Francesc Layret i Foix
Barcelona, 1880 - 1920

Advocat defensor dels obrers de Catalunya.

Francesc Layret neix el 10 de juliol en el sí d'una família de tarannà republicà. Als dos anys va patir una paràlisi infantil que li deixà immobilitzades les dues cames, fet que l'obligarà a servir-se de crosses per a caminar. Estudià i es llicencià en dret. A les acaballes del 1902 fundà, amb Josep Tubau i Eladi Gardó, l'Ateneu Enciclopèdic Popular, que serà una veritable escola per al món obrer, i on anys després coneixeria i feria amistat amb Salvador Seguí. L'any 1905 és elegit regidor a l'Ajuntament de Barcelona en la candidatura de la Unió Republicana. L'any 1910 participà en la formació de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), amb Josep M. Vallès i Ribot i Pere Coromines. Layret intentà que la UFNR assumís un programa obrerista i s'obrís a nivells populars, però no ho aconseguí. D'aquesta formació Layret, Lluís Companys i altres se'n separarien el març de 1914, quan la UFNR es coaligà amb el partit de Lerroux.
Empès per les seves conviccions el 17 d'abril de 1917 participà en la fundació del Partit Republicà Català, en el que ell hi aportava el nacionalisme d'esquerres. Aquest partit l'any 1919 s'adheriria a la III Internacional. Defensor dels obrers davant dels tribunals, va fer amistat amb Salvador Seguí.
Durant la campanya endegada per l'Assemblea de Parlamentaris en pro de l'autonomia de Catalunya (1918-19) digué:

•  ... la tàctica (dels obrers) d'abandonar les lluites polítiques per a dedicar-se únicament a les lluites econòmiques, és equivocada, i no els conduirà mai al nou ordre social, perquè per això els obrers s'han d'apoderar del poder polític.

En la mateixa campanya també va dir:

•  ...El principi nacionalisme no és un principi arcaic, sinó un credo de llibertat i de dret, que ha de ser defensat per les esquerres i mai encarnat per les dretes.

Defensà enèrgicament el Dret de Vaga i plantejà la qüestió (encara no resolta) de fer-la obligatòria quan fos declarada oficialment pels sindicats, amb els següents arguments:

• ... creieu que és just que en una vaga que esclata per defensar els drets de tots, millores per tots, hi hagi obrers que pateixin els perills i privacions de la lluita i més tard se n'aprofitin tots per iguals dels fruits de la vaga? (Evidentment no).

Volem reproduir l'opinió que d'ell en tenien  dos destacats sindicalistes que el tractaven sovint:

Martí Barrera: ... amb molta freqüència calia visitar-lo per demanar-li la defensa de treballadors empresonats, acomiadats o bé per problemes laborals en general. Ens responia sempre extraordinàriament bé. A part que habitualment no ens cobrava res.

Ángel Pestaña:  ... era un home sensible, d'una delicadesa excessiva, li hauria semblat inoportú i incorrecte aprofitar l'avantatjosa situació professional seva a benefici propi o del partit. Obrà sempre desinteressadament.

Entre les seves tasques en defensa dels obrers destaca la que va fer dels ferroviaris acomiadats per la vaga de l'any 1917. Fou un plet llarg i dur en el què Layret, davant de les sentències desfavorables, presentà recurs davant del tribunal suprem. En el decurs d'aquest plet el diputat Marcel.lí Domingo increpà el govern dient: ... tots reconeixeu la justícia de la readmissió dels ferroviaris, però res no feu perquè us falta autoritat.

L'any 1919 fou elegit diputat a Corts pel districte de Sabadell i denuncià enèrgicament a les Corts la política social del govern i la funció de l'exèrcit.

L'oligarquia empresarial, manà eliminar-lo.

El 30 de novembre de 1920 fou assassinat a la porta de casa seva quan anava a interessar-se pels sindicalistes i polítics deportats, pel general Martínez Anido, a la Mola de Maó.

A Barcelona hi hagué una gran vaga de protesta i el seu enterrament constituí una veritable manifestació de solidaritat amb les seves idees. Barcelona li dedicà un monument l'any 1936 el qual fou desmantellat per les tropes franquistes i reinstal·lat per l'Ajuntament democràtic el 1979.
(nota) Joan Manent i Pesas en el llibre Records d'un sindicalista llibertari català - 1916-1943- pàg. 237. Edicions Catalanes de París. París, 1977, seguint el testimoni verbal dels també pistolers del "lliure" Joan de la Cruz i Joan Marín, diu que l’assassinà Paulí Pallàs (fill).