques i ateneus obrers. S'empresonà i processà més de 1700 persones i els tribunals militars van condemnar a mort i executaren Josep Miquel Baró, Antonio Malet Pujol, Eugenio del Hoyo i Ramon Clemente Garcia, cap d’ells militava en cap sindicat. Posteriorment (13 d'octubre) els militars afusellaren Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador i impulsor de l’Escola Moderna, pel càrrec de "cap de la rebel·lió". Les arbitrarietats del procés militar i l'execució de Ferrer i Guàrdia desencadenaren una extensa campanya europea de protesta, que amb el suport de les forces obreres i republicanes, determinaren la caiguda del Govern encapçalat per Antonio Maura..

Barricada del c/ Torrent de l'Olla
de Barcelona
durant la Setmana Tràgica



NOTA:
Amb motiu del centenari d'aquests fets s'han publicat un reguitzell de llibres que destaquen la gravetat i la importància que han tingut en la història del nostre País.

En citem alguns:

La semana trágica.
Joan Connelly Ullman.
Edicions B, S.A. Barcelona, 2009.
Reedició ampliada del publicat per Editorial Ariel, S.A. Esplugues de Llobregat, 1972.

La setmana trągica de Barcelona, 1909.
Alexia Domínguez Álvarez.
Cossetània Edicions. Valls, 2009.

Set dies de fúria.
Barcelona i la Setmana Tràgica (juliol de 1909)
Antoni Dalmau.
Columna edicions. Barcelona, 2009.