Manifest del 1er. de maig de 1890

Text del Manifest reivindicatiu dels treballadors de Barcelona, lliurat al Governador Civil Luís Antúnez, després de la manifestació del Primer de maig de 1890.

ALS COSSOS LEGISLADORS

Usant del dret de petició que la llei fonamental de l’Estat concedeix a tots els ciutadans, ens adrecem a la representació legislativa en demanda de lleis que posin per ara terme a la situació angoixosa que la classe treballadora travessa.

Senyors:

De tal manera pesen sobre la part de la Humanitat que treballa a salari els inconvenients del règim social present, i tal influència tenen sobre els mateixos que saboreixen el fruit del treball aliè, que les secundàries qüestions polítiques queden oblidades davant la grandesa del problema modern de la distribució més equitativa de la riquesa col.lectivament produïda, conegut pel nom de qüestió social.

I per altra part, mentre veiem com les nacions resolen les qüestions polítiques dintre d’un cercle estret i circumscrit a les parcialitats que es disputen el poder, encarregat avui per avui de mantenir un estat social insostenible clarament, mentre veiem que aqueixes mateixes nacions canvien d’institucions adaptant-les a les seves especials condicions històriques, solament el gran problema de la misèria, solament aquelles qüestions que afecten al lloc que ocupen els treballadors en la producció, es mantenen irresoltes i ofereixen en tots els països els mateixos caràcters de gravetat, les mateixes condicions de dependència dels que no posseeixen més que la seva força de treball vers els que són propietaris dels elements socials necessaris per a transformar la riquesa natural en mitjans de satisfer les necessitats individuals.

Davant d’aquesta situació, els treballadors mateixos, per un moviment de defensa natural, en uns instintiu i en altres conscient, han pres en les seves mans la tasca de resoldre aquest gran problema i han establert com preliminar quines mesures de govern podrien adoptar-se per a salvar en el present la situació en què es troben, a reserva d’atacar sense descans, dintre dels mitjans legals amb què compten, el que forma l’essència del sistema de la producció capitalista.

Per això acudim en petició que s’estableixin les reformes de caràcter econòmic que nosaltres creiem són convenients a l’interès de la classe treballadora en general.

Una d’aquestes mesures, la més important sens dubte, és la limitació de la jornada de treball. Se’ns dirà que amb això s’ataca el principi de la llibertat de treball, i què? És que no veiem en la pràctica constantment com es posen en pugna els interessos individuals amb l’interès social, i com es resolen aquestes qüestions a gust de qui més influència pot posar en la balança?

És que això és nou? Aleshores un atac a la llibertat seria la llei sobre el treball dels infants, que encara no es compleix i està vigent. I sobretot, quan l’interès de tota una classe ho exigeix, no poden admetre’s vacil.lacions.

Demanem, doncs, en primer terme, l’establiment legal de la “jornada de vuit hores”, defensant amb això la nostra vida i la vida de la nostra classe.

La jornada de vuit hores posarà a més un fre a l’anarquia introduïda en la producció per la classe capitalista, que sense tenir en compte per a res les necessitats del consum, sense més norma ni guia que un insaciable egoisme, i abusant de la nostra miserable condició d’esclaus del capital, força la productivitat, acumula i emmagatzema les mercaderies i provoca aquestes crisis periòdiques d’excés de producció, que són cada vegada més freqüents i que deixen sense pa i sense sostre a milers de treballadors, donant-se l’espectacle inaudit, bàrbar, únic en la Història, d’una població obrera que pateix fam, al costat d’uns magatzems atapeïts de mercaderies de tot gènere.

En els temps antics i en l’edat mitjana, les fams que devastaven països sencers naixien de la falta de productes -fet fatal i irremeiable- avui són el resultat de l’excés de productes -fet voluntari-.

La jornada de vuit hores, contribuirà també poderosament a disminuir l’immens nombre de treballadors forçadament inactius i arrencarà de la fàbrica a les nostres mullers i als nostres fills, aconseguint, en fi, gaudir de “vuit hores de repòs, i vuit hores d’esbarjo”, que ens permetin instruir-nos, pensar, viure en una paraula, com a homes i no com a bèsties, i així complir d’aquesta manera amb els nostres deures envers nosaltres mateixos i amb els nostres semblants.

Malgrat tot, nosaltres no ignorem que aquesta qüestió ofereix marcadament un caràcter internacional: sabem que si fos adoptada en un sol país quedarien trencades les lleis de la competència, però amb la previsió convenient ens hem avançat a aquestes dificultats, i en aquests moments es presenta en totes les nacions d’Europa i Amèrica una petició idèntica.

Els treballadors del món civilitzat es mostren avui units en una aspiració comuna.

Heus ací, ara, les mesures que tenim l’honor de sotmetre a la vostra representació i que adoptades en tots els països constituiran una veritable legislació internacional del treball:

  • Limitació de la jornada de treball a un màxim de vuit hores per als adults.
  • Prohibició del treball dels infants menors de 14 anys i reducció de la jornada a sis hores per als joves d’un i altre sexe de 14 a 18 anys.
  • Abolició del treball de nit, exceptuant certs rams de la indústria que per la seva naturalesa exigeixin un funcionament no interromput.
  • Prohibició del treball de la dona en tots els rams de la indústria que afectin amb particularitat l’organisme femení.
    Abolició del treball de nit de la dona i dels obrers menors de 18 anys.
  • Descans no interromput de 36 hores, almenys, cada setmana per a tots els treballadors.
  • Prohibició de certs gèneres d’indústria i de certs sistemes de fabricació perjudicials a la salut dels treballadors.
  • Supressió del treball a preu fet i per subhasta.
  • Supressió del pagament en espècies o queviures i de les cooperatives patronals.
  • Supressió de les agències de col.locació.
  • Vigilància de tots els tallers i establiments industrials, inclosa la indústria domèstica, per mitjà d’inspectors retribuïts per l’Estat i elegits, almenys la meitat pels mateixos obrers.

Senyors:
Aquestes conclusions són el fruit dels estudis i de l’experiència dels mateixos treballadors i la seva adopció és exigida amb urgència per les necessitats de la nostra classe.

A més de les Societats obreres que subscriuen, s’afegeixen a aquesta petició tots els treballadors d’aquesta capital reunits en manifestació pública aquest dia.

Barcelona, 1 de Maig de 1890.

Pel Centre d’oficials calderers en coure, Salvador Abad i Josep Peix.
Pel Centre de Confiters i Pastissers, Pere Blanxart i Joan Montaner.
Pel Centre Instructiu d’oficials tapissers de Barcelona, Josep Bolingas, Marià Altabàs i Agustí Galiano.
Pel Centre Republicà Democràtic Federalista de Barcelona, Josep Sarribas, Joaquim Planas, Miquel Vilà i Carles Llobet.
Pel Comitè de la Unió General de Treballadors, Joan Graells i Antoni García Quejido.
Pels obrers de les refineries de sucre, Domènec Boades Vendrell i Francesc Paradell.
Pels obrers del ram de dauradors (en organització) Melcior Palau, Joan Cases i Nicet Vilà.
Pels obrers espardenyaires, la comissió organitzadora, Pere Font, Daniel Tuscà i Miquel Brunet.
Pels obrers sastres, Francesc Pujades, Valentí Vert i Rafael Cardon.
Pels operaris del taller d’enquadernacions de G. Siquier, Modest Usón i Eladi Galindo.
Per l’Agrupació socialista barcelonina, Pere Botifull, Joan Ribera i Josep Cuadradas.
Per la Germandat de Pintors a mà, Pere Cervelló i Francesc Torruella.
Per la Lògia “Els Puritans”, Pere Mir Deas i Emili Carbonell.
Per la Societat “La Unió Vidriera” (en organització), Honori Dubois i Juli Herchein.
Per la Societat Artística Culinària, Joan Sangenís i Telesfor Solé.
Per la Societat d’asserradors mecànics, Maurici Bernat i Josep Perejoan.
Per la Societat d’oficials boters de Sants, Jaume Bordos i Pere Lamarca.
Per la Societat d’oficials perruquers barbers, Eudald Puig, Josep Campos.
Per la Societat d’operaris cristallers, en organització a Badalona, Francesc Bigorra, Eudald Duran.
Per la Societat de blanqueig i estampats mecànics de Barcelona i rodalies (organitzant-se), Josep Borella i Cristòfor Unyó.
Per la Societat de Bordadors, en organització, Joan Díaz i Cristòfor Renard.
Per la Societat de Cadiraires, Joan Boxadós i Salvador Orobitg.
Per la Societat de Carregadors i Descarregadors de carbó mineral, Francesc Forner i Nicolau Beltran.
Per la Societat de Cilindradors i Aprestadors, Claudi Joan, Antoni Torruella i Pere Baqué.
Per la Societat de Ferrers mecànics, Jaume Romero i Joan Queralt.
Per la Societat de Manyans d’obres, Josep Casanoves i Benet Bou.
Per la Societat de Manyans mecànics, Climent Vall i Agustí Nogués.
Per la Societat de Marbristes (secció de cisell), Ramon Solà i Baldomer Pons.
Per la Societat de Marbristes (secció de polidors) Blai Ucheda i Basilio. Martí Rodríguez.
Per la Societat de Picapedrers, Antoni Conti.
Per la Societat de Teixidors en seda, Baldomer Mariné i Francesc Bofarull.
Per la Societat tipogràfica, Carles Duval i Toribio Reoyo.
Per la Unió d’oficials estorers, Jaume Mas i Josep Costa.
Per la Unió de gravadors en cilindres per a estampats, Josep Pasqual Font i Ramon Puig.
Per la Unió General de Treballadors d’Espanya, Antoni García Quejido.
Per una agrupació de socis del Cercle Mercantil, J. Palou Pons, Estanislau Pujol, Jaume Santivén i Josep Montserrat.