|
Francesc
Layret i Foix
Barcelona, 1880 - 1920
Advocat defensor dels obrers
de Catalunya.
Francesc
Layret neix el 10 de juliol en el sí d'una família de tarannà
republicà. Als dos anys va patir una paràlisi infantil que
li deixà immobilitzades les dues cames, fet que l'obligarà
a servir-se de crosses per a caminar. Estudià i es llicencià
en dret. A les acaballes del 1902 fundà, amb Josep Tubau i Eladi
Gardó, l'Ateneu Enciclopèdic Popular, que serà una
veritable escola per al món obrer, i on anys després
coneixeria i feria amistat amb Salvador Seguí. L'any 1905 és
elegit regidor a l'Ajuntament de Barcelona en la candidatura de la Unió
Republicana i va ser reelegit l'any 1909. Impulsà el diari "La
Lucha" el qual es distingí per les campanyes en pro del republicanisme
i del nacionalisme. L'any 1910 participà en la formació
de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), amb Josep M.
Vallès i Ribot i Pere Coromines. Layret intentà que la UFNR
assumís un programa obrerista i s'obrís a nivells populars,
però no ho aconseguí. D'aquesta formació Layret,
Lluís Companys i altres se'n separarien el març de 1914,
quan la UFNR es coaligà amb el partit de Lerroux.
Empès per les seves conviccions el
17 d'abril de 1917 participà en la fundació del Partit Republicà
Català, en el que ell hi aportava el nacionalisme d'esquerres.
Aquest partit l'any 1919 s'adheriria a la III Internacional.
Defensor dels obrers davant dels tribunals, va fer amistat amb Salvador Seguí.
Durant la campanya endegada per l'Assemblea
de Parlamentaris en pro de l'autonomia de Catalunya (1918-19) digué:
- ... la tàctica
(dels obrers) d'abandonar les lluites polítiques per a dedicar-se
únicament a les lluites econòmiques, és equivocada,
i no els conduirà mai al nou ordre social, perquè per
això els obrers s'han d'apoderar del poder polític.
En la mateixa campanya també va
dir:
- ...El principi
nacionalisme no és un principi arcaic, sinó un credo de
llibertat i de dret, que ha de ser defensat per les esquerres i mai
encarnat per les dretes.
Defensà enèrgicament el
Dret de Vaga i plantejà la qüestió (encara no resolta)
de fer-la obligatòria quan fos declarada oficialment pels sindicats,
amb els següents arguments:
- ... creieu que és
just que en una vaga que esclata per defensar els drets de tots, millores
per tots, hi hagi obrers que pateixin els perills i privacions de la
lluita i més tard se n'aprofitin tots per iguals dels fruits
de la vaga?.
Volem reproduir l'opinió que d'ell
en tenien dos destacats sindicalistes que el tractaven sovint:
Martí Barrera: ... amb molta freqüència
calia visitar-lo per demanar-li la defensa de treballadors empresonats,
acomiadats o bé per problemes laborals en general. Ens responia
sempre extraordinàriament bé. A part que habitualment no
ens cobrava res.
Ángel Pestaña: ...
era un home sensible, d'una delicadesa excessiva, li hauria semblat inoportú
i incorrecte aprofitar l'avantatjosa situació professional seva
a benefici propi o del partit. Obrà sempre desinteressadament.
Entre les seves tasques en defensa dels obrers
destaca la que va fer dels ferroviaris acomiadats per la vaga de l'any
1917. Fou un plet llarg i dur en el què Layret, davant de les sentències
desfavorables, presentà recurs davant del tribunal suprem. En el
decurs d'aquest plet el diputat Marcel·lí Domingo increpà
el Govern dient: ... tots reconeixeu la justícia de la readmissió
dels ferroviaris, però res no feu perquè us falta autoritat.
L'any 1919 fou elegit diputat a Corts pel
districte de Sabadell i denuncià enèrgicament
a les Corts la política social del Govern i la funció de
l'exèrcit.
L'oligarquia empresarial-militar del moment, manà eliminar-lo.
El 30 de novembre de 1920 fou assassinat
a la porta de casa seva quan anava a interessar-se pels sindicalistes
i polítics deportats, pel general Martínez Anido, a la Mola
de Maó. Fulgencio Vera (àlias Mirete) li disparà
set trets. (**)A Barcelona hi hagué una gran
vaga de protesta i el seu enterrament constituí una veritable manifestació
de solidaritat amb les seves idees. Barcelona li dedicà un monument
l'any 1936 el qual fou desmantellat per les tropes franquistes i reinstal·lat
per l'Ajuntament democràtic el 1979.
(**) Joan Manent
i Pesas en el llibre Records d'un sindicalista llibertari català
- 1916-1943- pàg. 237. Edicions Catalanes de París.
París, 1977, seguint el testimoni verbal dels també pistolers
del "lliure" Joan de la Cruz i Joan Marín, diu que l’assassinà
Paulí Pallàs (fill).
|