Salvador Seguí i Rubinat
Lleida, 1887 - Barcelona, 1923

Anarcosindicalista. De formació autodidacta l'any 1902 intervingué en unes batusses, durant la vaga dels metal.lúrgics, i el detingueren durant unes hores. Fotografia de Salvador Seguí  Participà en les reunions preparatòries del Congrés de “Solidaritat Obrera” de 1907, i amb tota probabilitat assistí al congrés constitutiu delebrat el dia 3 d'agost de 1907, però no en tenim constància. L’11-08-1907 fou empresonat durant nou mesos, per uns aldarulls en el Teatre Comtal de Barcelona, on resultà mort el lerrouxista Soteres. Assistí al congrés constitutiu de la Confederació Regional de Societats de Resistència - Solidaritat Obrera Barcelona- (Barcelona 07-09 de setembre de 1908) i mesos més tard va formar part, com a vocal, del seu Consell directiu. Sembla que prengué part activa en els fets de la Setmana Tràgica (juliol-agost de 1909) i després hagué de fugir de Barcelona. (S’establí a Gualba, Vallès Oriental), però cal dir que alguns autors mantenen que no hi participà dient que en aquelles dates es trobava treballant fora de Barcelona. Nosaltres ens decantem per la seva participació seguint les memòries dels testimonos de l’època. També hem llegit que va participar en el segon congrés de la Confederació Regional -Solidaritat Obrera- (Barcelona, 30, 31 d'octubre i 1 de novembre de 1910), cosa lògica veient la trajectòria del Noi del Sucre, però no l’hem localitzat en la relació d’assistents. Formà part de l'organització i assistí al primer Congrés de la CNT (Barcelona, 1911) representant la societat de pintors La Nueva Semilla. L'any 1913, dirigí la revista "Tramontana" editada en català. L’any 1915 va ser elegit president de la Federació local del Ram de la Construcció de Barcelona. El 1916, formant part del Comitè de la CRTC (algunes fonts el situen com a secretari del Comitè) assisteix a la Conferència de València del maig de 1916 i allí va propossar un pacte d’unitat d’acció amb la UGT. El pacte es va signar a Saragossa el 20/11/1916. Aquest acord comportà l’acció conjunta en la vaga general de 24 hores del 18 de desembre de 1916 protestant per l’encariment de les subsistències. Va ser el moviment vaguístic més unànim que s’havia fet a l’Estat. Pero el Govern de l’Estat no en va fer cas, i Seguí va promoure un nou impuls del pacte amb la UGT. Així el 27 de març signen a Madrid un manifest anunciant que les dues centrals sindicals organitzarien una vaga general indefinida si el govern “no realitza els canvis fonamentals en el sistema per a garantitzar al poble les mínimes condicions decoroses de vida i el desenvolupament de les seves activitats emancipadores”. La resposta del Govern va ser suspendre les garanties constitucionals i empresonar els firmants del manifest. (Els firmants eren Salvador Seguí, Ángel Pestaña i Ángel Lacort de la CNT i Francisco Largo Caballero i Julián Besteiro per la UGT). L'anunciada vaga general indefinida es va convertir, amb el suport del PSOE, en vaga revolucionària. La vaga prevista per l’estiu va esclatà el dia 13 d’agost. El Govern va declarar l’estat de guerra i va treure l’exèrcit al carrer provocant més de 70 morts (34 a Catalunya) centenars de ferits i prop de dos mil treballadors foren empresonats.
Salvador Seguí va ser l’impulsor de la filosofia i de la praxis del Sindicat de Ram o Indústria (el Sindicat Únic), ho va proposar en el Congrés de Sants (1918). La proposta va ser acceptada i assumida pels delegats del Congrés i a més fou elegit secretari general de la CRTC. Aquesta nova organització dels sindicats, que tant clarividentment va formular Seguí, seria el punt de suport de l’expansió de la CNT cap a tot l’Estat. En el míting de clausura del congrés, el Noi del Sucre acabà la seva intervenció dient: Treballadors de Barcelona que heu segellat amb el vostre entusiasme la tasca del congrés regional, camarades delegats que, en representació de la Catalunya que pensa i treballa, assistiu als treballs del congrés, l’epíleg del qual fem aquesta nit, jo, en nom vostre, saludo a tots els explotats de la terra que, com nosaltres, esperen el regnat de la justícia i de la llibertat.
Cal dir, situant-nos en el context de l’any 1918, que a la resta de l’Estat l’organització de la CNT estava en fase embrionària. El primer de maig de 1918 s’havia constituït la Confederació Regional Andalusa. El desembre de 1918 es constituiria la Confederació Regional de Llevant, i fins l’any 1921 no es va constituir la Confederació Regional Galega.
Despres, durant la campanya endegada en pro de l'autonomia de Catalunya (1918-19), Salvador Seguí escrivia el 15 de desembre de 1918, ... parlen en nom de Catalunya els qui a Catalunya són execrats i parlen en nom de la llibertat d’un poble, els qui mantenen una hegemonia recolzada amb les baionetes del poder central. I encara més el 13 de gener de 1919 escrivia en el periòdic "El Diluvio" ... nosaltres volem que Catalunya no sigui una colònia com aquestes que tenen els senyors fabricants de Barcelona, en les quals està esclavitzant els obrers. Nosaltres volem que Catalunya sigui un poble lliure, conscient i ben administrat. Nosaltres som més catalans que ells, que tant presumeixen de catalanisme.
Tampoc no volem fer el joc al poder central, donat que només espera l’ocasió que els homes de l’autonomia siguin impotents o qualsevol altre motiu per negar-la, pretextant que no poden dominar ni saben governar els diversos elements que componen Catalunya.
A finals del mes de gener de 1919, fou empresonat en el vaixell "Pelayo" i després a la presó model de Barcelona. Més tard, per al dia 19 de març de 1919, el comitè de la vaga de la Canadenca va convocar una multitudinària assemblea a la plaça de toros Les Arenes de Barcelona, per ratificar els acords presos amb el Govern: S’aixecaria l’estat de guerra, es tornaria la llibertat als treballadors empresonats per la vaga, es procediria a la readmissió dels acomiadats i a l’obertura dels sindicats i s’establiria per decret la jornada màxima de treball 8 hores. Després de 44 dies de vaga pacífica es podia donar per acabada la vaga, perquè, com va dir Simó Piera membre del comitè de vaga, la victòria de la CNT, la victòria dels treballadors, era inqüestionable. El dia 19 de març al vespre, amb una plaça de braus plena de gom a gom, Simó Piera va obrir l’assemblea donant a conèixer els acords a que havia arribat el comitè de vaga i Salvador Seguí (que havia estat alliberat aquell mateix matí) va fer el parlament final. Diversos historiadors i testimonis de l’època han coincidit en assenyalar que la intervenció de Seguí, amb la presència de tots els radicals i extremistes de moviment obrer, fou d’una antològica solidesa i convicció.
A finals de 1919 Salvador Seguí va assistir al segon congrés confederal de la CNT (Congrés del Teatre de la Comèdia, Madrid 10-18 de desembre de 1919). Entenem que la seva intervenció en la última sessió, sobre la tercera internacional, és una altra constatació de la vàlua sindical de Salvador Seguí. El dia 4 de gener de 1920 va patir un atemptat del què en sortì il.lès, i el dia 6 tornava a ésser empresonat. Va romandre a la presó fins l’arribada d’un nou governador, Frederic Carles Bas, el 22 de juny de 1920. Però Seguí com a estandat de l’anarcosindicalisme de la CNT, continuava essent perseguit per l’oligarquia dominant (fabricants i militars) i tot i que no havia estat cap vegada processat, amb la sagnant repressió del general Martínez Anido fou altra vegada empresonat i aquesta vegada deportat al reducte militar del castell de la Mola de Maó (30-11-20). En aquesta estada a la presó Seguí va escriure diversos articles sobre la funció del sindicalisme. Romangué deportat fins l'abril de 1922. Després de sortir de la presó i fins els més de juny realitzà més de cent actes públics pel País Valencià, Madrid i Andalucia. Assistí al Ple de regionals de Saragossa (11 de juny 1922). En aquest Ple Salvador Seguí i Ángel Pestaña van presentar una proposició (que fou aprovada) sobre la retirada de la CNT de la Tercera Internacional. El desembre de 1922 va ser elegit Secretari del Comitè de la CNT. Fou assassinat, juntament amb Francesc Comas, per Inocencio Feced Calvo pistoler del "Lliure" al carrer Cadena de Barcelona, el 10 de març de 1923 (veieu la nota A). L'oligarquia empresarial escapçava el moviment obrer pel lloc que més por li feia: la direcció assenyada.
Només una nota final, la que va publicar “Solidaridad Obrera” l’endemà del seu assassinat: Seguí, com els que escrivim aquest full, com els que actuen a les organitzaciones sindicalistes, havia procurat portar la calma i la tranquilitat a l’esperit dels companys exaltats. Havíem procurat calmar les impaciències d’alguns perquè Barcelona no caigués de nou en les lluites pretèrites que ens han de valer el qualificatiu de bàrbars. I així heu corresponst a aquest esforç assassinant-lo miserablement, cobardament, traidorament.


Nota A. Josep Peirat en el llibre La CNT en la revolución española. Editorial Ruedo Ibérico. París, 1971.Volum I pàg. 34 escriu: “Se planeó el atentado por la Patronal i el “libre”. Tomaron parte Carlos Baldrich, Manuel Simón i Amadeo Busch.
En el CD núm. 14 d'Història de Catalunya (editat per La Vanguardia - Generalitat de Catalunya), en la dissertació del vídeo diu textualment "fou assassinat per pistolers de la patronal".

Per més informació sobre Salvador Seguí:
Manuel Cruells. Salvador Seguí, El Noi del Sucre. Editorial Ariel, S.A. Barcelona, 1974.
Josep M. Huertas. Salvador Seguí: el Noi del Sucre. Materials per a una biografia. Editorial Laia. Barcelona, 1974.
Escrits de Salvador Seguí. A cura d’Isidre Molas. Edicions 62 s/a. Barcelona, 1975.
Articulos madrileños de Salvador Seguí (Edición de Antonio Elorza). Editorial Cuadernos para el diálogo, S.A. Madrid, 1976.
Pere Foix. Apòstols i mercaders. Editorial Nova Terra, Barcelona, 1976.

I no cal dir que també a Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Coordinat per María Teresa Martínez de Sas i Pelai Pagès i Blanch. Edicions Universitat de Barcelona. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000.
Miguel Iñíguez. Esbozo de una Enciclopedia histórica del anarquismo español. Edició de la Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo. Madrid, 2001.